MARQ Alicante utiliza cookies propias y de terceros para mejorar su experiencia de navegación
y realizar tareas de analítica. Si continúa navegando, entendemos que acepta nuestra política de calidad y de cookies.

Cerrar este mensaje












 

 

 

El Marq narrat pels seus guides

 

 


 

Coneix a la nostra gent

En aquest espai us comptem el Marq a través dels qui l'expliquen, cada dia


Fes clic sobre cada item i et portem al contingut

MARQ

Accesibilitat
 

EXPOSICIONS

Ídols

Maies

l'Iran

Sala de l'Etat Moderna i Contemporània

Sala de l'Edat Mitjana

Sala de Cultura Romana

Sala de Cultura Ibera

Sala de Prehistòria

Excavant sota l'aigua

Árees tèniques del Marq

Petrer, Arqueología y Museo

Cocentaina, Arquologia y museu


PECES

El mosaic romà de Calp

Mà de bronze

Copa Argàica

Les dames Íberes

Dama Cabezo Lucero

Estela de Crato

Ídolos Antropomorfos

Crani trepanat

Càntir de Costamar

Ídols Placa

Venus de Gavà

Orants de Petracos

 

JACIMENTS

Lucentum

Illeta

Barranc dels Garrofers

Cova de la Pastora

Penya Negra

La Sarga

Cova de l'Or

l'Albir

La Pobla d'Ifach

La Coval del mig dia

 

MONUMENTS

La Torre d'Almudaina


TOTS ELS VÍDEOS

Segueix els continguts en vídeo que hem creat per a tu. Coneix de primera mà a les persones que treballen en el museu per a transmetre't el millor de la nostra història i el valor del nostre patrimoni.

ENS QUEDEM A CASA

>> Accedeix al nostre canal de vídeos


 

PECES

EL MOSAIC ROMÀ DE CALP

Hola a tots i totes! 

Seguim amb més articles en #joemquedeacasaambelMARQ, hui parlarem sobre el mosaic trobat en la vila romana dels Banys de la Reina a Calp (Marina Alta). Aquesta peça es troba en la zona final de la sala de cultura romana de la nostra exposició permanent i és una de les més emblemàtiques de la col·lecció del MARQ. Aquest mosaic va ser trobat en les excavacions dirigides per M. Pellicer en dècada dels anys 60, que va recuperar una part dels mosaics ja documentats i il·lustrats per Cavanilles en el segle XVIII.

Quant a les seues característiques formals, el mosaic de la vila dels Banys de la Reina de Calp està compost per tessel·les blanques i negres. Sobre el fons blanc, es desenvolupa un dibuix format per una escena principal de caràcter vegetal, que consisteix en una vinya que naix d'un recipient ceràmic. Entre les branques de la vinya, apareixen unes petites figures humanes amb ales portant cistelles en actitud de recollir els fruits. En la zona dreta del mosaic també apareix representat un ocell que sembla volar cap a una de les branques per a posar-se sobre ella. Quant a la seua cronologia, per tècnica utilitzada i paral·lels trobats en altres viles hispanorromanas, data del segle II – III d. C. Segons investigacions, aquest mosaic, juntament amb un altre documentat per Cavanilles en el segle XVIII, podria formar part d'una mateixa pavimentació entorn d'una estructura circular. Trobem mosaics similars en tipologia i estructura en les nostres terres, com per exemple el trobat en l'antiga Vila Petraria (actual Petrer) que va ser restaurat en el laboratori de restauració del MARQ, i posteriorment va estar exposat en el nostre museu durant la mostra temporal “Petrer, Arqueologia i Museu”.

Aquests mosaics van ser trobats en zones d'hàbitat i altres dependències vinculades a una vila romana de producció industrial situada en la costa de la Marina Alta, Aquesta residència de caràcter industrial va tindre en el seu moment una importància cabdal en el desenvolupament de la vida econòmica i social d'aquestes terres durant els primers segles de la nostra era.
Gràcies a tots els mosaics documentats ja des del segle XVIII en el jaciment arqueològic de la vila romana dels Banys de la Reina, podem concloure dient que es tracta d'una vila residencial de l'aristocràcia romana que reuneix un dels conjunts més importants i nombrosos de mosaics de tota la província d'Alacant, superat tan sols pel jaciment de la Colònia Iuila Ilici
Augusta (Elx). És per això, que és un honor i un privilegi tindre en la nostra col·lecció permanent un dels mosaics més importants i amb més història de les nostres terres.

Carlos Pérez, guia del MARQ


-------------------------volver al menú >>


PECES

La Mà de Bronze



Mes contingut de la Mà de Bronze

........

Hola!

Al meu parer, hi ha diverses coses que sorprenen a la gent quan visita el jaciment de Lucentum, però la que més sorprén és la mà de bronze, trobada l´any 2005 i exposada a la Sala de Roma del MARQ.

Esta mà de bronze, és una mà Esquerra que està subjectant l´empunyadura d´una espasa, pertany a una estàtua que estaría situada en el fòrum. Només la mà té 36 cm de llarg i pes 6kg, el que ha permés als arqueòlegs i investigadors fer-ne una estimació del que podría arribar a mesurar l´estàtua completa, al voltant dels 2,20 o 2,30m d´alçada.
Esta mà com comentaba abans, subjecta una empunyadura d´espasa, que la fa molt especial, amb un empunyadura amb una representació magnifica d´un àguila bicèfala, es a dir, de dos caps amb mirades oposades i unides per la part del bescoll. A més a més, la mà té un anell amb una simbología simbología peculiar al seu segell, el litus o bàcul de l’augur, per la qual cosa, podem entendre que s´estava representant a una persona molt important, tal vegada al propi Emperador o algún destacat membre de la seua familia.

La resta de l´espasa, segons els estudis realitzats, es caracteritza com un parazonium, es a dir, una espasa cerimonial que acabaría de forma arredonida, no en punta, per tant, no serviría per a lluitar, i per tant no és un gladius (una espasa que serveix per a lluitar en les batalles).

Es diu que normalment la majoria de fragments d´estàtues que se solen trobar en ciutats romanes majoritàriment son fragments de mans tallades per la part del canell, deixades com a simbol de protecció, i la resta, quant son de bronze, es feia servir per a crear un altre tipus d´utensilis, monedes, armes...i d´ací que hi haja poques possibilitats de trobar la resta d’esta monumental estàtua lucentina.

Aquesta historia, és la que més sorprén als visitants.
Pero…a vosaltres que vos ha paregut? Vos ha agradat?. A més a més, la podeu tocar quan vingau a Lucentum, ja que es va col.locar una rèplica exacta i al mateix lloc on va ser trobada l’original a 2007, obra de l’escultor alacantí Miguel Bañuls (net del famòs Escultor Bañuls, autor, entre altres, del conjunt escultòric que hi ha a La Plaça dels Estels de la ciutat d’Alacant). 

Com veieu és molt interessant la cultura romana, esperem que promte podreu vindre a veure totes les curiositats de Lucentum en persona.

Alexis Becerro, atempció al públic en Lucentum.
 


-------------------------Tornar al menú>>

 

PECES

Copa Argàica

GESTOS QUE UNEIXEN: UNA COPA ARGÀRICA

Hola a tots i totes! 

Seguim amb més articles en #joemquedeacasaambelMARQ. Hui vos parlaré sobre una Copa Argàrica que va arribar als fons del MARQ gràcies a una donació de Na Margarita Ramón-Borja Berenguer a l'any 2013.

La Cultura del Argar es va desenvolupar al llarg de l'Edat del Bronze en la zona sud-est peninsular, sent les comarques del Baix Vinalopó i la Vega Baixa, els principals focus d'aquesta cultura prehistòrica en terres alacantines.
Entre els jaciments alacantins més importants vinculats a esta societat, podem destacar Cabezo Marró a San Isidro, Tabayá a Aspe o Caramoro I a Elx. Esta cultura té el seu límit septentrional a terres alacantines, concretament al jaciment de La Illeta (El Campello) on també es van trobar restes arqueològiques associades a esta cultura que a més, estan depositats al MARQ i exposats, molts d’ells a la sala cronològica-cultural que este dedica a la Prehistòria.

La copa que ens concerneix al post de hui té una antiguitat de més de 3.500 anys. Estes copes han tingut una importància cabdal des del punt de vista de la investigació arqueològica, ja que la ceràmica en general ha constituït un dels instruments fonamentals amb el que reconèixer esta cultura a partir del registre arqueològic i distingir-la d'altres societats coetànies dins de l'àmbit peninsular. Les copes argàriques s'han trobat principalment en contextos funeraris, on s'emprarien principalment per al consum de begudes dins d'un complex procés ritual que es realitzaria en honor al difunt. Algunes d'estes copes també van ser utilitzades en àmbits domèstics i fins i tot, van poder ser utilitzades per a fer llum, segons han afirmat alguns investigadors especialitzats en esta cultura de l'Edat del Bronze.

A l'any 2017, esta peça i altres dues de característiques similars van integrar una xicoteta exposició situada en el vestíbul principal del museu que va ser anomenada de manera molt suggerent com a: “Preneu i beveu. Una copa per a un ritual mil·lenari”, exhibint totes estes tres copes argàriques que van ser clau per a conèixer la cultura material d'estes gents del Bronze peninsular i els complexos processos rituals de caràcter funerari que van existir a esta societat prehistòrica desenvolupada entre el 2200 i el 1500 a. C. 

Carlos Pérez, guia del MARQ.

....
 

PECES

Les Dames Íberes

Les Dames Iberes més famoses i conegudes són: La Dama d'Elx i La Dama de Basa. Totes dues anteriors al segle IV a. C. i com sabem amb multitud d'adorns.

La Dama d'Elx, és una peça que representa el bust d'una dona amb una bellesa espectacular i és la imatge del Món iber per excel·lència. Va ser trobada l'any 1897, i a través d'un estudi a base de llum microscopi es va poder saber que la pedra amb la qual es va tallar provenia de la Pedrera de Ferriol (Elx). 

Pel que sembla aquesta dama va romandre enterrada durant molts anys. Segons els experts, en aqueix enterrament, se li va fer un xicotet recinte amb pedres, on aniria col·locada la dama i posteriorment es va cobrir amb arena (possiblement arena de platja). Diuen els investigadors i arqueòlegs que l'han estudiada profusament que la peça era policroma, és a dir, pintada amb colors, però el pas del temps, la humitat, la sal i la llum, etc. han fet que aquests es descompongueren.

Posseeix un buit en la part dorsal, que en principi es va pensar que seria per a depositar ofrenes, per a subjectar i que quedara penjada o fins i tot que s'utilitzara com a oracle.



Però tots aquests dubtes es van resoldre en 1971, amb la troballa de la Dama de Basa. Una estàtua d'una dona asseguda sobre un tron alat, representat el viatge que es realitza del món dels vius al món dels morts, podem observar en ella algunes desproporcions i que manca de pit. A la seua mà esquerra té un colom, un dels símbols de la divinitat alada, per tant estaria molt vinculada a la religiositat. Però la peculiaritat d'aquesta peça, és que davall del braç dret del tron, trobem un buit on es van trobar uns ossets. Es tracta d'una urna funerària. En la seua tomba va aparéixer acompanyada d'un depòsit funerari d'armes, la qual cosa indica que podria tractar-se d'una reina ibera.

Amb aquest descobriment, els experts van decidir analitzar, els sediments que pogueren haver quedat adherits en el buit de la Dama d'Elx, i pel que sembla es van trobar una grata sorpresa. Pel que sembla les cendres s'han conservat tot aquest temps, perquè quan es van depositar en ell encara estaven calents, aquesta calor va fondre una part de l'algeps que compon aquesta i tranquil vitrificat.

El que crida l'atenció és que al costat del seu depòsit funerari no han aparegut la multitud d'adorns i joies que portaven, pel que sembla són objectes que passarien de generació en generació.

Finalment, per als qui encara no ho saberen, la Dama d'Elx resulte ser una urna funerària i quant a la seua exuberant bellesa, pot ser que s'haja magnificat en excés, però a mi em sembla molt bella..

I vosaltres, que creeu?#joemquedeacasaambelmarq

Elena Noguera, guía del MARQ a la Illeta dels Banyets
 

-------------------------volver al menú >>
 

SALES TEMÀTIQUES

Excavant sota l'aigua


Hola a tots I totes!

Hui en #QuédateencasaconelMARQ vull analitzar amb vosaltres una de les sales temàtiques pertanyents a l'exposició permanent del MARQ més impactant al meu humil parer.

Es tracta d'una reproducció d'una troballa arqueològica subaquàtica impressionant: un pecio roma o vaixell de comerç actualment enfonsat à prop del Portus Ilicitanus o Port de Ilici, a Santa Pola (Alacant).

En primer lloc, vull destacar l'important paper que exerceix una, (a vegades infravalorada) professió com és l'arqueologia subaquàtica, ja que a banda de l'impediment de traslladar la nau original a la superfície, a de desentrellar les seues investigacions baix l’aigua;  gràcies a l'àrdua labor de tots els que varen dur a terme este projecte, un equip especialitzat i qualificat del museu va poder realitzar una magnífica rèplica a escala original de la nau submergida permeten la seua difusió a l'abast de tots per al seu gaudi.

Com he esmentat anteriorment, es tractava d'una embarcació destinada al comerç, tripulada per dues persones (les necessàries perquè mentre una poguera descansar, l'altra manejara el timó) i el producte principal que transportava eren les àmfores, allargats recipients de ceràmica en els quals introduïa normalment oli i vi.

Tota esta interessant història es plasma a la sala temàtica, amb una estructura dissenyada amb cura i amb tot luxe de detalls per a què el públic visca una experiència el més realista possible a la situació que van viure la tripulació del vaixell en aquell temps.

Per descomptat el veure la reacció dels visitants davant semblant meravella, la imaginació desbordant dels xiquets i xiquetes… Fa que em senta feliç al meu lloc de treball i orgullosa de l'esforç que es realitza cada dia per l’equip del MARQ per a què tot açò siga possible.
Vos anime a que seguiu molt atents a les nostres xarxes socials perquè els continguts que pujarem pròximament son interessantissims... No vos ho podeu perdre!
Salutacions;)

Nerea Cuba. Atenció al públic del MARQ



-------------------------Tornar a menú >>

ÀREES TÈCNIQUES DEL MARQ

Els soterranis del Marq

Hola a tots i totes! 

Hui vos faré un recorregut pels soterranis del MARQ, una zona de treball i investigació clau per al correcte funcionament del museu. En les zones tècniques de treball situades en aquest espai es realitzen algunes de les funcions més importants per al dia a dia del museu. Es podria dir que gràcies a les tasques desenvolupades pel nostre equip tècnic en aquesta zona subterrània, la part expositiva “visible” al públic funciona a la perfecció. Actualment el museu ofereix una visitada guiada als soterranis una vegada per setmana, al recorregut es visiten cinc dependències dins d'esta immensa àrea de treball situada en els baixos de l'edifici.

La primera sala que es visita és la zona d'Ingressos i Eixides, una zona d'oficines on es realitzen labors de gestió relacionades amb la recepció i l'eixida de peces de la nostra immensa col·lecció d'objectes arqueològics, per aquí passen totes les peces que acumula el MARQ en el seu fons, es podria dir que és l'eix vertebrador de tota la col·lecció del nostre museu. Des d'aquests despatxos es gestionen i custodien els toms de les diferents excavacions que ha realitzat l'equip d'arqueòlegs del MARQ, els formularis de moviments de peces amb caràcter intern, els toms amb les peces catalogades i inventariades de tota la nostra col·lecció permanent  i tota documentació referent al control de temperatura i humitat de les sales del museu. Al final de la zona es troba una banyera de dessalació per a així eliminar la sal de les peces oposades en prospeccions subaquàtiques com per exemple àmfores trobades en derelictes que descansen en el fons de la Mar Mediterrània.

La següent sala visitable en el recorregut guiat és el Anforari, un magatzem que compta amb al voltant de 900 peces, la majoria d'elles són àmfores de diferents cultures (principalment romanes) que van cedir o van donar antics col·leccionistes al Museu Arqueològic Provincial durant el segle XX principalment. Totes estan catalogades i inventariades, per la qual cosa totes tenen la seua etiqueta amb la signatura corresponent assignada pels tècnics del museu. A més de les àmfores, podem trobar peces amb un valor arqueològic incalculable com per exemple les dues sitges de magatzematge per al cereal trobats en les cabanyes de la fase neolítica de la Illeta (El Campello), un molí d'època ibèrica que data del segle V - IV a.C, restes d'una cisterna púnica trobada al Tossal de Manises (Lucentum) o una meravellosa tinaja ibèrica amb una decoració impressionant estil Elx – Archena. 

La tercera sala a visitar al recorregut és el Gabinet de Col·leccions, també conegut com a magatzem visitable. On es realitzen reunions científiques, classes pràctiques del Màster d'Arqueològica de la Universitat d'Alacant i fins i tot els investigadors que sol·liciten l'accés als soterranis del museu, poden treballar i investigar qualsevol de les peces dels nostres fons. A part de la zona d'oficines, tenim una exposició increïble amb prop de 9.000 peces dividida per etapes que va des de la Prehistòria fins a l'Edat Contemporània. Esta exposició “oculta” és una autèntica delícia ja que compta amb peces increïbles procedents dels principals jaciments arqueològics de la Província d'Alacant.

La quarta dependència a visitar és el Laboratori de Restauració, una estada importantíssima per a les labors de restauració de peces de la nostra col·lecció que per algun motiu han pogut patir un procés de deterioració. El laboratori compta amb tres professionals i cada cert temps el MARQ ofereix beques remunerades per a personal qualificat. En estes instal·lacions, gràcies a la formació del personal i a les instal·lacions d'aquest laboratori, es poden restaurar tot tipus de peces, independentment del material i la tipologia de l'objecte. Al fons del laboratori existeix un xicotet estudi fotogràfic i una zona d'oficines amb tota la documentació referent a les peces restaurades fins al moment.

L'última zona que es visita dins del recorregut és un dels tres magatzems de compactes que hi ha en els soterranis. L'última zona que es visita dins del recorregut és un dels tres magatzems de compactes que hi ha als soterranis. Naus àmplies i amb diverses fileres d'armaris corredissos on es troben emmagatzemades milers de peces guardades en caixes, ordenades per jaciments i campanyes d'excavació. Totes les peces que es troben en els magatzems de compactes han passat prèviament per Ingressos i Eixides i han sigut inventariades i catalogades, per la qual cosa tota la informació referent a estes peces es troba inserida en la base de dades del museu.

En definitiva, el recorregut pels soterranis del MARQ és una oportunitat única per a viure de primera mà el treball que s'exerceix allà, una llavor que serveix perquè tota la part expositiva i visitable del nostre museu funcione a la perfecció, així que vos convide a que quan tot açò passe, conegueu esta joia oculta del nostre meravellós museu!

Carlos Pérez, guia del MARQ.
 

-------------------------Tornar al menú >>

SALA DE L'EDAT MODERNA I CONTEMPORÀNIA

....

L’arribada del ferrocarril a Alacant

¡Hola a tothom!

En el post de hui en #quedateenelmarq, m'agradaria parlar-vos de l'arribada del ferrocarril a Alacant, i el que va suposar per a la ciutat tal innovació. 

A principis del segle XIX, els viatgers es queixaven que els camins a la província d'Alacant eren pocs i pèssimes condicions, malgrat tindre el millor dels ports a Espanya. Per tant, resultava paradoxal que no s'haguera invertit més a proporcionar millors comunicacions sent una província rica en grans productes. 

En aquesta època, existien almenys quatre camins d'accés a la nostra ciutat: per la zona costanera, un altre a l'interior, en el sud per la comarca de la Vega Baixa i, finalment, el més important, el que recorria la comarca del Vinalopó, on es dividien camins cap a València i Madrid. 

Una de les primeres propostes serà la de “La Companyia de María Cristina” en 1844, amb l'objectiu d'implantar el ferrocarril a Alacant, però no s'obté el finançament necessari per a dur-la a terme. 

En 1851, després d'inaugurar-se la línia que unia Madrid amb Aranjuez, es promou la concessió que permetia el trajecte des d'aquest últim cap a Alacant, encara que tampoc es farà possible, fins a l'any següent. 

En 1852, s'obté la concessió de la línia d'Almansa a Alacant gràcies a José Viudes, marqués de Ríoflorido i fundant-se la Companyia del Ferrocarril d'Almansa a Alacant. Aquesta societat estava composta per la burgesia alacantina i institucions municipals i provincials, així com alguns inversors catalans. 

Però, desgraciadament, quan ja s'havien obtingut els estatuts i el reglament de la Societat, aquesta patirà una crisi financera que desembocarà en la transferència de tots els drets a José de Salamanca, el seu major accionista, amb la condició d'acabar l'obra en el temps determinat i reembossar els diners invertits als altres socis. 

No serà fins a 1856, quan la Companyia de Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i Alacant (MZA) realitzarà el projecte ferroviari a la nostra ciutat. El primer viatge abastarà el trajecte des d'Almansa a Alacant, el qual tindrà una duració de dèsset hores. 

Però, la inauguració oficial serà el 25 de maig de 1858 coincidint amb un viatge real que farà la reina Isabel II a Alacant. 

La ciutat es va preparar per a aquest esdeveniment i amb aquest motiu, la Diputació Provincial va nomenar una comissió perquè viatge a França a encarregar tots aquells objectes i tractaments ornamentals propis per a la recepció de la reina i que foren adequats per a revestir aquelles zones de la ciutat que anaven a ser visitades per la família reial. 

En definitiva, l'arribada del ferrocarril a la ciutat d'Alacant suposarà l'obertura de les vies de comunicació a altres províncies i capital del país, així com l'eixample de la ciutat i la creació d'edificis monumentals.

Lorena Gomis, guía del MARQ
 

....

LA MODA FEMENINA AL SEGLE XIX

Hola a tots!

En el post de hui en #quedateencasaconelMARQ, m'agradaria parlar-vos del canvi en la indumentària femenina a partir del segle XIX.

L'evolució de la moda durant el segle XIX va ser de gran importància, en la qual hem de destacar la varietat de tipologies i estils que es van desenvolupar, així com el rerefons social i estilístic que es poden intuir a través de la moda. En aquest sentit, hem de parlar, potser, de quatre períodes en el món tèxtil femení. 

Per a explicar el primer dels períodes hem d'esmentar esdeveniments polítics que van tindre lloc a principis del XIX. Durant aquest període assistim a la Guerra de la Independència enfront de França, encapçalada per Napoleó Bonaparte. 

En aquest àmbit, la manera de vestir de les dones de l'alta societat, concretament de la burgesia, canviarà de manera radical, amb motiu d'aqueixes idees polítiques i de les llibertats franceses.

El primer dels vestits que es donarà a conéixer serà el vestit Imperi, gràcies a Josefina Bonaparte, dona de Napoleó. Aquest vestit es caracteritzarà per ser d'una sola peça, inspirat en el Neoclassicisme, mancat del ahuecador que donava volum de la falda i sense necessitat de l'ús del cosset, propi dels segles anteriors. 

Aquest tipus de vestit estaven inspirats en l'Antiguitat Clàssica per la quantitat de plecs i forma que feia el teixit en el cos. A més, aquest tipus d'indumentària anava adornada amb cintes, galons, llaços de seda i joies. En el cas de la noblesa, les dones solien portar també condecoracions. 

El pentinat també guardava aqueix classicisme basat en rínxols en el front i prop de les orelles, i lligat en un nus o rodete en el clatell; també solien anar adornats amb cintes o diademes i plomes en vestits de cerimònia. A partir del 1820, canviarà la forma de recollit, usant l'estil del cabell partit en dos i bucles sobre les orelles, a més d'utilitzar un barret o bonet per a eixir al carrer.

Durant el regnat de Ferran VII i María Cristina, el vestit torna a tindre cert tall que recorda al segle XVIII, en el qual es marca la cintura, les mànegues són engruixades, i es procedeix de nou a l'ús de la cotilla, nombroses sinagües i mirinyacs, elements clarament reflectits pels pintors de l'època. Normalment, els vestits anaven acompanyats de certs chales o echarpes de teles molt fines i delicades. 

Quant als tocats, solien utilitzar barrets amb cintes que es lligaven davall de la barbeta, però el més freqüent va ser l'anomenat capota, que, en lligar-se de la mateixa forma que el de cintes, adquiria una forma de teula.

En el cas espanyol, va ser molt important també l'ús de mantilla i pinta, absents en altres països, però que adquiriran molta rellevància en moments puntuals com la Setmana Santa o els bous.

El següent pas en el món de la moda anirà unit a un altre aspecte, el teatre. Durant aquest segle, es produeix una millora en l'art escènic amb la creació d'auditoris i teatres amb públic burgés i de classes populars, que buscaven en el teatre una forma d'entreteniment i evasió. És en aquest àmbit, i favorable per a les altes classes socials, on sorgeixen s'observa un canvi en la vestimenta femenina: el vestit de societat.

Aquest model era imprescindible per a assistir a qualsevol esdeveniment social, com ara el teatre, l'òpera o fins i tot, els balls, en els quals les dones mostraven les seues millors gales amb l'objectiu de garantir-se un bon espòs, o, si ja estava casada, el propòsit requeia sobre el marit, la intencionalitat del qual era la de fer gala de la seua esposa.

Es mantindrà la cotilla fins a mitjan segle XX, però el vestit estarà compost per dues peces, d'una banda, el propi cosset i per l'altre la pròpia falda, composta d'estructures metàl·liques per a donar-li volum, creant visualment, una imatge de dones tancades en una gàbia, sense oblidar, la idea que, des del punt de vista mèdic, tant la cotilla com els mirinyacs, proporcionaven deformitats i problemes de salut a les dones de l'època. 

L'últim dels models per a la vestimenta femenina serà ben entrat el segle i coincidint amb el regnat d'Isabel II quan s'incorpore un va canviar més. Aquest, estarà caracteritzat per la incorporació d'una espècie de coixinet lligat a la cintura per a donar-li major volum en la part posterior del vestit, proporcionant de nou, una modificació de la figura femenina. 

Un dels pintors que reflectirà notablement els vestits d'època isabelina serà Federico de Madrazo, en els seus llenços immortalitzarà en els vestits brodats heràldics amb motius de flor de lis, castells i lleons.



Lorena Gomis, guia del Marq
 

...

EL VENTALL COM A REFERENT HISTÒRIC

Hola a tots i totes!

L'anàlisi dels objectes de caràcter quotidià ens aporta una valuosíssima informació que ens ajuda a entendre millor la manera en què va avançant i canviat la societat; instruments i objectes de temps passats que, a vegades, han arribat fins als nostres dies. És, per exemple, el cas del ventall, una bella peça que ens representa alguns dels aspectes més destacats de les elits, durant l'edat moderna i contemporània.  

Una llegenda situa l'origen o la invenció del ventall en el Llunyà Orient. Durant la festivitat de les torxes, la bella Kau-Si, filla d'un ric mandarí, es trobava tremendament sufocada per la intensa calor que desprenia la torxa que portava. Per això, molt audaçment, va decidir llevar-se l'antifaç que preservava la seua intimitat i, amb gest nerviós, el va agitar davant el seu nas arribant a formar una cortina que, a més d'aconseguir que el seu rostre continuara invisible per als curiosos -per estar prohibida la seua visió als homes-, va refrescar l'aire que la circumdava. El gest atrevit però intel·ligent de la bella jove va ser imitat per la resta de les dames que l'acompanyaven.

A Europa es coneix des del segle XVI, en ser portat des d'Orient per navegants i comerciants portuguesos, convertint-se en un accessori indispensable de l'abillament femení a partir del segle XVIII. Al principi, el ventall era un objecte estrany i bastant car, ja que solia elaborar-se amb materials de gran qualitat, com l'ivori o el carei -la closca d'una mena de tortuga marina-, convertint-se en privilegi exclusiu de l'alta societat. En aqueixos moments, el seu ús era comú per a tots dos sexes; els models masculins solien mancar de paisatge -la part del ventall de tela-, és a dir, únicament constaven de *varillaje i eren de grandària reduïda, exemplars de butxaca. Per contra, els models de dona eren molt més grans i elaborats, amb un paisatge profusament decorat.

A més, es podia triar entre una gran varietat i diversitat de ventalls, ja que cada model s'adaptava a la perfecció a l'un o l'altre moment de les vides. Hi havia models tant de senyora casada com de soltera, uns altres per a eixir a fer una passejada o per a acudir a un funeral, n'hi havia també de noces… Fins i tot, es van dissenyar xicotets models perquè els portaren els xiquets de classe alta en determinades ocasions importants. 

En el segle XVIII, va sorgir un complicat codi o “llenguatge del ventall”, donant-li un ús bastant curiós a aquesta mena d'objectes. En aquells temps, estava mal vist que una dona fora sola a un ball, per la qual cosa havien d'anar sempre acompanyades de la seua mare o d'una senyoreta de companyia, amb la finalitat que aquestes vetlaren pel seu comportament. En el ball hi havia homes solters, però no es veia amb bons ulls que parlaren i, per això, va sorgir aquest codi que va convertir al ventall en un important aliat amorós, utilitzat per a comunicar-se amb els seus pretendents i passar desapercebudes. A la fi del segle XVIII, van arribar fins i tot a escriure's manuals que instruïen a les dones en aqueix codi o “llenguatge del ventall”: ventar-se ràpidament mirant a l'home als ulls significava que l'estimava amb  bogeria, però si es feia lentament el seu significat era l'oposat; si el ventall era subjectat amb les dues mans significava “és millor que m'oblides”; si el secundava sobre el pit obert volia dir que l'estimava; si es cobria la cara amb el ventall obert “segueix-me quan em vaja”…

A la Sala d'Edat Moderna i Contemporània podem trobar diversos exemplars increïbles, però, personalment, considere que la peça més excepcional és el “ventall de les cares aplicades” o de les “mil cares”, una tipologia que va ser importada d'orient. Concretament, la peça procedeix de
Filipines, té una cronologia de mitjan segle XIX i rep aquest nom perquè en ells se solien representar escenes de la vida quotidiana o mundana en les quals apareixien multitud de personatges; d'ací l'apel·latiu de les “mil cares”. Quant a les seues característiques, destaca l'exquisida aplicació de nacre en els rostres dels personatges i de seda en els seus vestits, la gran qualitat dels dibuixos i del *varillaje…

Per tant, el ventall es converteix en un valuosíssim testimoniatge per a l'arqueologia i la història, ja que ens mostra certs usos i costums d'aristòcrates i burgesos, a través dels quals ens podem acostar una mica més i comprendre millor els processos de canvi i transformació que va experimentar la societat al llarg de l'edat moderna i contemporània.

Espere que els haja resultat interessant l'article. 

Salutacions.

Maripaz Gadea, guía del MARQ.

......


L’ORIGEN DE LA INDÚSTRIA TÈXTIL A ALCOI

Hola a tots i totes!

En el post de hui en #quedateencasaconelMARQ, m'agradaria parlar-vos del procés d'industrialització a la Comunitat Valenciana, més concretament, a la ciutat d’ Alcoi. 

La industrialització, a grans trets, ve a ser un procés de canvi constant i creixement continu, en el qual intervenen tècniques a través de les màquines, descobriments teòrics, capitals i transformacions socials, acompanyat per una renovació de l'agricultura, que permet el desplaçament d'una part de les masses llauradores a les ciutats. Aquesta té lloc en la segona meitat del segle XVIII a Anglaterra, que més tard s’anirà difonent a altres nacions europees. 

Però en quin moment es produeix la nostra entrada en el món industrial? Espanya patirà un llarg període de canvis, que s'estén des de principis del segle XVIII fins als primers decennis del segle XIX. A aquesta qüestió hem d'afegir que, el creixement econòmic espanyol serà molt escàs a causa del seu caràcter agrari supeditat a la comercialització dels seus béns i la seua dependència amb les colònies americanes. Per tant, serà un procés molt lent.

L'economia nacional estava mancada de faltes de capitals per invertir i de fonts d'energia. No obstant això, es va aconseguir rellançar, encara que tardanament la construcció de ferrocarrils. El transport naval va incorporar els avanços tecnològics del vapor i es van fundar companyies. A pesar de que la mineria passa quasi tota a les mans del capital estranger, s'impulsa la indústria tèxtil, la química i l'elèctrica. En qualsevol cas, encara que tardana, l'impuls industrial va donar els seus fruits amb un auge econòmic generalitzat en el qual  es van assentar les bases d'una indústria moderna. 
Quant al tema que ens ocupa, Alcoi va comptar amb factors òptims, des de molt de temps arrere, perquè es donaren un procés industrial, sent la ribera del riu

Molinar una de les zones més favorables per a això.  

Des del segle XIV, l'ús de les aigües per a activitats manufactureres ja es ve constatant, sent en 1310 quan es comencen a construir molins destinats a batanes (màquines tèxtils per a transformar teixits), i en segles posteriors,també  més de 50 molins fariners. Però, la gran transformació es produirà en la segona meitat del segle XVIII quan es transformen els molins batanes en molins paperers, la qual cosa generarà la producció del 60% del Regne de València. 

Durant aquest segle es convertirà també en una gran empresa tèxtil, d'això queda constància a partir de 1723 com a conseqüència de les polítiques reals de Nova Planta quan la Fàbrica de Paños, associació gremial, passe a ser Real Fàbrica de Paños en fabricar teixits per als uniformes militars de l'Exèrcit Real. 

Els factors que afavoreixen aquest procés industrial són: les condicions preindustrials en gestió de les explotacions agràries, el factor humà, la innovació i qualitat de la producció artesanal o manufacturera; i finalment, la disponibilitat de capital per a invertir en la indústria, així com la transformació de molins fariners en instal·lacions tèxtils i papereres. Com a dada curiosa, serà a Alcoi on s'obtinguen tints durant el segle XV, que fins ara només controlaven els florentins, o l'obtenció de paper d'alta qualitat. 

A aquests factors podem afegir una dada més, a nivell tecnològic, les vies de comunicació. Aquestes, a pesar de que ja eren relativament bones, milloraren amb l'arribada del ferrocarril i la construcció de carreteres nacionals, unint a Alcoi amb altres localitats i ciutats més importants, com serà València. 

En períodes posteriors, la situació internacional de tots dos períodes bèl·lics (Primera i Segona Guerra Mundial) i l'aïllacionisme d'Espanya va afavorir que la indústria no es vera afectada, serà més endavant, a partir de 1960 quan la indústria tèxtil entre en declivi, moment en el qual, s'introdueixen nous materials tèxtils per als quals les màquines alcoianes no están preparades i a més, no es veu cap indici d’innovació en la industria del Molinar. 

La crisi del tèxtil alcoià es va aguditzar durant la dècada dels huitanta i malgrat la poca ajuda que va rebre el sector, es va produir una adaptació del nou model industrial, permetent a aquesta ciutat continuar sent un nucli important del tèxtil a la Comunitat Valenciana.

Lorena Gomis, guia del MARQ
 

....

Hola a tots i totes!

Hui en #quedateencasaconelmarq m'agradaria parlar-vos sobre alguns aspectes rellevants relacionats amb l'agricultura i la indústria durant l'edat moderna i contemporània.

Fins a ben entrat el segle XIX, l'economia de pràcticament la totalitat dels territoris de la província d'Alacant es fonamentava, principalment, en una agricultura de subsistència de tipus tradicional. Però, a poc a poc i al llarg d'aquest segle i del següent, la modernització va irrompre i va fer que l'agricultura experimentara una dràstica millora, canvis que van transformar radicalment l'aspecte del paisatge de les hortes. La invenció de les màquines no sols va millorar i va facilitar la realització de nombroses tasques de caràcter agrícola, sinó també en altres àmbits, com el tèxtil o el sabater. Però, d'altra banda, la industrialització també va generar un fort moviment social, el luddisme, que es fonamentava en l'oposició a la introducció de la maquinària moderna en el procés productiu, ja que el treball que realitzaven moltes persones va passar a ser realitzat per aquestes màquines quedant-se, per això, sense cap mitjà de subsistència.

Alacant va tardar bastant a començar la seua industrialització respecte a altres països, com Anglaterra o França, però, a poc a poc, va anar naixent i florint una indústria en diferents comarques i territoris alacantins, on destaca la indústria tèxtil i paperera a les comarques de l'Alcoià, la indústria del calçat a la vall del Vinalopó, la joguetera a Ibi, Dénia i Onil, la del xocolate a la Vila Joiosa o la torronera a Xixona.

TORRÓEn el cas del torró, aquest es va començar a elaborar en el segle XVI, a Xixona. El costum de prendre torró per Nadal estava ja estesa en el segle XVII, almenys entre les classes acomodades. La indústria torronera va nàixer en el segle XIX i va ser a principis del segle XX quan es va començar a exportar als mercats hispanoamericans. Antigament, la comercialització i venda del producte era a càrrec del propi fabricador; una vegada elaborat el producte, havia de transportar-lo mitjançant uns calaixos de fusta a lloms de mules als punts de venda. Solia desplaçar-se inicialment a poblacions pròximes a Xixona en dates molt assenyalades, com a fires i romiatges, dies previs al Nadal, festes locals… i, finalment, els exposava en punts de venda mòbils coneguts com “paraetes”-.
 

ICE



Un altre tema curiós és aquell relacionat amb la producció del gel. Antigament, la neu de la muntanya es tenia en alta estima, ja que era habitualment utilitzada per a múltiples aplicacions, com baixar la febre o inflamacions, tallar hemorràgies, conservar els aliments, elaborar gelat… El consum de neu es va popularitzar a Espanya en el segle XVI, però la seua màxima esplendor es va produir en els segles XVIII i XIX. Abans de l'aparició de les fàbriques de gel i dels frigorífics, s'utilitzaven geleres artificials, uns pous excavats en la terra amb murs de contenció i, fins i tot, amb sostre, que disposaven d'obertures per a la introducció de la neu. 

Encara que les geleres eren ja coneguts en temps dels romans, el seu gran desenvolupament es va produir entre els segles XVI i XIX. Els treballs en les geleres començaven a la primavera, després de les últimes nevades. En primer lloc, es tallava la neu amb pals i es transportava als pous, on la premsaven per a convertir-la en gel. Ja a l'estiu, es tallava en blocs que eren transportats a lloms de bèsties de tir (cavalls o rucs) durant la nit, per a evitar que es fonguera, fins als ports o nuclis urbans més pròxims on eren comercialitzats. L'emmagatzematge de la neu va donar lloc a l'ofici del “*gelaor”, que repartia a l'estiu el gel per a fer refrescos i conservar la carn, el peix, les fruites… Finalment, fa aproximadament cent anys, amb la revolució que en la indústria del gel estava suposant la producció artificial de fred, els depòsits de neu van caure en desús i es van anar abandonant. 

En el territori alacantí destaca la Cava Gran d’Agres, un bé cultural protegit, catalogat com a Bé de Rellevància Local per la Generalitat Valenciana, que se situa en un vessant dels cims de la Serra de Mariola, en ple Parc Natural Sierra Mariola, sota la supervisió de la seua Junta Rectora i que va ser recentment consolidat, restaurat i musealizado, amb la finalitat de donar-ho a conéixer i posar-ho en valor, inclòs en la xarxa de Jaciments i Monuments que gestiona el MARQ. És un de les geleres més grans i millor conservats dels situats en les serres de l'Aitana, la Carrasqueta i Mariola. Si volen saber més sobre aquest curiós lloc poden veure el vídeo que els indique a continuació: 


CAVA DE AGRES from MARQ Arqueológico de Alicante on Vimeo.

Maripaz Gadea, guía del MARQ.
 

....

L’ANTIC HOSPITAL DE SANT JOAN DE DÉU



Hola a tots i totes! 

Hui a #joemquedeacasaambelMARQ escriuré un post sobre la història de l'edifici on es troba actualment el MARQ, l'antic Hospital Provincial Sant Joan de Déu d'Alacant, projectat per l'arquitecte alacantí Juan Vidal Ramos, qui va ser l'artífex de gran part del patrimoni arquitectònic alacantí del segle XX.

La història de la institució hospitalària de “Sant Joan de Déu” es remunta al segle XIV, després de passar per diverses seus al llarg de les centúries, a principis del segle XX la Diputació d'Alacant va aprovar un projecte per a la construcció d'un nou centre hospitalari ja que la ciutat havia crescut a la fi del segle XIX i es requeria d'un edifici i unes instal·lacions més àmplies i modernes per a la cura dels malalts. Els terrenys triats per a la construcció del nou hospital se situaven en el barri del Plà del Bon Repós. Les obres es van iniciar en la dècada dels anys 20 i l'encarregat de projectar l'edifici va ser l'arquitecte Juan Vidal Ramos, autor d'altres importants edificis de la ciutat d'Alacant com la Casa Carbonell, el Mercat Central o el mateix Palacio de la Diputació Provincial d'Alacant. Encara que l'hospital venia funcionant parcialment des de l'any 1930, va ser inaugurat definitivament en 1931. Durant els anys de la Guerra Civil (1936 – 1939), gran part del centre va ser transformat a Hospital Militar. L'Hospital va funcionar com a tal fins a l'any 1991, va anar en aqueix moment quan l'Hospital Sant Joan de Déu va tancar les seues portes pel fet que, progressivament, els recursos sanitaris públics es varen integrar al Servei de Salut Valencià dependent de la Generalitat Valenciana amb les transferències en este àmbit des de l’Estat a les Comunitats Autònomes,  apareixent nous hospitals, ambulatoris i clíniques en zones més cèntriques de la ciutat. 

Va ser ja a la fi dels anys 90, quan es va iniciar un projecte expositiu per part de la Diputació d'Alacant per a albergar la col·lecció del Museu Arqueològic Provincial, que es trobava en aqueixos moments en la planta baixa del Palau de la Diputació d'Alacant, en l'antic edifici d'Hospital situat en el barri del Plà. Este projecte va veure la llum l'any 2000, quan es va inaugurar parcialment el renovat Museu Arqueològic Provincial d'Alacant en l'edifici de l'antic hospital, procés que va concloure definitivament el 28 de Maig de 2002 amb la seva apertura al públic, tal y com hui en dia el coneixem per SM. La Reina Sofía, convertint-se així en un dels primers museus del segle XXI en apostar per la renovació del sistema expositiu tradicional, incorporant una gran varietat de recursos didàctics i audiovisuals per a fer arribar a tothom el ric patrimoni arqueològic de les nostres terres.

A nivell arquitectònic, l'edifici té l'estructura clàssica d'hospital de la primera meitat de la centúria passada. Seguint un esquema de rígida simetria axial, la planta de l'edifici s'estructura entorn d'un eix principal amb huit pavellons (quatre a cada costat) i dos caps situats en els extrems de l'eix principal. Des del punt de vista ornamental, es va utilitzar un llenguatge clàssic, incorporant balustrades, arcs de diversa procedència, escalinates i pinacles, sent un dels edificis més bells i emblemàtics de la ciutat d'Alacant.

Actualment, el museu està dividit en dues grans espais expositius, situats a la planta baixa de l'edifici. La col·lecció permanent està situada en els pavellons del costat dret, on antigament estaven hospitalitzades les dones, i la zona d'exposició temporal en el flanc esquerre, àrea reservada per als homes en temps de l'hospital. En l'eix central trobem les sales temàtiques destinades al mètode arqueològic, on antigament estaven els quiròfans. En la part final de l'edifici, trobem la biblioteca del museu (antiga capella de l'hospital), una de les zones més belles i més espectaculars d'aquest edifici replet d'història i tradició per a la ciutat d'Alacant.

Carlos Pérez, guia del MARQ.
 

....

EL PORT D’ALACANT



Hola a tots i totes! 
Hui a #joemquedeacasaambelmarq vaig a parlar-vos sobre l'important paper que va jugar el port d'Alacant durant l'Edat Moderna i Contemporània. La seua activitat va ser decisiva en l'expansió de la ciutat i des de temps d'Alfons X “el Savi”, es va convertir en un dels ports més importants, gràcies a la seua activitat comercial, del Llevant espanyol.

Després de la concessió del títol de ciutat a la vila d'Alacant per part del Rei Ferran “el Catòlic” l'any 1490, el port d'Alacant va experimentar un creixement en l'activitat comercial que va ser clau per al desenvolupament urbà i econòmic de la ciutat durant l'Edat Moderna com per exemple ens indica la crònica de Viciana (cronista del Regne de València) en el segle XVI. A partir d'aqueix moment, Alacant es va convertir en una gran ciutat comercial i portuària dins de l'àmbit Mediterrani. Així durant segles, les exportacions consistien en productes propis de la regió com les panses, la fruita seca, l'espart, la sal i el vi. El port també rebia productes de diferents punts d'Europa, principalment d'Itàlia i Països Baixos. Ja en la segona meitat del segle XVIII i en les albors de l'inici de l'Edat Contemporània es va permetre al port d'Alacant comerciar directament amb Amèrica, convertint-se així en el port més important del Llevant espanyol en aquells moments.
A la sala Edat Moderna i Contemporània del MARQ podem trobar diversos objectes fruit d'esta activitat comercial que va tindre el port alacantí, entre els quals destaquen una pipa de fumar de procedència holandesa, diversos objectes de vaixella italiana (plats, copes, pitxers) i diversos ventalls de diferents procedències, un d'ells de Filipines que data de finals del segle XVIII i principis del segle XIX i que posa de manifest el gust de la burgesia alacantina d'aquelles moments per l'exòtic i l'oriental.

En definitiva, el port d'Alacant va ser un motor clau per al desenvolupament econòmic i urbà de la ciutat, i que per descomptat, hui continua sent un senyal d'identitat importantíssima per a Alacant ja que des de les albors de la història, el comerç ha sigut un dels elements clau per al desenvolupament de totes les civilitzacions que han anat succeint-se per les nostres terres.
Carlos Pérez, guia del MARQ
 


-------------------------volver al menú >>

 

SALA DE L'EDAT MITJANA


 

Hola a tots! 

Hui vull parlar-vos d'una de les sales de l'exposició permanent del MARQ, la sala d'Edat mitjana. Esta sala està dividida en dues, en la meitat dreta podem trobar objectes del període musulmà i en el costat esquerre restes de l'època cristiana. Això està precedit per la caiguda de l'imperi romà i els regnes visigots a l'anterior sala. Si ens fixem a les vitrines veiem que d'este període fascinant, que compren vora deu segles, ens trobarem amb objectes, costums i fins i tot construccions, que veiem als panells i audiovisuals, que ens resulten familiars, ja que han perdurat fins als nostres dies. En les següents línies vull parlar d'això, d'algunes de les coses que han arribat fins a l'actualitat, però centrant-me en el període de l'ocupació musulmana de la península Ibèrica.

Primerament ens posarem en context. L'any 711 van arribar a la Península els àrabs-berbers des de Àfrica i van anar ocupant ràpidament part del territori, inclòs el regne de Teodomir, que ocupava part de l'actual província d'Alacant i part de Múrcia. La conquesta d'este regne es va realitzar mitjançant un pacte, ja que es va signar l'any 713 el tractat de Teodomir o Tudmir amb ‘Abd al-‘Azīz Ibn Mūsā. Fet que marcarà la seua incorporació a Al-Andalus. 

Després de la conquesta dels musulmans i l'ocupació de la nova al-Andalus, van portar amb si nous costums, una nova fe, nous productes i per tant a causa d'estos aspectes nous van canviar la vida de les persones que habitaven tot el territori conquistat fent que molts d’ells perduren fins als nostres dies. 

Algunes d'estes novetats van ser els nous cultius, ja que van portar les palmeres datileres, cítrics com la taronja i la llima, el safrà i l'arròs, per comentar tan sols alguns de productes que van arribar a la Península en estos moments. Cultius no solament importants per a l'economia d'este moment, sinó que ho continuen sent encara en l'actualitat, ja que no sols són productes típics de la nostra terra, sinó que fins i tot s'han convertit en símbols gastronòmics, ja que amb productes com l'arròs i el safrà es realitza el plat mes conegut de la Comunitat Valenciana i d'Espanya, la Paella. Però per a plantar els nous productes es necessitaven noves tècniques d'agricultura, que varen significar tota una cultura: la de l’aigua i amb ella noves tècniques com la del regadiu, que consistia, de manera sintetitzada, a “domesticar” o “manejar” l'aigua perquè arribés fins a la plantació, tècnica que continua sent utilitzada als nostres dies.

Un altre dels aspectes que li devem als musulmans és la fundació de moltes ciutats de l'actual Espanya i per tant també de la província d’ Alacant, com per exemple el barri antic de la pròpia ciutat d'Alacant; i fins i tot el topònim d'aquesta prové del nom àrab al-Laqant. Fins i tot moltes de les construccions del nostre barri antic tenen el seu origen en este moment històric. Com el castell de Santa Bàrbara, la planificació dels carrers, estrets i en costera, i fins i tot les estructures de moltes de les cases amb pati interior i pegades les unes a les altres.

Alguna cosa que revolucionen el territori va ser la fe que van portar amb si, l'islam i això va ser una de les bases de la manera de vida d'estes persones, ja que es guien pel seu llibre sagrat, l'Alcorà. Per això en les ciutats que fundaven van construir mesquites; a Alacant la gran mesquita es va rehabilitar en l'època cristiana i es construís sobre esta la que és l'actual Basílica de Santa María. Una altra de les construccions típiques d'una ciutat musulmana és el hamman, que solien estar pegat a les mesquites, ja que estos banys els utilitzen per a poder purificar-se abans d’entrar al recinte sagrat. En un altre dels aspectes en els quals va influir esta religió és en els motius decoratius, i això el podem veure molt bé en les ceràmiques que trobem a la sala. On veiem diferent motius decoratius com epígrafs, utilitzant fragments de l'Alcorà, motius geomètrics, vegetals i fins i tot veiem la tècnica de vidriat, en moltes de les ceràmiques; però no trobem motius antropomorfs. Això és pel fet que l'islam proscriu els ídols, i en el segle IX la teologia mutazilí va introduir la iconofobia pel que durant un llarg període de temps es va proscriure la representació d'éssers animats, fins i tot en els llibres i l'art laics. Prohibició que va acabar amb la tradició icònica omeya. 

Moltes d'estes tradicions decoratives no sols han embellit moltes de les ciutats espanyoles durant segles a la vista de les generacions posteriors, com per exemple ho ha fet a la Alhambra de Granada, que es va utilitzar fins i tot per monarques cristians. Sinó que en la tradició artesanal actual es continuen utilitzant els motius i el vidriat islàmics, i fins i tot ha perdurat la utilització  dels taulells, que en moltes de les nostres cases tenen un paper fonamental.

Amb tot l'esmentat veiem que molts dels objectes, productes i tradicions que utilitzem hui i fins i tot alguns de símbols de la nostra comunitat, provenen d'este moment i van ser portats de terres llunyanes.

Si voleu més informació sobre Alacant recorda #queda’tacasaambelMARQ

Ens veiem prompte. 

Davinia Llopis, guia del MARQ.


-------------------------Back to menu >>

LA MEDICINA EN L’EDAT MITJANA

Hola a tots!

En la publicació de hui en #yomequedoencasaconelMARQ, m'agradaria parlar-vos de la importància que va tindre la medicina i els seus avanços durant l'Edat mitjana.

Dins d'aquest període hauríem de parlar de dos tipus de medicina. D'una banda, la medicina popular basada en els vells sabers i remeis, i d'altra banda aquells coneixements estudiats i practicats a l'origen pels monjos i més tard, en les universitats. 
Pel que respecta al primer tipus, correspon a malalties derivades de les supersticions transmeses de generació en generació. Les afeccions en si anaven des de la més lleu com podia ser un esternut o la menstruació, fins uns altres de major gravetat que podien acabar fins i tot amb la mort o deixar alguna marca en la persona com podia ser les deformacions físiques en nàixer. 

Tal era la seua importància, que tractaven d'erradicar-se coste el que coste, qualsevol malaltia, ara ja catalogada, es deia que era conseqüència d'un mal d'ull, de càstigs divins, possessions o embruixaments. És el cas d'aquelles dones considerades “bruixotes” només pel fet de caminar encorbades o tindre berrugues, i que, només per això, ja eren considerades una amenaça per a la societat. 
En el cas de la medicina científica té el seu origen a Grècia, concretament amb Galeno i la seua “teoria de sobre els humors”, basada en la idea que el cos humà es compon de quatre substàncies bàsiques conegudes com a humors, que han de mantindre's en un perfecte equilibri per a evitar tot tipus de malalties tant de cos com d'esperit. 

L'àrab va ser la primera cultura que va traduir i va interpretar els coneixements hel·lenístics entre els segles VIII i IX d.C., i, a partir del segle X desenvoluparan la seua pròpia medicina sense perdre de vista les idees dels metges grecs. 
En el cas dels cristians, van seguir també aqueixa influència grega i eren els monjos els encarregats de la pràctica curativa en la qual incloïen els seus coneixements de plantes medicinals.

Els monjos havien de tractar a tot malalt que necessitara la seua ajuda, especialment aquells més pobres, per la qual cosa la seua labor era essencialment benèfica. Eren per tant els monestirs llocs on s'estudiava i transmetia els sabers clínics, fins a l'aparició de les universitats.
Al marge dels monestirs, tenim la constància d'hospitals d'època medieval, que van cobrar la seua importància en els segles finals de l'Edat mitjana quan van ser les confraries les que es van encarregar de la seua gestió, en substitució del clergat, els quals comptaven amb escassos recursos econòmics. Però, aqueixos hospitals, van continuar amb aqueixa labor caritativa i religiosa pel fet que, en la seua majoria, estaven replets de les persones més desfavorides. 
Quant als avanços en medicina, a pesar que són nombrosos els elements a destacar, alguns d'ells van arribar amb cert retard a Europa o fins i tot, a Espanya. A part dels hospitals, en aquesta època trobarem, d'origen àrab tindrem les farmàcies, les nocions d'òptima i oftalmologia; d'origen europeu, les primeres universitats, la cesària, les ulleres, l'anatomia i dissecció, entre altres.

Però potser, un dels avanços més importants dins d'aquest marc seria la iniciativa de posar-se en quarantena. Aquesta última idea es va produir, com és ben sabut en aquesta època, arran de la forta Pesta Negra que es va produir en 1348.

Lorena Gomis, guia del MARQ


-------------------------Back to menu >>
 

SALA DE PREHISTÒRIA

....

Hola a tots i totes!

Hui a #QuedateencasaconelMarq m'agradaria parlar-vos de la importància que té, al meu parer, la sala de Prehistòria del MARQ.

La sala de Prehistòria resulta molt atractiva per a tots els públics; tot el coneixement que presenta, juntament amb la distribució de les peces et posa en context traslladant-te a aqueixa època, i així entenent la manera de vida i recursos dels nostres avantpassats.

En aquesta sala podem aprendre i conèixer informació molt interessant, com per exemple, els qui van ser els habitants que van constituir la primera ocupació humana a

Europa, així com quin era el seu hàbitat. També ens descobreix el model de subsistència de la població mitjançant la caça, la pesca i la recol·lecció de fruits i vegetals.

Una peça que m'agradaria destacar de la sala és el Got Cardial trobat a la Cova de l’Or (Beniarrés, Alcant), situada en la façana mediterrània on es van desenvolupar les primeres comunitats agrícoles i ramaderes en el nostre àmbit. Em resulta molt cridanera la seua decoració, ja que representa la primera ceràmica que apareix a les nostres terres, associada a la nova economia de producció neolítica.

Espere que prompte pugeu visitar-nos i gaudir d'esta Sala i de la magnífica col·lecció Permanent del MARQ.

Us esperem!

Cristina González, atenció al públic del MARQ.

....

Hola a tots!

A la publicació de hui, m'agradaria parlar-vos del Paleolític, fent un recorregut pels aspectes més generals d'este període, però incidint també a les troballes de les coves del Llevant de la Península Ibèrica.

L'evolució humana ha sigut un llarg procés que es va iniciar a Àfrica fa uns cinc milions d'anys, amb els Australopithecus, que evolucionaran al gènere Homo, sent el Ergaster el que fa una mica més d'1.500.000 anys ixquera per primera vegada d'Àfrica, per a estendre's pel Pròxim Orient i Àsia.

A Europa, els primers homínids apareixen fa aproximadament un milió d'anys, estesos per les zones més meridionals del continent, entre elles la Península Ibèrica, ja que a les terres del nord les temperatures eren molt baixes i l'escassetat d'aliments dificultaven la supervivència.

Encara que a nivell peninsular, tenim nombroses evidències de totes les etapes d'aquest període (Inferior, Mitjà i Superior), serà a partir de la segona etapa d'ara en avant, quan trobem presència de restes humanes i lítiques a la Comunitat Valenciana.

Els primers indicis d'activitat es troben a la Cova Bolomor (Tavernes de la Valldigna, València), Cova Negra (Xàtiva, València) i El Salt (Alcoi, Alacant), encara que el seu desenvolupament o evolució no es produeix en tots els emplaçaments per igual.

Potser, la Cova Negra (Xàtiva) és la més important pel seu ampli conjunt de material trobat al Jaciment deixant clar l'absolut control del treball sobre pedra i el contacte amb altres grups pròxims que habitaven en Cova Parpalló (Gandia) i Malladetes (Barx), situats a 20 km de distància. A este emplaçament, és possible estudiar com es comportava el grup front la seua principal font de recursos, la caça, fent seguiment dels ramats i una posterior selecció de la presa abans d'abatre-la. 

Sabem també que l'ocupació va ser freqüent, però no continuada, igual que al Jaciment del Salt (Alcoi), encara que en aquest últim comptem amb la presència de restes humanes, concretament cinc peces dentals corresponents a un home de neandertal relativament jove. 

Respecte al Paleolític Superior, els nous habitants, grups d'Homo sapiens, coneixien bé el treball de l'os, elaborant, preferentment en asta, punxons o azagayas; i que, conforme vaja avançant aquest període, aniran perfeccionant la tècnica lítica. Quant a lloc d'assentament, l'elecció de l'hàbitat no serà fruit de la casualitat, sinó que estarà condicionada per la facilitat d'obtenció de recursos i la seua permanència en el mateix ha d'entendre's, malgrat ser una societat nòmada, com una possibilitat d'aprofitament d'ells. A més, és ara quan comencen a desenvolupar les primeres manifestacions d'art rupestre, ja esmentat en alguna publicació anterior, i que fa dels Jaciments esmentats, vertaders santuaris. 

Són més nombroses, en esta etapa, les evidències arqueològiques que podem trobar en terres alacantines i valencianes, sobre tot, a les comarques de la Marina Alta i la Safor, respectivament, sent zones molt habitades a causa d'índexs alts de pluviositat, ecosistemes variats, coves i planes litorals que afavoreixen la transhumància i l'existència d'animals com el cavall. Clars exemples són llocs com Cova dels Cendres (Moraira, Alacant), amb testimonis d’ocupació humana de vora 25.000 anys durant el Paleolític i Neolític, com ho acrediten les peces trobades a este Jaciment exposades al MARQ, des de ceràmiques a arpons de sílex.

Però, dins de les últimes investigacions sobre la manera de vida d’este període, m'agradaria parlar de la Cova del Comte (Pedreguer, Alacant), ja que permet, assegurar, una vegada més la riquesa natural que la nostra província oferia per als seus primers habitants. Fent un breu esment a l'art del moment, este Jaciment, dit per arqueòlegs i investigadors, és l'únic que combina gravats amb pintures anteriors a l'art macroesquemàtic, declarat junt al conjunt d’Art Rupestre de l’Arc Mediterrani Patrimoni de la Humanitat des de 1998.

Al marge de la pintura, s'han trobat projectils, eines per a treballar la pell i per al desballestament de la carn, així com una gran quantitat d'ossos de fauna. Elements que permeten determinar que portaven una vida equilibrada dedicada a la caça i recol·lecció, així com la capacitat d'adaptar-se al mitjà.

Com a conclusió, caldria dir que, durant este llarg període, no es van desenvolupar grans llocs d'assentament degut a la seua manera de vida nòmada i, per tant, estaven condicionats a factors climàtics i l'escassetat de mitjans, però malgrat això, van saber aprofitar els recursos naturals i perfeccionar-los al màxim, establint, en molts casos, tallers d'indústria lítica.

Lorena Gomis, guia del  MARQ.
....

Hola!

Al post de hui m'agradaria parlar-vos de l'enfocament didàctic de les sales del MARQ, més concretament, de la Sala de Prehistòria.


Són molts els col·legis i associacions que al llarg de l'any ens visiten i la franja d'edat és molt àmplia, per tant, el nivell d'atenció i la curiositat de cadascun varia segons anem avançant al recorregut de cada sala.


Així i en general, per a esta etapa històrica, la sala compta amb una sèrie de panells que marquen l'evolució de la Prehistòria al nostre territori, des del Paleolític fins a l'Edat dels Metalls. D’ells podem destacar la forma de vida, els costums, les activitats que realitzaven, per tant, permeten acompanyar, d'una millor forma, les explicacions que com a guies donem als visitants, així com, entendre les peces que poden contemplar a les vitrines de la sala. A més, comptem amb dos audiovisuals, un sobre pintures rupestres i altre sobre tecnologies i ceràmica que ens ajuden a completar la informació. 


Centrant-me en la meua experiència com a guia, resulta molt complicat realitzar una visita estàndard per a tots els visitants ja que hi ha molta varietat en els grups, en edats i en maneres d'enfocar els coneixements, és per això, que hem d'adaptar les nostres explicacions a les necessitats de cada col·lectiu. 


Per això a l’article de hui, m'agradaria centrar-me en els més xicotets de la casa, els escolars, que ens visiten diàriament per a fer-los l'experiència més interactiva i entretinguda. En el meu cas, sempre, intente centrar-me en aquells aspectes que permeten, dit col·loquialment, donar més joc, afavorint la seua participació. Per això, m'agradaria destacar dos moments en la visita en els quals ells, tant els de menor edat com els adolescents, posen a prova els seus coneixements i fins i tot la seua imaginació. És el cas de la recreació de la pintura macroesquemática del jaciment de Pla de Petracos en la localitat alacantina de Castell de Castells, i que es pot veure en l'absis de la sala, inclòs all catàleg de Bens Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO des de 1998, junt al conjunt d’Art Rupestre de l’Arc Mediterrani.


Després d'unes pautes prèvies, són ells els que van descrivint la representació, el material utilitzat i, fins i tot, són capaços de donar una interpretació, a vegades aproximada, altres vegades no tant, del significat d'esta magnifica pintura rupestre.


El segon moment que m'agradaria destacar, i que els crida molt l'atenció, són els enterraments. Potser, és un dels aspectes amb els quals més es queden quan han acabat la visita de la Sala  a més de ser també un recurs didàctic, permet explicar-los altres conceptes com el depòsit funerari i la seua funcionalitat al mon de la prehistòria. Per tant, estime que el MARQ, i en concret esta sala, permet que els més xicotets es posen en la pell dels nostres avantpassats.


Altre dels recursos que el museu ens ofereix són les reproduccions de peces arqueològiques que podem trobar en el corredor d'accés a les sales d'exposició permanents. Al ser “tocables” tenen una funció molt important, l'accessibilitat, és a dir, la d'acostar la història a aquelles persones amb alguna mena de singularitat especial i capacitat diferent, ja siga auditiva o visual, entre altres.


L'accessibilitat, ès molt rellevant al MARQ, permet que qualsevol visitant tinga accés a les exposicions i tallers que programa. No sols comptem amb les taules de rèpliques, sinó també amb codis QR, intèrpret en llengua de signes, així com guies didàctiques en braille i textos de lectura fàcil. Un gran treball dut a terme per la Unitat de Didàctica de la Fundació MARQ, fent possible programes adaptats a l’abast de qualsevol persona. 
Espere que hàgeu gaudit amb este article, ens veiem prompte pel MARQ. Mentrestant, #quedateencasaconelMARQ.


...

Hola a tots!

Hui vinc a parlar-vos de les tècniques i dels pigments que utilitzaven les societats prehistòriques per a la realització de les pintures rupestres, analitzant els diferents estils utilitzats. 
Les primeres manifestacions artístiques daten del Paleolític englobades dins de l’anomenat Art Paleolítics amb diverses tècniques: el gravat: realitzat mitjançant el picat amb un percutor o la incisió o ratllat de la superfície amb instruments tallants de pedra (burins de silex); i la pintura aplicada mitjançant un pinzell, les pròpies mans o mitjançant aerografía (bufant la pintura amb tubs com si fora un aerògraf, obtenint així figures en negatiu).  Els colors que prevalen en la pintura paleolítica són el roig i el negre. A la província d'Alacant coneixem 4 llocs amb art Paleolític, així i tot trobem exemples de figures gravades i pintades.  Un exemple és la Cova Fosca (Vall d’Ebo), un santuari paleolític, on trobem diferents figures realitzades mitjançant el gravat, de fet al

MARQ comptem amb la replica d'un panell amb les figures gravades que es troben allí. Per contra un exemple, de pintura d'esta mena d'art, el trobem a Cova de Reinós, també a Vall d'Ebo, on hi ha un únic motiu pintat, una Cabra de ventre inflat.
Al període Paleolític el va seguir el Neolític, període marcat per una sèrie de canvis, que va fer que la vida de les persones canviara per complet, gràcies a l'agricultura i la ramaderia. Ara ens trobem també amb un canvi a les pintures rupestres i s'originen diversos estils artístics que enumerarem a continuació. 

L'art Macroesquemátic, és l'art dels primers agricultors que arribaven a les terres alacantines a mitjan VI mil·lenni a. C. És un Art exclusiu de l'àrea muntanyenca del nord de la província d'Alacant, encara que en els últims anys també s'han registrat presència en les àrees limítrofes de la província de València. La tècnica utilitzada és la pintura amb pigments de color roig fosc, densa i espessa, i s'aplicava amb gruixuts pinzells o amb els dits, donant com a resultat traços gruixuts. Un exemple magnífic d'art Macroesquemátic és el que trobem a Pla de Petracos (Castell de Castell), on es localitza un extraordinari conjunt de pintures repartides en sis abrics formant un retaule natural sobre l'espectacular paret rocosa. A la sala de prehistòria del MARQ comptem amb una replica de l'abric  Vé. d’este Jaciment.

L'art Llevantí és un altre dels estils i és contemporani a l'art Macroesquemátic i de l'esquemàtic. A diferència de l'estil esmentat anteriorment, té una major difusió geogràfica ja que s'estén per la façana oriental de la península ibèrica, des dels Pirineus fins a Almeria i Jaén. L'art llevantí es pot definir com un estil narratiu i naturalista. La tècnica utilitzada és la pintura roja aplicada amb pinzell, de traç molt fi. Primer es realitza el contorn i la silueta de la figura i després s'emplena total o parcialment.  El lloc més representatiu a la província d'Alacant d'aquest art potser és la Sarga (Alcoi). On trobem en l'abric I sobre unes figures macroesquemátiques una escena de caça llevantina amb diversos arquers i cérvols. 
Finalment, però no menys important, trobem dins d’este període l'art Esquemàtic. El seu origen es remunta en les nostres terres al Neolític Antic i perdura fins a l'Edat del Bronze (II mil·lenni a.C). Abasta tota la península ibèrica i algunes zones d'Europa occidental. Com el propi terme suggereix, l'art esquemàtic es caracteritza per la simplificació de les figures. La tècnica que es va emprar és  la pintura de color roig, ocre-groguenc i negre, amb un traç de vores irregulars i, només en alguns casos, amb el contorn ben perfilat. Un exemple significatiu de l'art Esquemàtic és el conjunt del Cabeço d’Or (Relleu) on es poden observar tres ídols oculats amb ulls radiats i tatuatges facials, braços en dos casos en creu amb els dits marcats i en l'altre en forma d'ansa, recolzats en la cintura.

Per a obtindre els colors blancs, poc utilitzats, però que es troba sobretot en pintures trobades en context funerari, com en el tholos de Montelirio (Sevilla), es realitzaven a base de mica i caolí. El color negre s'obtenia gràcies al carbó mineral i vegetal. Finalment per a aconseguir les tonalitats roges, groguenques i marrons, es realitzaven mitjançant compostos generalment d'oxide i hidroxids de ferro (hematites, goethita, limónonita, manganés, cinabri, etc). Es tractaven de materials, que a vegades es podien trobar en forma de pols en la naturalesa però en la majoria dels casos se solien triturar en pedres (molins i morters) dels quals hem trobat exemples, com a Altamira o un fragment de molí recobert de colorant i dos matxacadors a la Cova de l’Or (Beniarrés). Obtingut la pols era necessària crear una pasta per a aplicar-la a la paret, per al que se li afig l'aglutinant, que pot ser grassa d'animal, resina o clara d'ou, sembla ser que la matèria més utilitzada en aquest cas era la grassa animal. Una vegada obtinguda la pasta es col·locava en una paleta, s'han trobat en diferents llocs mol·luscos, amb restes de pigments, com per exemple a la Cova de la Sarsa (Bocairent) o a la Cova de l’Or (Beniarrés). A més també s'han trobat tonellets o ceràmiques amb restes de colorants, per la qual cosa també servirien per a poder introduir la mescla, el primer cas molt útil per a poder portar-la ja que compta amb dues xicotetes anses que servirien per a poder penjar-ho. 

Conèixer els diferents suports on s'introduïen els pigments, les tècniques i com realitzaven els colorants aquestes societats, ens ajuda a conèixer millor estes societats caçadores-recol·lectores del Paleolític, i les societats agricultores i ramaderes del Neolític, veient una unitat en les tècniques, materials, i suports per a poder plasmar les seues creences i pensaments mitjançant l'art.
Si desitjeu saber més sobre l'art en la Prehistòria aquí vos deixe el link d’alguns articles i vídeos relacionats: 

https://arqueologiaalicante.blogspot.com/2011/02/santuario-prehistorico-de-cova-fosca.html.
https://www.marqalicante.com/Paginas/es/El-Marq-contado-por-sus-guias-P622-M1.html#yumiq/
https://www.marqalicante.com/Paginas/es/El-Marq-contado-por-sus-guias-P622-M1.html#orantes_de_petracos

I recorda #QuedateencasaconelMarq.

Davinia Llopis, guia del MARQ.
 

...............
 

Un món de pedra 

Sens dubte, un dels primer materials que acudeixen al nostre pensament quan evoquem com era la vida durant la Prehistòria és la pedra. La seua importància al llarg del temps és inqüestionable. De fet, disposem d´abundants testimonis sobre el seu ús com a suport fonamental en la construcció i l´elaboració de ferramentes d´ús quotidià, però també de paral·lels que ens demostren el seu aprofitament en època contemporània. 

Dins la sala 1 del MARQ,  podem gaudir d´exemples de registre arqueològic fabricats sobre pedra, destacant el sílex sobre qualsevol altre suport lític. Es tracta d´un tipus de pedra molt dura formada principalment per sílice. A diferència d´altres, es trenca amb relativa facilitat, generant amb la seua fractura voreres esmolades que permeten punxar, tallar superfícies i inclús encendre el foc.  

La cabanya de la Illeta dels Banyets, documentada dins d´un poblat del IV mil·lenni a. C., conté clares evidències de talla de sílex. A aquests exemples caldria sumar la troballa d´una mena de enclusa associada a nombrosos fragments dels quals se n´extraurien puntes de fletxa.

La troballa té lògica en un espai que també inclou ceràmica (dos vasos de fang sense coure) i malacofauna; objectes que ens confirmarien el caràcter suposadament estacional de l’assentament.  

La pedra mai passa de moda!

#joemquedealmarq

Anabel Castro, guia del MARQ a la Illeta dels Banyets
 

............


Hola a tots i totes!


Hui, a #quedateencasaconelMARQ m'agradaria parlar-vos de l'evolució de les formes d'enterraments al llarg de la Prehistòria

Amb certesa, no sabem exactament, quan es van produir aqueixos primers enterraments o almenys la preocupació dels nostres avantpassats pel mes enllà dels seus èssers estimats. Al llarg de les etapes històriques, les societats han anat elaborant creences i pràctiques funeràries molt diverses i, cada vegada, més complexes, en relació amb les seues estructures socials i mentals. En el cas de la Prehistòria, és un període tan ampli, que permet la possibilitat d'observar una successió d'importants transformacions en el comportament social davant els morts.

Les primeres evidències que tenim pertanyen al Paleolític Mitjà al Pròxim Orient i algunes zones d'Europa, tant en coves com a l'aire lliure. Són pràctiques funeràries mitjançant el ritu de la inhumació, les quals aconseguiran major importància durant el Paleolític Superior (32.000 – 9.000 a. C.), pel fet que durant este primer període resulta molt complicat d'afirmar que els enterraments es produïren sota alguna mena de cerimònia o ritual simbòlic. En qualsevol cas, les sepultures oposades, la majoria a coves, suposen un número molt baix en relació amb tota la població existent en aqueixos moments, la qual cosa sembla indicar que l'enterrament més comú era un altre, segurament a l'aire lliure, que a penes ha deixat rastres.

En el Neolític, gràcies als canvis en la manera de vida, fomenten el creixement demogràfic i amb ell, la creació dels primers llogarets importants i els grans cementeris, situats a l'exterior dels poblats. Solen ser conjunts de fosses d'inhumació individual, on els esquelets es disposen flexionats ritualment. Al final d'este període, apareix un nou ritual funerari en el pla europeu, principalment en les cultures assentades a la zona atlàntica. Es tracta de la inhumació col·lectiva de cadàvers, assentada en la societat durant prop de 2.000 anys. Estes sepultures col·lectives es depositen tant en construccions megalítiques com en coves, seguint en ambdues, el mateix patró ritual. 

Els cadàvers d'homes i dones de totes les edats es van acumulant allí al llarg del temps, a vegades fins a reunir un nombrós grup de persones (100 o més individus), acompanyats d'un depòsit funerari compost per tota mena d'objectes, des de ceràmica fins a elements de metall i adorns, que suggereixen creences en el més enllà. I és que, a través de les restes materials que trobem en una sepultura, podem conèixer com era la vida del passat. 

A mitjan Edat del Bronze, es registra un retorn a les inhumacions individuals. Les necròpolis d'alguns importants poblats de l’època, com els existents en el sud-est peninsular, mostren esquelets situats separadament a l'interior de cistes de pedra o grans recipients de ceràmica. 

Situació que dura fins a l'arribada de l'Edat del Ferro amb l'arribada de pobles indoeuropeus, que aporten al nostre territori el ritual funerari de la cremació. La incineració dels cadàvers implica un rerefons mental diferent al de la inhumació, ja que no es tracta de retornar el cos a la Terra com a les creences de les societats agrícoles neolitiques (cicle agrari), sinó que, es planteja com un retorn de l'ànima a les altures, embolicada en el fum que s'elevava de les cendres del cos mortal, com plantegen les religions celestes europees que comencen a sorgir en este moment. 

En el cas del sud-est peninsular, concretament amb la Cultura de l’Argar, les pràctiques mitjançant el ritu de cremació no són dutes a terme encara. Així hem de destacar els enterraments adults i infantils, a l'interior de les cases, al  subsòl, o al seu exterior immediat. Tots ells, mitjançant la pràctica de la inhumació, i col·locats en urnes, cistes o fosses.  

L'ésser humà ha estat en constant evolució, encara que no podem parlar de grans canvis radicals o ruptures amb períodes anteriors com ho demostren les constants pervivències culturals que podem trobar a les restes arqueològiques. No obstant això, existeixen varietat en la manera d'enterrament a les societats prehistòriques, reflectit en un depòsit funerari de major o menor riquesa, en molts casos a causa dels recursos naturals de la zona geogràfica o la presència d'una elit socioeconòmica, política o religiosa, ja esmentat en altres articles anteriors. Malgrat això, existeix una idea clara, els rituals funeraris permeten que es formalitzen les ideologies i marquen una identitat pròpia en els grups socials d'època prehistòrica.
Lorena Gomis, guia del MARQ
 

..............


Hola amics!
Hui, a #quedateencasaconelMARQ, m'agradaria parlar-vos sobre la major revolució que, juntament amb la revolució industrial, ha experimentat la nostra espècie al llarg de la seua història: el Neolític. Però, com va sorgir? quins van ser els seus principals característiques? Com va canviar el pensament dels nostres avantpassats, les relacions socials, l’organització dels col·lectius humans, determinant els assentaments poblacionals, la naturalesa i entorn?

Per a poder donar resposta a aquests interrogants primer hem d'entendre com vivia la nostra espècie en el Paleolític. L'Homo sapiens arriba a la Península Ibèrica fa aproximadament 40.000 anys, en el Paleolític Superior, període que s'estén en el nostre territori fins fa uns 7.500 anys. Es tracta d'un període en el qual encara no hem aprés a domesticar la naturalesa, per la qual cosa la nostra subsistència es basava en la caça d'animals salvatges i la recol·lecció de fruits silvestres i llavors. Quan s'esgotaven els recursos en el lloc en el qual vivien es veien obligats a triar entre quedar-se i morir o marxar i tindre alguna possibilitat de sobreviure. Per això, estaven en constant moviment, vivint com a nòmades i ocupant coves de manera estacional. La cova, refugi ancestral, era un lloc perfecte per a aixoplugar-se tant dels animals com de l'intens fred al qual havien de fer front, ja que ens trobem en els temps de la glaciació Würm, una època bastant complicada des del punt de vista de la supervivència, per la qual cosa no érem molts i l'esperança de vida era baixíssima.

La nostra espècie va viure d'esta manera durant diverses desenes de milers d'anys, fins que es va produir un fet que ho canviaria tot: un gran canvi climàtic. Fa uns 12.000 anys comença a calfar-se de manera gradual el nostre planeta, finalitzant l'última gran era glacial. Com a conseqüència d'això, diferents llocs es van veure especialment afavorits com, per exemple, el Creixent Fèrtil, una regió situada al Pròxim Orient asiàtic amb forma de mitja lluna creixent (d'ací el seu nom), on per primera vegada l'ésser humà va aprendre a domesticar tant plantes com animals. Amb l'alimentació assegurada ja no era necessari vagar d'un lloc a un altre a la recerca de manteniment, amb l’Agricultura la nostra espècie comença a assentar-se en determinats llocs, prop de les zones de cultiu i, per tant, de rius i llacs, sorgint els primers assentaments permanents. Amb això, van aparèixer noves necessitats a les quals van haver de donar resposta creant nous utensilis, com les destrals i aixes de pedra polida per a desforestar i treballar la terra i la fusta. I la Ceràmica, i amb ella  els recipients per a emmagatzemar allò que es produïa, la cullera per a consumir nous tipus d'aliments com les “farinetes” realitzades a base de cereals…

Amb esta nova forma de vida es produeix una explosió demogràfica pel que, a poc a poc, farà que els nostres avantpassats ocupen nous territoris, iniciant un viatge que els portarà a llocs tan llunyans com, per exemple, el territori alacantí, al qual van arribar fa uns 7.500 anys, situant-se principalment en valls i conques fluvials, com la Vall de la Gallinera o el Canal Ibi-Alcoi (destaca la Cova de l’Or a Beniarrés), i jalonant “el seu territori” amb pintures i gravats: santuaris en els quals contemplaven i veneraven imatges sagrades, en els quals van realitzar cerimònies per a reforçar la cohesió del grup, però també en els quals van manifestar de manera simbòlica el seu domini sobre el territori enfront d'altres grups, sol·licitant protecció i fertilitat. Destaquen jaciments tan importants com La Sarga (Alcoi) o el Pla de Petracos (Castell de Castells).

Per tant, el Neolític va marcar una fita històrica, un abans i un després en la concepció per part de la nostra espècie del territori que li envolta, iniciant-se un intens procés d'apropiació i transformació del mateix que arriba fins als nostres dies.
Espere que vos haja resultat interessant.Salutacions!

Mª Paz Gadea, guia del MARQ.
 

-------------------------Tornar a menú >>

COCENTAINA

Arqueologia y museu

Hola a tots i a totes!

Seguim amb més articles i amb més arqueologia! En aquesta ocasió m'agradaria recordar una de les exposicions que més he disfrutat guiant, Cocentaina: Arqueologia i Museu, una mostra que va permetre portar al nostre museu el ric patrimoni d'aquesta localitat, una magnífica oportunitat per a conéixer la riquesa arqueològica i artística de la capital del Comtat. Aquesta exposició va tindre lloc l'any 2015 i va formar part del Cicle expositiu de Museus Locals i Municipals que organitza el MARQ.

La primera sala de l'exposició abastava els períodes de la Prehistòria, l'Edat Antiga i el període islàmic de l'Edat mitjana. La primera secció de l'exposició, que estava dedicada a les primeres etapes de la història de la humanitat, recollia restes arqueològiques pertanyents a les tres etapes de la Prehistòria: Paleolític, Neolític i Edat dels Metalls, totes aquestes restes arqueològiques procedien dels principals jaciments prehistòrics de la comarca del Comtat. Pel que respecta a l'època ibèrica, l'exposició ens oferia tres vitrines amb armament del guerrer ibèric, exvots religiosos i recipients ceràmics, destacant el Vas del Guerrer, una de les peces ceràmiques més excepcionals de la cultura ibèrica procedent de l'importantíssim jaciment de la Serreta (Alcoi – Cocentaina – Penàguila). Pel que respecta a l'època romana, l'exposició ens oferia un mapa detallat amb les principals viles rurals romanes a la comarca del *Comtat, i en la part de l'absis de la sala es posava l'accent en la necròpoli de Polisixto, un cementeri Tardorromà – Visigotic que va ser descobert pel Centre d’Estudis Contestans en els anys 80. En els panells es recreaven les diferents tipologies d'enterrament existents en la necròpoli i en les vitrines estaven exposats diversos elements d'aixovar en vidre i pasta vítria que acompanyaven als difunts en les sepultures. La secció final de la primera sala es va destinar al període islàmic; a principis del segle VIII els musulmans van iniciar la conquesta de la Península Ibèrica, això va donar lloc a noves formes de vida després de l'arribada dels nous pobladors. Serà en aquests moments quan es funde Qustantaniya (germen de l'actual localitat de Cocentaina); d'aquesta part de l'exposició destacaria el recipient ceràmic que es va trobar a la Plaça de Sant Miquel treballat amb la tècnica de la corda seca, objecte fascinant de la cultura material islàmica que data de finals del segle XII principis del segle XIII.

La segona sala anava des de la conquesta cristiana del territori islàmic de Qustantaniya fins a l'Edat Contemporània. La primera secció estava dedicada al Castell de Cocentaina, construït per la Casa de Llúria (senyors de Cocentaina) a la part alta de la muntanya (Cerro de Sant Cristóbal) que dominava la vila cristiana. Aquest castell és considerat com un dels poc exemplars de gòtic militar de tota la Comunitat Valenciana. Pel que respecta a l'Edat Moderna, La vila de Cocentaina va passar a les mans dels Corella (noblesa de Navarra) i serà en aquest moment quan es construïsca una de les joies del patrimoni arquitectònic de la localitat, el Palau Comtal, seu dels nous comtes de Cocentaina. D'aquesta secció de la mostra, destacaven l'escut d'armes amb motius heràldics de la família dels Corella, una maqueta del Palau Comtal i el retaule de Santa Bàrbara, una de les joies del gòtic en les nostres terres. La part final de l'exposició estava dedicada al procés d'industrialització que va patir la localitat al llarg de l'Edat Contemporània, principalment durant la segona meitat del segle XIX. En el pre-absis i l'absis de la segona i última sala de l'exposició, es feia un homenatge al fantàstic patrimoni immaterial i folklòric de la capital del Comtat, centrant-se en les festes de Moros i Cristians, el cèlebre pasdoble de “Paquito el Xocolater” compost pel contestà Gustavo Pascual Falcó i la Fira de Tots els Sants, una de les fires medievals més antigues de tota Espanya.
 

En definitiva, l'exposició de Cocentaina: Arqueologia i Museu va ser una oportunitat única perquè tot el que visitara el MARQ coneguera el ric patrimoni històric, arqueològic i artístic d'aquesta meravellosa localitat.

Carlos Pérez Soler. Guia del MARQ
 

-------------------------volver al menú >>

 

 

PETRER

Arqueologia i Museu

PETRER, ARQUEOLÒGIA I MUSEU AL MARQ

Hola a tots i a totes!

Hui vos porte un escrit sobre una de les exposicions temporals que més he gaudit a l'hora de guiar, es tracta de l'exposició que va organitzar el MARQ en col·laboració amb el Museu Dámaso Navarro de Petrer l'any 2018. Petrer, Arqueologia i Museu va ser la tretzena proposta del programa expositiu “Museus locals i municipals en el MARQ”. L'exhibició va tindre com a objectiu acostar el llegat arqueològic i patrimonial (tant material com immaterial) d'aquesta localitat del Mitjà Vinalopó a tots els visitants. També cal destacar que aquesta va ser la primera exposició a tindre panells de “Lectura Fàcil” per a ajudar així a les persones amb dificultats lectores en la seua visita a l'exposició.

L'exposició tenia un recorregut cronològic que anava des de la Prehistòria fins a la Guerra Civil; en la part final de l'exposició també es van exposar elements vinculats a les tradicions artesanals de la localitat com l'agricultura, la terrisseria o el calçat i es va reservar una part de la segona sala per a exposar el patrimoni immaterial destacant així les seues festes i tradicions com les festes de Moros i Cristians, Les “Carasses” o la Cavalcada dels Reis Mags.

La primera sala de l'exposició estava dedicada a la Prehistòria, l'Edat Antiga i part de l'Edat mitjana sota dominació musulmana. En la primera secció de la sala es van exposar vestigis arqueològics del Neolític i l'Edat dels Metalls procedents dels principals jaciments de la zona com ho són Chorrillo Xop, l’Almorxó o Catí-Foradà. Pel que respecta a l'època ibèrica, es van exposar objectes arqueològics procedents dels quatre poblats ibèrics documentats en aquestes terres, aquests jaciments possiblement van estar vinculats a un assentament molt major que es trobaria a Elda, ens referim a la ciutat ibèrica del Monastil. D'època romana ens va arribar un dels vestigis més importants trobats en el nucli urbà de Petrer, el mosaic de Vila Petraria que segurament decoraria una estada de la vila romana que va estar funcionant com a lloc de producció agrícola i industrial fins a l'època tarde-antiga. Pel que respecta a la secció final de la primera sala, aquesta estava dedicada al primer període de l'època medieval sota dominació islàmica, moment clau en la gestació de la ciutat de Petrer, ja que l'origen d'aquesta localitat està en la Bitrir islàmica que es va assentar en el vessant meridional del turó del castell de Peter. En la part final d'aquesta secció hi havia una maqueta en 3D del castell de Petrer sota dominació islàmica, ideal perquè el visitant es fera una idea de l'aspecte primitiu d'aquesta fortalesa medieval.

Ja en la segona sala, trobàvem objectes arqueològics d'època medieval sota dominació cristiana a més d'una maqueta amb la recreació del castell amb les reformes realitzades pels nous pobladors cristians. De l'Edat Moderna, destacar l'expulsió dels moriscos l'any 1609, esdeveniment clau que va portar amb si importants conseqüències econòmiques i principalment demogràfiques ja que Petrer va ser despoblada i es va haver de realitzar una Carta de poblament per a establir nous pobladors en el territori. Finalment, es van establir a Petrer cent persones procedents d'altres poblacions de la província d'Alacant com Xixona, Sant Vicent, Castalla, Monforte, Agost o Biar. Pel que respecta a l'Edat Contemporània, l'esdeveniment històric que es va tractar amb més èmfasi en l'exposició va ser el de la Guerra Civil ja que el govern republicà (que se situava a València) es va traslladar fins a la finca del Poblet (Petrer) i es va mantindre allí fins al final del conflicte. Entre els objectes exposats, destacar una sirena antiaèria i les fotografies d'una zona industrial de calçat anomenada “La ciutat sense llei” ja que es va transformar en una fàbrica d'armes per al bàndol republicà durant la guerra.

Com a guia del museu, és tot un plaer i un honor poder aprendre més coses sobre el patrimoni local de les principals localitats de les nostres terres i fer arribar als visitants l'increïble llegat arqueològic que tenim a la província d'Alacant.
En el següent enllaç, podeu gaudir del vídeo que es va realitzar a propòsit per a l'exposició:

https://www.youtube.com/watch?v=tl4wTupPPog

Carlos Pérez, guía del MARQ


 

PECES:

Dama de Cabezo Lucero

.....

Hola a tots i totes!

Seguim a #queda’tacasaambelMARQ amb més articles i més arqueologia. Hui és el torn per a escriure sobre una de les peces estrela de la sala de cultura ibèrica del MARQ, la Dama de Cabezo Lucero. Peça que presideix la sala dels ibers, cultura autòctona de la façana mediterrània del nostre territori que va conviure amb els pobles cèltics del centre – nord peninsular abans de l'arribada dels romans a la Península Ibèrica.

La Dama de Cabezo Lucero es va trobar en la necròpoli del jaciment homònim, situat al terme municipal de Guardamar del Segura l'any 1987. Segons estudis basats en datacions i comparatives amb altres exemples de busts funeraris d'esta cultura, data de finals del segle V a. C.- primer quart del segle IV a. C. L'escultura es va trobar fragmentada i posteriorment va ser reconstruïda per Vicente Bernabeu, restaurador de la Diputació d'Alacant al Museu Arqueològic Provincial d'Alacant. Gràcies a la perícia i habilitat de Vicente Bernabeu com a restaurador, l'escultura es va poder reconstruir a partir d'uns quants fragments originals, convertint-se així en un dels exemples d'estatuària ibèrica més importants de tota la Província d'Alacant.

Es tracta d'un bust femení en posició frontal  amb vestimenta i joies. Porta una túnica,  una diadema, rodetes laterals en la zona de les orelles i collarets de comptes que estarien fets de pasta vítria. Segons els estudis d'investigació realitzats fins hui, podria representar una dona de l'aristocràcia relacionada amb el poder religiós o fins i tot podria tractar-se de la representació d'alguna divinitat femenina dins de l'heterogeni i orientalitzat panteó de déus ibèric. Quant a la seua funció, queda patent que està vinculat al món funerari ja que es va trobar en la necròpoli reservada a l'aristocràcia del poblat ibèric de Cabezo Lucero. Si atenem altres paral·lels similars d'escultures femenines d'este tipus com la Dama d'Elx o la Dama de Baza, podria tractar-se d'una urna funerària per a depositar les cendres del difunt al costat del seu aixovar o una escultura funerària per a senyalitzar una zona determinada de la necròpoli.

Les similituds estilístiques entre la Dama de Cabezo Lucero i la famosíssima i excepcional Dama d'Elx ens fan pensar que possiblement existia un cercle escultòric definit en les zones del sud de la Província d'Alacant (Comarques del Baix Vinalopó i Baix Segura), que en definitiva seria una forma d'expressió artística d'un entorn cultural homogeni conegut per les fonts com la Contestania Ibèrica.

Carlos Pérez, guia del MARQ.

-------------------------Tornar a menú >>

 

PECES:

Ídols d'os

Port Guia 0904 from MARQ Arqueológico de Alicante on Vimeo.

-------------------------tornar al menú>>

MONUMENTS

La Torre d'Almudaina

La recuperació i obertura al públic del monumental edifici que constitueix la Torre d'Almudaina, declarada Bé d'Interès Cultural-BIC amb categoria de Monument,és recent. Construïda en la primera meitat del segle XIII, és una de les moltes torres defensives d'alqueria erigides a la regió oriental del-Andalus poc abans de la conquesta cristiana.

Port monu 0104 from MARQ Arqueológico de Alicante on Vimeo.

....

Hello everyone!

At the very beginning, Almudaina’s Tower had four levels, which you could acces thanks to hand-stairs. From XIX century, the tower was a dwelling so it had one more level.
When it was build, at the top levels – third and fourth levels – they put windows with small triangular shapes that people used like arrow-hole. This small windows, build for defending the tower, were about 8-10 centimetres size. It was so difficult to hit from the outside of the tower.

Moreover, the tower had a battlemented terrace from they had great visibility and it was a choice to contact with other defence towers or castles. 

In XVI century, the battlemented terrace was replaced for a roof with two slopes because the humidity.

Enrique Juan Vidal, guide and public attendant at Almudaina’s Tower.
 

....

Hola a tod@s!

Un dels detalls que més em va impressionar de la Torre d’Almudaina van ser dos fragments de ceràmica incrustats a la façana interior de les seues parets formant part del tapial i al seu torn donant-nos una pista importantíssima del segle en el que va ser construïda (finals XII- principis XIII). Així mateix, al primer nivell, i concretament a una zona ben visible apareixen unes ratlles en diagonal molt pegades, les quals ens indiquen que segurament s'utilitzaven per a comptar gra, oli o fins i tot el temps (dies, setmanes...).

A més, voldria destacar la gran llavor realitzada per la Diputació d’Alacant i el MARQ amb la rehabilitació i posada en valor de la Torre, tot i convertint-la en un veritable Museu de Lloc, obert al públic des d’Agost de 2009. 

L'accés exterior pel segon nivell consta d'una escala d'acer formant una espècie de mirador, des d’on podem gaudir d’unes meravelloses vistes. L'escala interior es va construir amb ferro, fusta i vidre sobre el lloc, tram a tram, donant accés als 4 nivells. Totes dues escales són independents sense estar ancorades sobre el monument.

Enrique Juan Vidal, guia del MARQ a la Torre d’Almudaina.

....

#Sabiesque…
 

Les quatre cantonades de la Torre d'Almudaina és corresponen exactament amb els quatre punts cardinals?

A més, es creu que quan es va construir la torre es va utilitzar el seu primer nivell com a aljub per a magatzematge d'aigua.

És importantíssim destacar la duresa del material de construcció aconseguint pressions de 25 KG/C2 .Això es deu a l'excel·lentíssima qualitat de la grava que es va utilitzar a l'argamassa que forma part dels blocs de tapia’l que al seu entorn conformen les parets de la torre.

Enrique Juan, guia del MARQ  a la Torre d’Almudaina.

....

#Sabiesque… L'edició de "La Volta a Espanya 2019" va passar als peus de la Torre d'Almudaina?

Aquí tens una foto del "moment clau"

#quedateencasaconelmarq

-------------------------Tornar a menú >>

PECES:

L'Estela de Crato

Hola amics!
Hui, a #quedateencasaconelMARQ, vos parlaré sobre una de les peces que podem trobar a la sala 2 de l'exposició temporal Ídols, Mirades Mil·lenàries que hores d’ara acull el Museu Arqueològic Provincial d'Alacant (MARQ): L’Estela de Crato (Alt Alentejo, Portugal).

Es tracta d'una peça realitzada en granit i decorada en baix relleu, en la qual podem distingir dues àrees diferenciades: la meitat superior, en la qual es representa el rostre, amb indicació d'ulls -dos punts simples- i d’un nas -un solc vertical- i la meitat inferior, delimitada per una línia horitzontal sota el rostre, de la qual sorgeixen tres cercles concèntrics que han sigut interpretats per un gran nombre d'investigadors com a collarets o elements d'adorn. Tant en els laterals com en la part superior de la peça, podem observar un entramat de línies que es creuen entre si, conformant un motiu reticulat que s'assembla a una xarxa.

L’Estela va ser trobada de manera casual a la finca de la localitat portuguesa de Crato (Portalegre), per la qual cosa està descontextualizada, encara que existeixen nombrosos paral·lels en el sud-oest de la Península Ibèrica (Alentejo portugués, Extremadura i Andalusia occidental) que sí que van aparèixer vinculats a un context arqueològic i que, per tant, ens ajuden a destriar el seu profund significat. Es tracta d'objectes estretament vinculats al megalitisme, amb una connotació predominantment funerària, en trobar-se generalment a l'interior de sepultures col·lectives (estructures dolménicas i tipus tholos), en un punt específic de la cambra mortuòria, en el qual rebien la llum del Sol naixent cada matí, projectant la seua gegantesca i imponent ombra sobre els difunts.

Encara que es tracta d'elements molt difícils d'interpretar i decodificar des d'una perspectiva actual, en tractar-se d'imatges i símbols relacionats amb estructures mentals de col·lectius prehistòrics, podem arribar a intuir el que pretenien representar i evocar mitjançant estes manifestacions artístiques que, en concret, semblen representar a un ésser, humà o diví, profusament ornamentat amb collarets que penjaven sobre el seu pit i amb el cap adornat per un mantell que cobreix també part del cos. És possible que es tracte d'una mena de vestimenta vinculada a un col·lectiu amb un estatus social i/o espiritual destacat; de fet, aqueixos motius reticulats ens recorden a la vestimenta que portaven les “sacerdotesses” de Montelirio: unes luxoses i molestes vestidures (d'entre 8 i 10 kg.), confeccionades amb desenes de milers de comptes de calcària o petxina enfilades amb fils, l'ús de les quals estaria vinculat amb la celebració de rituals de caràcter litúrgic. A més, en la part posterior de la peça es pot distingir un motiu serpentiforme, símbol connectat amb l'inframon des de temps ancestrals, que cal relacionar amb la creença en una realitat més enllà de la mort. Per tant, pot ser que a través d'aqueixos rituals en els quals les esteles, sembla que jugaven un paper primordial, el que pretengueren era infondre de vida als difunts, les ànimes dels quals estaven destinades a vagar entre la llum i les ombres, entre la vida i la mort, fins al final dels temps.

No vos resulta fascinant el poder acostar-nos a un moment tan remot de la nostra Prehistòria recent mitjançant peces tan significatives com la descrita? Perquè això és el que s'aconsegueix al MARQ, reviure la història i aprendre d'ella.  I això és tot per hui. Molts ànims i força!.

Ens veiem molt prompte al nostre estimat MARQ.

Maripaz Gadea, guia al MARQ.
 

-------------------------Tornar a menú >>

PECES:

Ídols Antropomorfs


 

Port Guía 0804 from MARQ Arqueológico de Alicante on Vimeo.

...........

Hola a tots i a totes!


Hui en #joemquedeacasaambelmarq vos parlaré dels ídols antropomorfs, les seues característiques formals i la relació que guarden amb els canvis socials que es produeixen en la transició del Calcolític a l'Edat del Bronze. Estes figures de mitjan el III mil·lenni a. C. es troben exposades a la part final del recorregut de la nostra exposició temporal Ídols: mirades mil·lenàries.

La producció d'ídols antropomorfs es generalitzarà a mitjans – finals de l'III mil·lenni a. C. per tota la regió del Sud-oest peninsular (Part Occidental d'Andalusia, Extremadura i Portugal). Es realitzaven en diversos materials com ara la pedra, el fang cuit, l'os o l'ivori; posant de manifest la importància del comerç existent entre llocs llunyans i evidencien la complexitat de les xarxes comercials existents al llarg d’este període. El nivell de detall i les proporcions simètriques de les figures posa de manifest la gran habilitat i l'elevat nivell de destresa i tècnica que hi havia entre la gent de les comunitats peninsulars de l'III mil·lenni a. C. El cos sol apareix nu, representant amb un alt grau de detall els ulls, el nas, el cabell (realitzat a base de línies incises en zig-zag) i per davall de la cintura es marcat el sexe. Algun dels exemples més destacables d'esta variant d'ídols i que compleix a la perfecció amb el cànon clàssic estilístic d'esta tipologia és l'antropomorf en os del Turó del

Cap, jaciment localitzat a Valencina de la Concepció (Sevilla) i que pertany als fons del Museu Arqueològic de Sevilla i que actualment està exposat a la segona sala de la nostra exposició temporal Ídols: mirades mil·lenàries.

A nivell estadístic, trobem un major percentatge de figures antropomorfes masculines, mentre que la producció de figures femenines decreix en nombre  de manera gradual al llarg del tercer mil·lenni a. C., també s'ha documentat una reduïda quantitat de figures en les quals el sexe no ha pogut ser determinat. Els ídols antropomorfs s'han trobat tant en contextos habitacionals com en espais rituals - funeraris i estan associats a aqueix canvi en les estructures socials que es va donar en la transició de l'Edat del Coure (Calcolític) a l'Edat del Bronze, desembocant en una desigualtat social molt marcada i habitual a les societats peninsulars de l'II mil·lenni a. C., curiosament serà en aqueix moment quan la producció d'ídols desapareixerà, sent els ídols antropomorfs els més recents des del punt de vista cronològic.

En definitiva, els ídols antropomorfs són una de les últimes manifestacions artístiques de les societats peninsulars del Calcolític. Associats als líders tribals i als llinatges familiars, deixaran de produir-se a partir de l'Edat del Bronze, moment en el qual s'imposarà (a nivell artístic) i a causa dels canvis socials, la representació de la imatge del guerrer, tant en figures com en deixants.

Carlos Pérez Soler. Guia del MARQ
 

-------------------------Tornar a menú >>

PECES:

Cranis trepanat

Hola!


Al post de hui m'agradaria parlar-vos d'una cosa que, des-de que vaig començar a guiar l’exposició permament del MARQ, ha cridat profundament la meua atenció: els cranis trepanats a la Prehistòria.

La trepanació és una tècnica en la qual s'utilitza un instrument quirúrgic per a foradar el crani, i es realitza des de l'antiguitat i a tot arreu del món. No obstant això, és curiós que hui  encara no tinguem clar amb quina finalitat es realitzava.

Al llarg de l'Antiguitat Clàssica se servien d'estes pràctiques quirúrgiques per a sanar malalties com les migranyes severes (mentre inventavem paracetamol i ibuprofeno) o diferents tipus de trastorns. En paraules de Hipòcrates, s'obria <<.. un forat al cap i es procedia a retirar els fragments d'ossos dispersos>>. 

Així doncs, durant molt de temps els investigadors i estudiosos apuntaven que les trepanacions es realitzaven amb finalitats quirúrgiques i, probablement, en una part dels casos, així era. No obstant això, estudis recents indiquen que va poder haver-hi una cosa més enllà i vinculen les trepanacions a diferents rituals d'iniciació, per a donar pas als esperits, per a absorbir coneixements, etc. Teories  que es nodreixen, entre altres, per la troballa a 1997 d'una sèrie de cranis trepanats en una de les tombes col·lectives, datades a l'Edat del Coure, i excavades a Rússia, à prop de les costes de la Mar Negra.

Dins d'esta tomba, es van trobar les restes de cinc individus (dos homes i tres dones) en els cranis dels quals s'havia practicat la trepanació. Una trepanació, per cert, realitzada en el mateix punt: l'anomenat “obelión”. Punt, situat a la part superior i posterior del crani (en la “coroneta”), és extremadament delicat ja que una mala operació pot provocar una hemorràgia greu. I, no obstant això, trobem que tots cinc individus van sobreviure a la trepanació, com també ho van fer aquells als quals corresponen els cranis que trobem a la segona sala de l'exposició Ídols, mirades mil·lenàries.

Existeixen diferents tipus de trepanació: per barrinat (fent girar una punta afilada sobre el crani) i per abrasió (raspant amb pedres granuloses). Tots dos buscaven arribar a la dura màter, mantenint als subjectes “operats” amb vida. Així mateix, trobem un percentatge molt xicotet de trepanacions realitzades post mortem. Això és alguna cosa amb caràcter general perquè una escassa quantitat de cranis, dins de la totalitat de trepanacions, no mostren signes de regeneració pel que podem mantindre l'afirmació anterior, tant si aquesta pràctica buscava sanar malalties, com si es tractava d'un ritual.

Als cranis trobats als jaciments alacantins de Cova de la Pastora i Cova d’en Pardo observem aqueixos signes de regeneració, sent en el cas de la segona molt més evident. 

D'altra banda, per a la realització d'estes pràctiques es coneix l'ús de diferents herbes i plantes medicinals que podien portar als individus a un estat de sedació, indolència i fins i tot embriaguesa, com són la rosella, el cascall o la valeriana. Plantes que podem trobar especialment a l'interior de la província d’Alacant, al subsector alcoià-diànic, sent més escasses en la zona sud de la nostra província. Als tres casos, una infusió o fermentació de les seues llavors i flors, fins i tot una mescla entre elles, va poder servir com a analgèsic per a suportar el dolor i portar als subjectes a una espècie de sedació similar a la que provoca l'anestèsia. Estat que també podrien obtindre'l mitjançant la proto-cervesa, molt diferent a la nostra beguda alcohòlica però amb efectes molt semblants a l’hora de calmar lleument el dolor.

Hem de dir que el consum d'estes substàncies es vincula, habitualment, a la celebració de diferents tipus de rituals, especialment dedicats a la mort i a honrar als ancestres, tot el que  junt al fet que les trepanacions es realitzaren aproximadament en el mateix punt i que es buscara la supervivència dels individus “operats” donen suport a la línia d'investigació que apunta a rituals.

Si açò ha cridat la vostra atenció, no dubteu a visitar-nos i participar a les nostres visites guiades quan tot això passe perquè, com podeu veure/llegir al llarg dels nostres articles i vídeos, tenim moltíssim a contar i ensenyar a les nostres exposicions.

Mentrestant, seguiu-nos per xarxes socials i quedeu-vos a casa amb el MARQ.

Salutacions.

Henar Valor, guia al MARQ.
 

-------------------------Tornar a menú >>

PECES:

Càntir de Costamar

 

Port Guía 3003 from MARQ Arqueológico de Alicante on Vimeo.

-------------------------tornar a menú >>

MARQ:

 

Hola a tots i totes!

Hui vull parlar-vos d'una cosa que fa del MARQ un museu referent: la seua accessibilitat. Un espai que facilita la inclusió.

Com a guia del MARQ és un privilegi treballar a un lloc que acosta a tothom a la nostra historia, i ho fa gràcies a una sèrie de professionals que dediquen el seu esforç a fer-ho possible, amb la col·laboració d’associacions que ens ajuden en esta tasca.

Si bé, és cert que el museu és totalment accessible en tots el sentits, amb l’adaptació del disseny del recinte, les seues entrades, el discurs expositiu de la mostra permanent, a més de tindre a la disposició del públic cadires de rodes, etc., hui farem referencia a l’accessibilitat de les exposicions temporals.

Això és digne d’assenyalar pel fet que es dedica un gran esforç a estes exposicions, perquè són mostres que duren un període de temps concret i després es desmunten i es torna a dissenyar una altra mostra diferent. L’objectiu final és apropar a totes les persones la nostra historia, per això compten amb diferents recursos per a fer-ho possible. A continuació detallarem quins són estos recursos basant-nos en l’exposició temporal que tenim actualment: Ídols, mirades mil.lenaries.

El primer recurs d’accessibilitat el trobem després de passar la porta d’entrada a les exposicions temporals. Es un plànol tàctil que facilita l’orientació al visitat, i a més amés indica en Braille la disposició dels recursos accessibles.

Tant l’exposició permanent com les temporals disposen  de guies en Braille realitzades en col·laboració amb el centre de recursos de l’ONCE a Alacant, que es poden obtindre a les taquilles del MARQ. També tenim a la disposició del públic altres recursos com el bucle magnètic, molt útil per a visitar l’exposició ja que és una gran ajuda per les persones que porten audiòfons. A més de lupes per a que les persones amb visió reduïda pugen llegir les cartel·les i panells.

Una cosa molt cridanera són les reproduccions d’algunes peces destacades i les maquetes que es troben a les diferents sales, depositades en taules adaptades per a què capien les cadires de rodes i així fer-les accessibles per tots i totes.

A l’exposició Ídols, mirades mil·lenàries trobem diversos recursos d’este tipus. A la primera sala, trobem la reproducció en miniatura d’un dolmen, al costat de la cartel·la on es mostra amb una imatge, per a comprendre el vincle que tenen el ídols amb el megalitisme. Esta mateixa sala compta amb altres reproduccions, com la Dama de Gavà, en la part dels precedents, o els  exemples més significatius de cadascuna de les tipologies del ídols, però entre estes dues trobem, segons la meua opinió, un dels majors encerts de l’exposició: un mapa peninsular on estan organitzades per regions les diferents tipologies d’ídols.
 
Així tots podem entendre amb facilitat les diferències entre les característiques dels ídols del vessant atlàntic en contraposició a la mediterrània.

A la segona sala, on es parla dels diferents jaciments on s’han trobat les peces, també trobem repliques de les peces mes representatives, com per exemple el crani trepanat de la Cova d’en Pardo (Planes). A més, trobem una maqueta d’un dels jaciments més impressionants de la Península Ibèrica: Los Millares, a Almería. Esta maqueta ens mostra la part de vivendes d’este poblat. Cal destacar que esta maqueta és única, s’ha fet per a l’exposició. Però estes reproduccions no estan soles, totes i cadascuna d’elles estan acompanyades d’altres recursos d’accessibilitat con són els panells explicatius en Braille, codis QR per escoltar l’explicació o veure-la signada amb LSE.

També cal destacar els audiovisuals que trobem a les sales subtitulats, fent que el missatge que volem transmetre arribe a tots i totes.

Els panells de l’exposició i les guies didàctiques editades compten amb una part de lectura fàcil, per a fer més accessible el discurs expositiu i els continguts didàctics.

En quant a les visites guiades, també adapten els seus recorreguts i continguts en funció dels usuaris del grup.

A més, l’exposició compta amb punts d’intèrpret que faciliten les visites signades a LSE i que es poden concertar amb antelació. Punts assenyalats i il.luminats especialment per a permetre que les mans dels interpretes signen totalment visibles als grups.

Els guies del museu realitzem visites guiades per a persones amb diferents capacitats, i és una gran sort tindre este material per a poder transmetre el nostre patrimoni, treball i passió, a tots els visitants. També els companys de didàctica fan el mateix, adaptant els tallers en forma i contingut als diferents usuaris segons les seues necessitats. Així, entre tots, fem del MARQ, un museu per tots.

Per a més informació, vos deixem el link a la web del MARQ accessible:

>> http://accesibilidad.marqalicante.com

#quedatacasaambelmarq

 Davinia Llopis, guía al MARQ.
 



-------------------------tornar a menú >>

 

PECES:

ÍDOLS PLACA
 

 

Hola a tots i a totes!

En esta publicació volia parlar-vos d'una peça que podeu trobar en la nostra exposició temporal “Ídols. Mirades Mil·lenàries”. Estic parlant-vos concretament, dels Ídols placa. Vos anime a descobrir diferents curiositats sobre ells, des del material amb el qual s'elaboren, els diferents tipus que podem trobar-se, i fins i tot, el seu significat per als grups socials que habitaven en la nostra península durant el Neolític Final i Calcolític.

Els Ídols placa, característics del sud-oest peninsular, està realitzats en fang o pedra (pissarra o esquist) i solen tindre decoració almenys, a una de les seues dues cares, gravada de manera esquemàtica i geomètrica, a base de bandes superposades farcides de triangles que semblen simbolitzar marques d'identitat o, en alguns casos, representacions del cos humà.

Estes peces estan vinculades als individus d'un clan o grup tribal, pel fet que apareixen al costat d'ells en tombes o cambres funeràries i, eren visitades de manera periòdica per a ser consultades quan s’havia de prendre una decisió important dins del grup, com per exemple un enterrament. Per tant, podríem dir que, servien per a controlar, a manera de registre, els membres que ocupaven el clan, o, amb altres paraules, informació genealògica dels seus difunts.

Com acabem de comentar, els Ídols-Placa simbolitzen la pertinença a un grup social, però hem de parlar d'una altra representació ja esmentada abans, l'antropomòrfica, on el cos humà apareix  reflectit de formes molt variades, bé de manera esquemàtica o, representant els ulls, les extremitats i fins i tot el sexe. Un dels exemples que podem trobar dins de la nostra exposició és la Placa de Anta do Espadanal del Museu Nacional d’Arqueologia de Portugal a Lisboa. A esta Placa, com es pot veure en la imatge, apareixen esculpits en baix relleu els ulls perforats amb tatuatges facials sota ells i uns grans braços, les mans dels quals es recolzen sobre el baix ventre, representant el pubis.

També podem observar exemples en els quals el cap, en forma rectangular o triangular, està separat de la pròpia placa a manera d'apèndix, donant a entendre l'evocació d'un cos alçat, i a la part superior, dues perforacions amb la funcionalitat de ser transportada pel coll. És el cas de la placa de Cavaleiros també procedent del mateix museu portuguès que a l'exemple anterior.

Espere que vos haja sigut d'utilitat per a conèixer les primeres manifestacions de relacions socials i de pertinença a un col·lectiu. Continueu atents a les nostres xarxes socials perquè…”JO EM QUEDE A CASA AMB EL MARQ”.

Lorena Gomis, guia al MARQ.

......

 

Hola a tots i a totes!

Seguint amb la sèrie d'articles i vídeos sobre l'exposició temporal “Ídols, Mirades Mil·lenàries”, hui vos vaig a parlar de dues de les peces que trobem en l'exposició,  els anomenats Ídols Espàtula que els podem trobar exposats a la primera sala.

Abans d'entrar en matèria recordem el tema central de l'exposició, els ídols; són representacions antropomorfes que es van realitzar en la part meridional de la península ibèrica durant el 3.500 a.C i el 2.500 a.C (final del Neolític - principi del Calcolític). Recordat això comentar-vos que estes peces anomenades Idols-espàtula no formen part d'estes representacions tan concretes, ja que daten d'un període anterior, entre el V i IV mil·lenni a. C. Haver aclarit açò ens fa formular-nos algunes preguntes com... per què parlem d'estes peces si no formen part del tema central de l'exposició?  I per què si no, se’n diuen ídols-espàtula?

Començarem contestant la primera pregunta. El fet que formen part de l'exposició és que són de vital importància per a la millor comprensió dels posteriors ídols, ja que la investigació dels precedents ens ajuda a arribar a entendre d'on prové la necessitat i costum d'estes  representacions i així veure l'origen d'aqueixos pensaments. A més a més el fet que a la majoria d'estes espàtules s'han trobat representacions humanes, algunes molt explícites i realistes, com la peça de la Velilla i altres més  esquemàtiques, però amb representacions sexuals de dona,  ens ajuda a comprendre tot açò. I tant mateix respon a la segona pregunta, ja que és la causa de la seua nomenclatura amb la que coneixem estes representacions antropomorfes, característiques dels ídols, i així a perdurat el seu nom  fins als nostres dies.

Resolts els dubtes passarem a les característiques formals dels ídols- espàtula  del tipus Sant Martí- el Miradero, anomenat així  per haver sigut identificats originalment en el nivell inferior d'aquell dolmen alabés, encara que posteriorment s'han trobat en altres llocs de l'interior peninsular, com a les valls del Duero Mitjà, Tajo Mitjà i Ebre. Peces realitzades sobre tíbies de ovicàprids, exceptuant un cas particular realitzat sobre un  radi humà trobat al sepulcre megalític dels Zumales, Simancas (Valladolid).Estes espàtules  tenen un mànec decorat en bust redó i una zona inferior en forma de pala o cullera, l'amplària de la qual augmenta conforme s'aproxima a l'extrem. En el mànec és on trobem les figures humanes incises, com les comentades i en uns altres s'han  trobat fins i tot restes de decoració en ocre.

Estes peces estan relacionades amb contextos sepulcrals formant part del depòsit funerari de les persones inhumades a l'interior de les estructures d'enterrament. Però  a més de servir com a objectes que acompanyarien al difunt a  l´altra vida després de la mort, segurament tindrien altres usos, com el de menjar o ingerir substàncies relacionades amb cerimònies rituals o el d'elements o  símbols de prestigi ja que s'associen a individus concrets.

Si voleu conèixer mes aspectes sobre l'exposició d'Ídols, Mirades Mil·lenàries, vos recomane fer una ullada als vídeos i articles que anem publicant, metres tant, mireu el vídeo de l'exposició. Ací vos deixe el link

Espere que la pugeu visitar prompte in situ, de moment #quedateencasaconelmarq

Davinia Llopis, guia al MARQ.
 

 

-------------------------tornar a menú >>

 

PECES:

VENUS DE GAVÀ


Hola a tots i totes!

Hui vaig a parlar-vos sobre una de les peces més excepcionals que tenim en la primera sala de l’exposició temporal: “Ídols: mirades mil·lenàries”. 

Una mostra que recull més de 200 peces de tot el territori peninsular per a acostar al públic les diferents formes de representació humana que es van realitzar durant la prehistòria, especialment durant el període calcolític (IV-III mil.lenni a.C.)

La peça que vaig a comentar, es troba al principi de la sala. Es tracta de la reproducció de la Venus de Gavà (Barcelona), procedent del museu d’esta localitat, una representació del neolític (etapa anterior al calcolític) que serveix com a precedent i punt de partida dels ídols de l'etapa calcolítica, protagonistes principals de l'exposició.

La Venus de Gavà es una figura humana femenina feta en ceràmica, es va trobar fragmentada i incompleta a la fi de l’any 1994, en un pou de les mines de Gavà (Barcelona) que durant el neolític van ser utilitzades i explotades de manera intensiva. Es una de les representacions humanes en ceràmica més antigues de tot el territori peninsular ja que data del V mil·lenni a.C.
Quant a l’anàlisi formal de la peça, es poden reconèixer els ulls en forma de sol (representacions típiques de la prehistòria peninsular), el nas, un penjoll en forma de pinta i els braços plegats disposats sobre el ventre unflat, recreant segurament a una dona embarassada. Segons les investigacions, esta magnífica i singular peça es podria relacionar amb el culte a la fertilitat a manera de deessa mare, una pràctica ritual molt habitual entre els agricultors i ramaders de les nostres terres durant el neolític. 

A manera de conclusió, posar l’accent en la importància d’esta figura, ja que ens ha donat molta informació sobre les creences i pràctiques rituals dels pobladors neolítics en el llevant peninsular i sobre la mena de representacions antropomorfes que es realitzaven en este període. 

Carlos Pérez, guia al MARQ.



-------------------------tornar a menú >>

 

ÍDOLS

MIRADES MIL·LENÀRIES


PODEU ACCEDIR DES D'AQUÍ Al MICROSITE DE L'EXPOSICIÓ >> https://www.marqalicante.com/idolos 

VERO from MARQ Arqueológico de Alicante on Vimeo.

Ídolos Museo 2403 from MARQ Arqueológico de Alicante on Vimeo.

Port guía 3103 from MARQ Arqueológico de Alicante on Vimeo.

....

Hola a tots! 

Hui en #quedateencasaconelmarq vos parlaré sobre els ídols trobats a la Província d'Alacant.  Com ja hem comentat en articles i vídeos anteriors, els ídols són objectes antropomorfs realitzats en diferents materials (principalment os i pedra) datats entre el IV y III mil·lenni a.C. Són habituals de la meitat meridional del territori peninsular, existint dos grans focus geogràfics on trobem un abundant nombre d'ídols; el focus atlàntic (Portugal, Extremadura i part d'Andalusia) i el focus mediterrani (Llevant peninsular, concretament Alacant i Múrcia). 

En l'escrit de hui, com ja he comentat al principi de l'article, toca parlar sobre els ídols trobats en terres alacantines. Primer de tot, hem de destacar que en la façana llevantina predominen els ídols realitzats en os (principalment falanges i ossos llargs de bòvids i càprids) i que la majoria d'estes troballes s'han trobat en contextos funeraris, principalment en coves d'enterrament col·lectiu, encara que també s'han documentat un reduït nombre d'ídols en contextos domèstics, vinculats als poblats de finals del Neolític i el Calcolític, com per exemple els trobats en el jaciment del Niuet (L'Alqueria d'Asnar). 

En quant a tipologies, abunden els ídols oculats sobre os, els ídols tremuja, els triangulars i els excepcionals ídols ancoriformes. Tots ells representen siluetes de cossos humans o trets anatòmics de manera parcial i molt esquemàtica. 

A nivell geogràfic, els ídols alacantins es concentren a l'interior muntanyós del territori, principalment en la capçalera del riu Serpis i les seues muntanyes adjacents, destacant els ídols triangulars de Cova d'en Pardo (Planes), els ídols oculats sobre os de Cova de la Pastora (Alcoi) i el meravellós ídol ancoriforme en os, trobat a la Cova de la Barcella (La Torre de les Maçanes) que es troba a la primera sala de l'exposició. 

Tots ells s'han trobat en coves d'enterrament col·lectiu (model d'enterrament habitual a Alacant a la fi del Neolític i inicis del Calcolític), on també s'han trobat diferents tipus d'aixovar de gran riquesa i varietat que han aportat molta informació sobre els rituals funeraris i el món de les creences durant esta etapa. 

En definitiva, el territori d'Alacant és molt prolífic en varietat de tipologies i nombre d'ídols, sent un dels més importants de l'àrea mediterrània. Gràcies a totes les troballes i a les investigacions realitzades, podem traure en clar, que els d'objectes coneguts com a ídols tindrien una vinculació directa amb el món de la mort i els enterraments a les nostres terres.

Carlos Pérez, guia al MARQ. 

 

...

Hola estimats amics i amigues! 

Com ja han comentat alguns companys, podem trobar una gran varietat d'ídols quant a la seua tipologia formal: ídols falange i sobre os llarg, betilos i cilindres petris, plaques i deixants… Les seues formes són adaptacions regionals d'un mateix concepte, el cos humà, representant des d'imatges reduïdes al seu simple contorn fins a representacions amb gran detall, en les quals podem distingir les extremitats, els atributs sexuals o, fins i tot, adorns personals. 

Però si hi ha un element que unifica totes aquestes tipologies en un únic conjunt és la representació del rostre, un rostre de gran grandària, desproporcionat respecte al cos. La part més expressiva són els ulls, que es mostren permanentment oberts, contemplant-ho tot i normalment radiats, evocant a l'astre (ulls-sols). En ells s'ha volgut observar des de la representació dels ulls mateixos -ja siguen divins, humans o animals- fins a motius astrals, relacionats amb el cicle vital de la naturalesa. El que sí que podem afirmar amb rotunditat és l'estreta relació que existeix entre la representació dels primers motius soliformes en la Península Ibèrica i l'arribada dels primers neolítics, fa uns 7.500 anys. Per a ells, la vida del qual es regia pel cicle agrícola, el Sol ocupava un lloc destacat dins de la seua cosmovisió, sent considerat com un “ens” màgic gràcies al qual sorgia la vida, tant de la terra com de la dona. De fet, nombrosos abrics amb pintures rupestres i enterraments en dolmen o tipus *tholos, estan directament vinculats amb solsticis o equinocis (per la seua orientació). Per tant, és molt probable que aqueixos ulls radiats representats en els ídols oculats feren al·lusió a aqueix culte solar que sorgeix en el Neolític antic i que continua existint al llarg de tot aquest període i durant el Calcolític o Edat del Coure. 

D'altra banda, la majoria d'investigadors relacionen els ídols amb un culte als ancestres. La vinculació amb aquells que ja no estaven i dels quals descendien era vital per a poder legitimar la propietat sobre unes terres, el dret sobre un espai -es tracta de societats *ágrafas, que desconeixen l'escriptura-. Hi ha un refrany que diu així: “els ulls són el reflex de l'ànima” i, de fet, pot ser que amb aquestes representacións oculades tractaren de plasmar l'ànima d'aquells que ja no estaven, l'ànima dels seus avantpassats, per a adorar-los i rendir-los culte allà on estigueren. 

A més dels ulls, també podem trobar altres elements: una sèrie de línies corbades interpretades com a celles -sobre els ulls-, tatuatge facial -sota els ulls- o , fins i tot, com a màscares. Observar als “primitius” actuals (aborígens australians, boiximans, grups de l'Amazones…) ens permet aproximar-nos a la manera en què pensaven o es comportaven els individus en la Prehistòria. Tots aqueixos grups utilitzen la pintura corporal o els adorns com a elements que donen informació sense la necessitat de parlar, indicant l'estatus, la pertinença a un grup… Per això, és molt possible que les línies que apareixen sota els ulls representaren aqueixa pintura facial. Però, es tatuaven?. En 1991, uns alpinistes alemanys van trobar un cos liofilitzat entre la neu i i gel del massís de Otzal, als Alps italians; conegut com “Otzï, l'home de les neus”, el seu cos estava cobert de tatuatges consistents en punts, ratlles i creus. Gràcies a aquesta troballa podem afirmar que els individus de la prehistòria sí que es tatuaven i és molt possible que aqueixes línies que es representen en els oculats siguen tatuatges. A més, sabem que utilitzaven pintura corporal, tant ocre com cinabri, ja que s'han trobat nombroses restes en una gran quantitat de jaciments arqueològics. 

En definitiva, el detall que presenten alguns ídols, així com la presència de trets únics, fa pensar que podien representar o evocar a individus més que a divinitats, seguint uns codis 
recognoscibles en àmbits territorials concrets, convertint-se en representacions simbòliques dels ancestres. 
Això és tot per hui. Fins prompte amics i amigues!


MªPaz Gadea, guía al MARQ.

....

Hola a tots/totes!

Hui a  #QuédateencasaconelMARQ, vull compartir amb vosaltres la meua opinió sobre la sala inicial de l'exposició temporal que actualment acull el MARQ: Ídols. Mirades Mil·lenàries.
En primer lloc, vull destacar que gràcies a la subtilesa emprada en harmonitzar la música d'ambient amb la il·luminació tènue de la sala, s'ha aconseguit crear una atmosfera que irradia misteri, despertant així la curiositat del visitant fent que s’aproximen a les peces exposades per a gaudir-les i analitzar-les detingudament.

Personalment, soc una gran admiradora de la intriga i a la Exposició les peces juguen un paper fonamental ja que hi ha una gran diversitat entre elles ja siga per la forma, l'origen, el color, la textura, o alguna altra característica.

La procedència sobretot és de les coses que més em criden l'atenció. Qui de vosaltres no s'ha sorprès alguna vegada en contemplar una peça provinent del vostre poble o comarca? Qui no ha dit alguna vegada dins seu, "Caram, però si és de la meua terra"? Doncs sí, algunes d’estes figures hi porten més de 5.000 anys a les nostres terres i per a nosaltres és un vertader privilegi albergar-les en el MARQ, un lloc reconegut per la seua estima per la Prehistòria i la Història.

Altra de les singularitats d'Ídols. Mirades Mil·lenàries més aclamades pels visitants, són les maquetes situades a la part central de l’Expo. On es troben reproduccions a escala del conjunt de les peces exposades a les vitrines, sent al meu parer, una manera enginyosa, atractiva i creativa de resumir el contingut de la sala.

Per a concloure, m'agradaria subratllar que esta exposició té una segona sala que pròximament anirem analitzat, així que continueu atents a les nostres xarxes socials, perquè el viatge per la Prehistòria contínua!.

Molt d’ànim!

Nerea Cuba, atenció al públic al MARQ.

....

Hola a tots i a totes!

Hui vos parlaré un poc de la nova exposició d'ÍDOLS, MIRADES MIL·LENÀRIES i el que em transmet a mi.

Al meu entendre, l’exposició em sembla molt completa i farcida de detalls, perquè els seus comissaris i tècnics del MARQ no han passat res per alt. He de citar la magnífica disposició de les sales, la decoració, la música que l'acompanya…

Una de les coses que destacaria i que em va cridar moltíssim l'atenció quan vaig poder visitar-la per primer colp varen ser les 2 escultures que es troben al principi de l'itinerari. És tracta d'una dona i la seua filla i només veure-les, pots transportar-te a aquella època perquè són figures molt reals, amb uns  magnífics tatuatges facials molt cridaners, tant mateix que el meravellós fons que acompanya a mare i filla, amb una expressió facial que fa que semblen de carn i os.

En conclusió, l’exposició mereix ser visitada i saber una mica més d'ella, ja que ens ajuda a conèixer la forma de vida dels nostres ancestres a la Península Ibèrica i així poder viatjar en el temps i conèixer la nostra història.

Lidia Alcázar, atenció al públic al MARQ

-------------------------tornar al menú >>

 

PECES:

ORANTES DE PETRACOS

 

Hola a totes i tots! 

Hui a #quedateencasaconelmarq vos parlaré de la meua peça preferida de l'exposició permanent, no sense abans dir que em resulta molt difícil triar una en concret perquè cada sala té peces increïbles amb un valor arqueològic incalculable. 

Per la seua espectacularitat i valor artístic, em quedaré amb la recreació de la pintura rupestre dels Orants del Pla de Petracos, situada en la part final de la sala de Prehistòria. 
Aquesta pintura és una de les més característiques de l'Art Macroesquemàtic, un tipus d'art rupestre pertanyent al Neolític Antic que només el podem trobar en les terres de l'interior muntanyenc de la Província d'Alacant i el sud de la Província de València, vinculat als primers agricultors de les nostres terres. 

L'escena dels Orants es troba a escassos quilòmetres de la localitat alacantina de Castell de Castells (Marina Alta), en el Jaciment conegut com a Santuari del Pla de Petracos (inclòs a la llista de Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO des de 1998). La pintura està situada enmig d'un conjunt d'abrics en els quals també podem trobar diferents motius característics del més pur estil Macroesquemàtic. La representació que ens ocupa en aquest escrit, es compon de dues figures humanes en actitud orant (de prec o suplica) per a demanar bones collites, representades pels artistes del neolític a través de motius serpentiformes, també molt habituals a totes les manifestacions d'art prehistòric. La representació té un caràcter simbòlic i religiós ja que es tracta d'una escena ritual vinculada amb la fertilitat de la terra, els cicles de les estacions i collites, i el món religiós i de les creences dels primers agricultors situats en la nostra terra al voltant del VI mil·lenni a. C 

En definitiva, el Santuari del Pla de Petracos és un dels jaciments amb pintures rupestres més importants de tota la Comunitat Valenciana. La seua visita és una magnífica oportunitat per a conèixer i gaudir de la naturalesa i l'art prehistòric en un entorn paisatgístic i medi ambiental  privilegiat. 

Carlos Pérez, Guia del MARQ 
 

-------------------------Tornar al menú >>

MAYAS

El enigma de las Ciudades Perdidas
 

 

Hola estimats amics i amigues!

Recorde amb moltíssim afecte i fascinació una exposición temporal que vam tindre en el MARQ fa 2 anys: “Maies. L’ enigma de les ciutats perdudes”, una gran mostra composada per més de dues-centes peces procendents del Museu Nacional d’ Arqueología i Etnología de Guatemala i de dos institucions d’aquest país que lluiten contra l’espoli per a preservar la memòria d’ aquesta cultura mil.lènaria que segueix impresionant a tots: La Fundació Ruta Maia y la Colecció Neria Herrera del Museu Juan Antonio Valdés. 

He de donar les gràcies per haver tingut la fortuna de poder participar d’ella, transportant i submergint als visitants en la selva, bressol d’aquesta increïble cultura i recorrent els seus mites, llegendes i història a través d’una col.lecció de peces excepcional. 
A més, en cadascuna de les sales podíem caminar entre temples i palaus monumentals per a viatjar finalment a Xibalba, el món d’ultratomba, on es mostrava imponent l’ “home jaguar”, l’escultura d’un home-felí sagrat en postura d’aguait, que ens permitia apropar-nos al món sobrenatural maia.

Visitar esta Exposiciò al MARQ realment és va convertir en una experiència totalment sensorial ja que, a més del impresionant muntatge expositiu i de la monumentalitat de moltes de les peces, els visitants s’obrien pas per la selva i els temples escoltant el rugit del jaguar i dels micos aulladors marcant el seu territori, percebent l’olor de la vegetació salvatge i del cacau, (el diner que creixia als arbres...). En definitiva, vindre al MARQ significa obrir una porta al passat, per a trobar l’història del futur…

És temps de recordar la saviesa dels nostres avantpassats i, per això, us vúll traslladar una reflexió:

“Que tots s’alcen, que ningú es quede enrrere,
que no siguem ún, ni dos de nosaltres, sino tots”.

Mª Paz Gadea, guía al MARQ.
………………………………..
Hola a tots i totes!
Hui en #Queda’tacasaambelMARQ ens transportem en el temps per a recordar una exposició, que no sols va enlluernar per les seues magnífiques escultures, sino també per la seua història i cultura.
Així és, estem parlant del “Maies. L’enigma de les ciutats perdudes”. 
Vam poder veure com aquesta civilització precolombina establia una conexió màgica entre els cicles de la naturalesa i el seu món sagrat, a través d’alguns cultius com el cacau o la dacsa, convertits també en part dels seus déus.
Una valuosa col.leció de més de 200 peces que van adornar les nostres vitrines a les sales temporals, on contemplavem la bellesa d’escultures com l’home amb atributs de jaguar, L’Estela 1 de l’Amelia o L’Estela 89 de Calakmul. Vam conéixer el llenguatge jeroglífic a través de L’Estela 1 de Cancuén, incensaris de diferents estils o meravelles artístiques com la màscara de Jade. També cal destacar la perfecta i cridanera disposició de les sales, ja que podíem sentir la grandesa de les piràmides, la profunditat dels seus temples i el fred de l’inframon.
Encara que se la conega com la civilització perduda, les seues ciutats encara guarden molts misteris, i gràcies a esta exposició, la seua memòria seguirà perdurant en el temps.  
Ens veiem prompte!
Cristina González, atenció al públic.
 

-------------------------Tornar a menú >>


 

IRÁN

CUNA DE CIVILIZACIONES

 

¡Hola!

Les exposicions temporals que alberga el Marq són una oportunitat per a acostar al visitant un trosset de la nostra història i fins i tot ens ajuden a conéixer cultures llunyanes sense haver de moure'ns d'Alacant. A més, per a nosaltres com a guies, és una oportunitat inigualable de poder aprofundir i fer-nos coneixedors de diferents cultures i  civilitzacions i així poder acostar les persones que van viure en  altres temps  i van realitzar i utilitzar les peces que poden veure exposades a les nostres sales a tots els nostres visitants. 

Per tant és cert que, totes les exposicions del Marq, pel seu muntatge expositiu i el seu contingut són espectaculars, però si he de triar tan sols d’una, sense cap dubte, em quede amb l'exposició de l'Iran, Bressol de Civilitzacions, ja que per a mi és molt especial, pel fet que va estar la primera exposició temporal que he guiat en este museu, i per tant li tinc un especial afecte. A més va suposar  que m'enfrontara a nous reptes, com aconseguir parlar d'un país tan extens i tan ric en història com és l'Iran, realitzant un recorregut des de la prehistòria fins al segle XVIII en tan sols una hora, i intentant que els visitants no quedaren totalment extasiats. 

Però a més d'ajudar-me a superar aquests reptes, l'exposició  ens feia endinsar-nos en un viatge en el temps en el qual vam poder entendre com van sorgir invents tan importants per a la humanitat, com l'escriptura, ja que la primera sala albergava una Bulla. Les bullae són boles d'argila amb fitxes dins que servien com a una mena de contracte, on deixar constància d'una transacció comercial, i este sistema va suposar l’origen de l'escriptura. Una vegada conegut això, el nostre periple continuava amb els Imperis dels quals va formar part l'Iran o es van originar al seu territori, com l'imperi persa aquemenida, un imperi que entre el mite i la veritat va deixar constància de peces, monuments i ciutats que ens fan veure el seu poder i la seua riquesa com el ritón d'or de Hamadán. Un got en forma de lleó alat que va tindre un ús cerimonial i que trobàvem en el abside de la segona sala. 

Fins i tot ens va fer  remuntar-nos al  naixement de l'islam i com va arribar a estendre la seua fe a les terres perses, troban-se a la tercera sala un Alcorà del segle XVI. I el nostre viatge acabava en el segle XVIII quan la capital de l'Iran canvià de Isfahan a Teheran, l'actual capital de l'Iran. Tot i fent repàs de les importants relacions de la Casa dels Austria amb la dels Safavis, origen de les històriques relacions entre Espanya i Iràn. 

Perquè et quedes corprés d'esta exposició com jo, et deixe el link al vídeo de l'Iran, Bressol de Civilitzacions: https://vimeo.com/323666071

Davinia Llopis, guía del MARQ.
¡Hola!

Les exposicions temporals que alberga el Marq són una oportunitat per a acostar al visitant un trosset de la nostra història i fins i tot ens ajuden a conéixer cultures llunyanes sense haver de moure'ns d'Alacant. A més, per a nosaltres com a guies, és una oportunitat inigualable de poder aprofundir i fer-nos coneixedors de diferents cultures i  civilitzacions i així poder acostar les persones que van viure en  altres temps  i van realitzar i utilitzar les peces que poden veure exposades a les nostres sales a tots els nostres visitants. 

Per tant és cert que, totes les exposicions del Marq, pel seu muntatge expositiu i el seu contingut són espectaculars, però si he de triar tan sols d’una, sense cap dubte, em quede amb l'exposició de l'Iran, Bressol de Civilitzacions, ja que per a mi és molt especial, pel fet que va estar la primera exposició temporal que he guiat en este museu, i per tant li tinc un especial afecte. A més va suposar  que m'enfrontara a nous reptes, com aconseguir parlar d'un país tan extens i tan ric en història com és l'Iran, realitzant un recorregut des de la prehistòria fins al segle XVIII en tan sols una hora, i intentant que els visitants no quedaren totalment extasiats. 

Però a més d'ajudar-me a superar aquests reptes, l'exposició  ens feia endinsar-nos en un viatge en el temps en el qual vam poder entendre com van sorgir invents tan importants per a la humanitat, com l'escriptura, ja que la primera sala albergava una Bulla. Les bullae són boles d'argila amb fitxes dins que servien com a una mena de contracte, on deixar constància d'una transacció comercial, i este sistema va suposar l’origen de l'escriptura. Una vegada conegut això, el nostre periple continuava amb els Imperis dels quals va formar part l'Iran o es van originar al seu territori, com l'imperi persa aquemenida, un imperi que entre el mite i la veritat va deixar constància de peces, monuments i ciutats que ens fan veure el seu poder i la seua riquesa com el ritón d'or de Hamadán. Un got en forma de lleó alat que va tindre un ús cerimonial i que trobàvem en el abside de la segona sala. 

Fins i tot ens va fer  remuntar-nos al  naixement de l'islam i com va arribar a estendre la seua fe a les terres perses, troban-se a la tercera sala un Alcorà del segle XVI. I el nostre viatge acabava en el segle XVIII quan la capital de l'Iran canvià de Isfahan a Teheran, l'actual capital de l'Iran. Tot i fent repàs de les importants relacions de la Casa dels Austria amb la dels Safavis, origen de les històriques relacions entre Espanya i Iràn. 

Perquè et quedes corprés d'esta exposició com jo, et deixe el link al vídeo de l'Iran, Bressol de Civilitzacions: https://vimeo.com/323666071

Davinia Llopis, guía del MARQ.
 

-------------------------Tornar a menú >>

 

 

YACIMIENTOS: LUCENTUM

 

VISIÓ GENERAL

Hola a tots i totes!

Un dia més, volem apropar-vos un trosset d´un dels llocs més extraordinaris que ens ofereix el MARQ, una de les visites que mes emocions desperta entre els nostres visitants: el jaciment arqueològic del Tossal de Manises, Lucentum, a Alacant.

Lucentum, es troba al barri de l'Albufereta, al nord-oest de l'actual ciutat d'Alacant. Tradicionalment, ha estat considerat el punt d´encontre de diferents cultures mediterrànies, les quals van trobar vora mar un destí idoni per assentar-se i desenvolupar la seua activitat comercial. Esta ubicació privilegiada justifica la gran quantitat de restes que s'han trobat a les cinc hectàrees que actualment ocupa el jaciment, extensió considerablement menor de la que degué tenir en origen a causa de la pressió urbanística exercida sobre l´entorn a mitjans del passat segle XX. 

A grans trets, podem distingir dos ocupacions diferents (púnica i romana), a més de les restes d'un antic cementiri islàmic (maqbara) datat entre els segles VIII-X d.C.

Els primers coincideixen amb l'existència d'un destacament militar cartaginès, el qual va estar actiu entre els segles III-II a. C, és a dir, en el moment en què Cartago i Roma es van enfrontar al gran episodi històric conegut amb el nom de Guerres Púniques. D'aquesta etapa, destaquem algunes estructures projectades per defensar el poblat de l'artilleria romana. Gràcies a les campanyes arqueològiques realitzades, entre altres arqueòlegs,  per Enrique Llobregat al sector oriental, ens consta l'existència d'un tram de muralla dotada d'un antemural, diverses torres i una porta. Tots aquests elements són indicadors de la presència cartaginesa i del contacte amb la cultura ibera de l'entorn, però també de les seqüeles que va deixar el conflicte. Així ho corrobora l'aparició de projectils de catapulta.

Amb la victòria de Roma després de la Segona Guerra Púnica, estes estructures van abandonar la seua funció original i van passar a tenir una altra de tipus monumental. Amb ella naix la ciutat romana de Lucentum, un punt clau en el llevant peninsular, integrat perfectament dins la xarxa de camins i ramals de la via Augusta.

Des de finals de segle I a. C, la ciutat romana experimenta una transformació dràstica sota la dinastia Julio-Claudia. Es projecta la trama urbana i els carrers s'ocupen amb habitatges, edificis comercials i altres centres pensats per albergar la vida cívica i religiosa. Per la seua vinculació als grups més privilegiats, destacarem les termes i el fòrum, centre neuràlgic on es concentrava l'activitat política i religiosa del municipi. En l'actualitat, es coneixen dos banys: les termes de Popilio (que reben aquest nom en honor a Marco Popilio Onyx, el seu mecenes), i les termes de la muralla oriental. Com a curiositat, ambdues comptaven amb un complex sistema de calefacció.

El fòrum, per la seua banda, representa el cor del municipi romà. En ell es trobaven el govern local i el poder religiós (consagrat al culte imperial). La gran protagonista d'este espai és la coneguda com a Mà de Lucentum, una peça única al món, custodiada al MARQ des del seu descobriment l´any 2005, per l’equip d’arqueòlegs dirigit per Manuel Olcina, actual director del Museu Arqueològic Provincial d’Alacant.

Per acabar, el visitants tenen la possibilitat d´ampliar la visita a través de l'exposició permanent de la sala de cultura romana del museu, on es mostren alguns objectes que ens ajuden a comprendre com era la vida quotidiana a la ciutat des de la seua fundació fins al seu abandonament al segle III d. C.

Estigueu ben atents al nostre blog si voleu saber més sobre el nostre patrimoni! I...
#quedatacasaambelMARQ

Anabel Castro, guia de jaciments.


....

LA MUSEALITZACIÓ DE LUCENTUM

Hola a tots!

Hui vaig a parlar-vos de com es va museïtzar Lucentum, i què feren els arqueòlegs i especialistes del MAQ i la Diputació d’Alacant per a que hui tots pugem visitar-lo. 
Per començar, vos explicaré que conservar el jaciment va suposar una lluita bastant difícil, ja que molts promotors volien edificar a tota la zona degut al seu atractiu turístic. Però gràcies a les persones implicades i al decidit impuls de la Diputació es va aconseguir no només salvar el jaciment, a més a més de la seua posada en valor, tot i convertint-lo en visitable per a tot tipus de públic.

En els anys noranta es va iniciar un projecte per conservar les restes arqueològiques de la mà de l’arquitecte provincial En Rafael Pérez Jiménez, actual director de l’àrea d’arquitectura de la Diputació i de l’arqueòleg En Manuel Olcina Domènech, actual director del MARQ. Un llarg procés impulsat per la Diputació alacantina, que va permetre la seva apertura al públic a 1998, amb un esforç econòmic i de gestió continuada anualment des de llavors, reconegut pel Govern d’Espanya amb la cessió del

Jaciment del Tossal de Manises, Lucentum, a la Diputació Provincial d’Alacant en 2007. 

El jaciment va ser preparat des de les primeres intervencions per a permetre què tothom pogués visitar-lo, així entre altres mesures, es van construir rampes adaptades a persones en cadires de rodes i també a cotxets de xiquets, tot i això assenyalant recorreguts adaptats a tot el jaciment. 

Els objectes trobats al Jaciment (que segueix seient objecte d’excavacions continuades, tant mateix que publicades les seves investigacions i estudis constantment revisades i actualitzades) estan dipositats i exhibits al MARQ, com per exemple, la “mà de bronze” trobada a 2.007 i altres peces, ceràmiques, etc. 
Si voleu saber més coses estigueu ben atents a les nostres xarxes socials. Mentrestant, queda't a casa gaudint del MARQ. 

 >>   https://www.marqalicante.com/Paginas/es/El-Marq-contado-por-sus-guias-P622-M1.html#lucentum

#joemquedeacasa

Alexis Becerro, atenció al públic del MARQ a Lucentum
 

....

VISITES GUIEADES I TALLERS

En els jaciments com el Tossal de Manises i la Illeta dels Banyets, durant tot l'any es realitzen visites guiades a tot tipus de grups, sobretot durant la temporada d'hivern, ja siguen escolars, universitaris, com a distintes associacions, o famílies durant els caps de setmana en els passes guiats, en els horaris previstos; per la qual cosa tenim un públic molt variat i d'esta manera es realitzen visites guiades adaptades a qualsevol d'ells.

Quelcom interessant, és que per als més menuts, o grups escolars durant l'hivern es realitzen tallers d'excavació per mitjà d'un “calaix” de grandària mitjana, com li cridem nosaltres; on se situen algunes peces o exemples de materials trobats i a través d'una fitxa per a omplir i alguns utensilis facilitats als alumnes, estos poden realitzar treballs d'excavació perquè puguen veure amb les seues pròpies mans, com és el treball de camp i puguen donar-se compte de l'important que és la conservació d'estes troballes, el valor que tenen les restes arqueològiques, la història pròpiament dita, i la posterior conservació i posada en valor dels recursos que tenen en la seua ciutat.

Per als grups d'alumnes que acudixen als jaciments de visita, este tipus d'activitats són molt interessants i divertides, ja que cada dia com guia del jaciment, observe eixir als alumnes molt contents per tot el que han aprés tant en les visites com en el treball realitzat en els tallers pels meus Companys.

Tot açò realitzat a través del departament de didàctica del MARQ i els companys d'eixe departament, que són els que s'encarreguen de realitzar els dits tallers educatius i de forma didàctica, mostren als més xicotets un trosset molt important del que ha format i continua formant part d'alguna manera de la nostra ciutat, fent el treball més atractiu als més xicotets.

#JoemquedeacasaambelMARQ

Anabel Castro, guia del MARQ als jaciments arqueològics.
 

....


IBERS A LUCENTUM


Hola!

Hui m’agradaria parlar-vos de la presencia d’ibers à prop del Jaciment del Tossal de Manises a la ciutat ibero-romana de Lucentum.

Després de diversos estudis realitzats pel MARQ i les excavacions dirigides davall la supervisió d’En Manuel Olcina Domenech, director del museu arqueològic provincial d´Alacant, ens desvelen que prop del Tossal de Manises va poder haver-se assentat un poblament iber, situat al Tossal de les Basses. 

El Tossal de les Basses, és un jaciment arqueològic situat a uns 300 metres del Tossal de Manises i la seua extensió es d´unes 3,5 hectàrees. A ell s´han trobat restes de les tribus més antigues i prehistòriques de la ciutat d´Alacant, desenrotllades durant l´edat del Bronze, en l´etapa Neolítica.

Temps després, ocuparien esta mateixa zona, un poblament Iber, desenrotllat durant els segles IV i V a.C. Este poblat es trobaria rodejat d´una gran muralla, de la que tan sols s´han trobat les restes dels murs de la dita fortificació.

L´interior de la zona fortificada es troba dividit en àrees, la distribució de les quals es troba delimitada per carrers.
En algunes d´elles s´han trobat restes d´edificis destinats a l´emmagatzemament de productes. Al sud d´estos sectors de magatzematge, s´ha pogut comprobar l´existència d´embarcacions primitives d´època Ibera. 

Un altre dels descobriments, en esta zona, va a ser la Necròpolis Ibera, en el qual es van trovar quasi un miler de tombes.

Als cercles de la muralla s´han trobat restes de zones dedicades a treballs artesanals, vinculats amb la terriseria i la metal·lúrgia de la plata. 

Una troballa verdaderament interessant en una de les estades pròximes a l´Albufereta, varen els fragments de vaixells de guerra de terracota ja que segons alguns historiadors ens indiquen una clara evidència de l´existència d´un santuari naval. 

També es van trobar restes d´algunes peces d’usos agrícoles, ja que segons pareix este enclavament haguera estat destinat a l´explotació de recursos de l´entorn i també a la importació d´altres productes.

Elena Noguera, guia del MARQ als jaciments arqueològics.
....

MAQBARA

Hola a tots i totes!

Hui m'agradaria parlar-vos sobre el jaciment arqueològic del Tossal de Manises (Alacant) i, concretament, sobre la maqbara o necròpoli islàmica que va ser creada sobre les restes i ruïnes de la ciutat romana de Lucentum. La necròpoli va ser excavada en diferents campanyes d'excavació, com les realitzades per Lafuente Vidal en 1931 i  1932, o les efectuades per Figueras Pacheco entre els anys 1934 i 1935. Aquestes primeres campanyes arqueològiques es van veure completament truncades i interrompudes per l'esclat de la Guerra Civil, en 1936, i no tornarien a reprendre's fins als anys 50 del segle passat i ja més recentment, durant el projecte d'investigació, consolidació i posada en valor del jaciment.

Des del segle II d. C., Lucentum va iniciar un lent procés de decadència que culminaria amb el seu abandó definitiu en el segle III d. C. Es tracta d'un moment en el qual es va produir un important procés de ruralització en la zona, és a dir, molta gent es va desplaçar a viure al camp però, d'altra banda, un elevat contingent poblacional es va assentar en altres ciutats més pròsperes, com Ilici (Colònia Iulia Ilici Augusta, Elx), que era una colònia i, per tant, pagava menys imposats a Roma. A més, estava molt ben connectada tant per terra -ja que per ella passava la Via Augusta, considerada com la “autopista del Mediterrani” de l'antiguitat- com per mar, en comptar amb un gran port obert a la mar Mediterrània, situat en l'actual Santa Pola-.  

Encara que s'ha documentat una recurrent freqüentació de la zona en època altoimperial/tardoantigua, no serà fins als primers moments de la dominació musulmana quan es produïsca una nova ocupació del lloc, però no pels vius sinó per difunts, ja que es va crear una maqbara o necròpoli islàmica que va estar en funcionament des del segle VIII fins al segle X d. C., segons les dades obtingudes.

L'emplaçament de la maqbara en aquest precís lloc no és fruit de l'atzar, sinó que obeeix a una sèrie de trets comuns en la majoria d'elles; aquesta es localitza en un vessant i es relaciona amb punts d'aigua encara que, en l'actualitat, la relació visual entre la maqbara i la línia de costa es troba desvirtuada, a causa de l'enorme pressió urbanística patida en la zona, principalment a causa del boom immobiliari derivat de l'eclosió del turisme de sol i platja.  Òbviament, un altre punt relacionat amb la ubicació és la necessària proximitat a algun nucli d'hàbitat, en les seues proximitats o al costat dels camins d'accés, qüestió no resolta de moment, ja que no ha aparegut cap nucli de població als voltants. És possible que es tractara dels habitants d'un xicotet assentament rural o, fins i tot, d'una alqueria pròxima. Respecte a aquest tema, podem obtindre certa informació a partir de l'anàlisi antropològica de les restes òssies que, en aquest cas, indiquen que aquests individus probablement treballaven en el camp i vivien d'ell.

D'altra banda, el nombre total de tombes localitzades ascendeix a cent huit individus inhumats seguint el ritu musulmà i un altre, curiosament, associat al ritu cristià. Les anàlisis antropològiques han revelat que es tracta d'una dona adulta i, encara que no s'ajusta totalment al reticle, les sepultures islàmiques no sols respecten aquesta inhumació sinó que, a més, aquesta es troba envoltada per enterraments infantils musulmans. Es remenen hipòtesi com el parentiu o la tradició mortuòria en la zona, encara que no disposem de dades suficients per a explicar aquest fenomen.

Aquest tipus de necròpoli solen trobar-se completament parcel·lades, amb una disposició de les tombes en reticle i una orientació dominant de les tombes sud-oest / nord-est, establint-se una espècie de carrers o camins -en sentit longitudinal i transversal- concebudes no sols per a facilitar el tràfec d'aquells que acudien a visitar les tombes dels seus sers estimats, sinó també per a facilitar el pas dels festejos fúnebres. 

Si desitgen obtindre més informació els recomane el llibre “La Maqbara del Tossal de Manises”, una publicació del nostre company Enric Verdú Parra, tècnic del MARQ.

https://www.marqalicante.com/Publicaciones/es/LA-MAQBARA-DEL-TOSSAL-DE-MANISES-ALICANTE-P64.html

Espere que els haja resultat interessant l'article i els envie una enorme salutació.

Fins prompte.

Mª Paz Gadea, guia del MARQ

....

JACIMENTS QUE ENAMOREN


#Saviesque…

El jaciment del Tossal de Manises i la Illeta dels Banyets, són dos dels atractius turístics més importants i visitats, no sols de la provincia sinó de tota la Comunitat Valenciana.


Estos jaciments estan replets d´històries i llegendes des de temps de la Prehistòria, passant per la cultura Ibera, Romana i destacant molt especialmente els intercamvis comercials a través del MARE NOSTRUM amb altres cultures com els fenicis, grecs, i cartaginesos i també  també pobles indígenes i tribus, adoptant d´esta manera no sols objectes de subsistència i decoratius o de luxe, sinó cultures i altres costums.


Per esta mateixa raó, ambdós jaciments, es convertixen en llocs emblemàtics però no sols a nivell turístic i històric per els alacantins o turistes interesats en l´evolució de les nostres terres, sinó també pels enclavaments en què se situen, convertint-se així en llocs màgics per a fotografiar o en els que poden disfrutar, ja no sols en grup, de forma individual, en familia, o també en parella.


Nosaltres, els treballadors dels jaciments, tant els guies, com el personal d´atenció al públic i els companys de seguretat, hem sigut testimonis en diverses ocasions, fins de peticions de mà dins dels nostres jaciments, fotografiant estos llocs tan iconogràfics de la nostra provincia, per la qual cosa indirectament les parelles ens han fet participes de la seua pròpia celebració.


És per això que veiem que estos jaciments històrics també enamoren i per esta raó, ens sentim feliços i satisfets  per que el públic sàpia apreciar estos llocs tan meravellosos de la nostra ciutat.


Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum
 

....

TOTS ELS CAMINS PORTEN A ROMA

#Saviesque… La civilització de l´època romana va ser pionera a la construcción i creació de camins i vies de comunicación entre viles, ciutat i l´acces a estes. S´estima una creació de més de 140.000km de calçada que connecten unes amb altres tenint l´epicentre i punt cultural, comercial i centre politic a Roma. D´ací el dita tan popular que diu: “tots els camins duen a Roma”.

Este tipus de construccions a més permetria el control polític i el desenrotllament comercial de les ciutats, convertint i entenent a Roma com a estat.

Una de les principals calçades d´època romana, que recorren Espanya es la coneguda “Vía Augusta”, degut quasi amb tota seguretat a les intervencions i modificacions que es van realitzar en la via en època de l´emperador August. Esta té una longitud de 1.500km aproximadament, que recorre

tota la Península des dels Pirineus fins a Cadisi vorejant el Mediterrani, passant molt prop de l’antiga ciutat de Lucentum.

Beatriz Bueno, guía del MARQ a Lucentum.
 

....

LA VIA PRINCIPAL DE LUCENTUM

#SabIeuque… L´any 2017, durant la campanya d’excavacions realitzades cada mes de juliol, es va localitzar la principal via d´un assentament cartaginès, és a dir, del primer poblat habitat al jaciment arqueològic de Lucentum, posteriorment ciutat romana enclavada a l´Albufereta. 

Aquest descobriment va suposar un aspecte important, ja que amb ell es revelava l´existència d´un entrament urbanístic corresponent a una primera ocupació. Arran de la trobada, es van contemplar diferents hipòtesis sobre si el nucli cartaginès era un poblat o un fortí, però tot semblava reforçar la idea que es tractava d´un poblat púnic; que aquesta via seria la més gran i important de totes.

Segons Manuel Olcina, director del museu arqueològic (MARQ),  Antonio Gilabert i Eva Tendero, membres de l´equip, sota aquesta via no es trobaria cap altre descobriment, constituint així un factor a tindre en compte per reconstruir la història i entendre-la dins del seu context. D´aquesta manera, també es confirmaria que la porta de l´etapa púnica, l´entrada de la primera fase de la muralla, es disposaria en la prolongació d´aquest carrer.

Com es va dir en un article anterior, la porta encara no ha sigut excavada, tot i que es tenen previstes intervencions en un futur.

Per altra banda, aquesta via seria la més ampla, i connectaria amb altre eix responent, doncs, a un perfil de zona amb un urbanisme planificat. Sembla que les distintes capes de pavimentació localitzades podrien indicar certes reformes relaciones amb la conservació amb el carrer principal.

Tot això ens revela que, any rere any, els jaciments de la província d´Alacant ens continuen brindant a través dels treballs d´excavació i de l´arqueologia en general, grans descobriments sobre la nostra història. 

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum
 

....


LES VILES ROMANES

#Saviesque… Les viles romanes també anomenades villae, es trobaven situades en els anomenats barris suburbans o en la perifèria, és a dir, fora de les ciutats emmurallades però pròximes a aquestes i els camins o vies per a estar ben connectats; eren similars a una casa de camp de les actuals, és a dir un ampli habitatge amb terreny.

En Lucentum la major part de les viles pròximes a la ciutat desapareixen al llarg del segle III amb l'evident declivi de la pròpia ciutat. Apareixen malgrat això restes d'una vila al parc de les Nacions prop del nostre jaciment. Però igual que ocorre amb la resta de vestigis ibers i romans, amb les construccions realitzades en la zona de la Albufereta, es van eliminant molts elements que formen part de la història i del context del jaciment, com per exemple: almàsseres, les instal·lacions per a la producció del peix, premses per al vi, les viles entre elles, la necròpoli, àrees de producció, etc.

Es tractava també de zones cultivades per a la seua posterior producció i comercialització o proveïment propi (pars rustica), per la qual cosa les viles comptaven amb un gran terreny i diferents estades o sales, vinculades a l'habitatge del propietari (pars urbana).
Prop del Tossal de Manises i del Tossal dels Basses es van localitzar dues viles per a la producció d'oli i vi, això se sap per la presència d'un torcularium  i a més del forn per a aqueix ús.

Els amos d'aquelles viles normalment eren els que pertanyien a les classes més riques de la població. Les seues riqueses venien de rendes que aconseguien de l'explotació de les extensions i àrees agrícoles. Els seus amos es traslladaven a elles per temporades per a vigilar i controlar el treball i la producció que es realitzava en elles, a més de descansar i divertir-se però sense privar-se dels mateixos luxes dels quals tenien en els habitatges que tenien a les ciutats, per tant es podria dir que són com les segones residències de les quals disposen algunes persones en la nostra societat actual. És a dir podem fer-nos una idea de com serien aqueixes viles ja que s'assemblen molt a les nostres actuals cases de camp.

Anabel Castro, guía del MARQ a la Illeta.
 

.....


LES TERMES ROMANES

#Saviesque… En el jaciment del Tossal de Manises s´han trobat dos edificacions dedicades als banys i atenció de la higiene, és a dir podem veure dos termes romanes. 

Totes les ciutat romanes, encara que anessen humils i tingueren menor mesura, sempre comptaven amb este tipus d´edificacions degut a la importancia que tenien per als romans i curiosament en Lucentum trobem dos.

A unes se´ls ha anometat com les termes de la muralla, estes són més amplies i modernes i es troben molt prop de la muralla defensiva, d´ací el nom que si li ha posat. Les altres en canvi són les crides termes de Popilio, a causa de la troballa del banc en forma de “T”, de Popilio Onix, que es va localitzar en el seu interior. Estes finalment es tractarien de les termes més antigues del jaciment, i d´una menor grandària. 

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum

....

LES INSULAE ROMANES

#Saviesque…En època romana es denominava “insulae” als blocs de vivendes, normalment en règim de lloguer per a aquells ciutadans que no podien permetre´s tindre una vivenda pròpia com eren les “Domus”.

Normalment en la part de a baix es contruïen els locals comercials o tallers artesanals cridats “taberna”.
Les insulae estaven construïdes amb rajoles i argamassa, si ho pensen bé, seria quelcom molt semblant als edificis actuals d´apartaments, o blocs d'habitatge a pomes urbanes en els que trobem baix els locals comcercials i dalt les vivendes.
Però al contrari que en l´actualitat, amb els àtics, en eixa època com més pobre i modest , més amunt de l´edifici estaven situats els ciutadans.

En el Tossal de Manises, l’antigua ciutat romana de Lucentum, hi ha alguns exemples d´insulae però on millor es conserven és en la ciutat de Roma, molt prop del Capitoli.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum.

....

EL MIRADOR DE LUCENTUM

#Saviesque…En el jaciment del Tossal de Manises, en el punt més alt de l´antiga ciutat romana de Lucentum, es troba un mirador, un poc més dalt del famós mosaic romà.

Des del mirador de Lucentum, un dels punts més bonics a parer de molta gent que ens visita, es pot veure la geografia de tota la zona que va formant l´Albufereta i s´ha anat modificant al llarg dels anys.

Se situen uns panells en els punts cardinals amb imatges del perfil geogràfic de l´època romana i posterior i la comparació amb l´actualitat.

A hores d´ara es poden veure les edificacions i part del Tossal de les Basses, eixe altre jaciment de què ja hem parlat alguna vegada.

Des del més alt del preciós mirador, s´albira part de la costa, a dia de hui coberta per grans edificacions que han anat amagant el jaciment entre elles.

Podem distingir i comparar gràcies als panells informatius, l´evolució del medi ambient i de la geografia del lloc que rodeja el jaciment del Tossal de Manises, fent- nos una idea de com seria en època romana o inclús en segles XVI I XVII que coincideixen amb l´expansió de l´horta alacantina, per la qual cosa a més com podem comprovar moltes de les torres defensives d´eixa època i el que formaria part de l´horta alacantina, encara es conserva a pesar dels espolis en tota la zona de l ´Albufereta.

Estes torres defensives, van ser construïdes per a defendre´s dels atacs dels pirates barbarescos, algunes ja desaparegudes en la seua totalitat i altres conservades en zones com Santa Faç o la Condomina a més de les que podem veure des del mirador de Lucentum.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum

....

ORNATRIX

#Saviesque… La paraula ornatrix significa adornadora, encara que també es diría en masculí adornador com ornator.

Eren persones designades com a esclaus o esclaves, existents tant en època romana com a grega. S´encarregaven de l´atenció i pentinant del seu amo en les vivendes de la població més rica.

A més de l´atenció del cabell i pentinat podien encarregar-se de l´adorn corporal, dissimulant d´esta manera alguns defectes, utilitzant perfums, joies i tints.

També van a arrivar a existir ornatores per als propis criats d´algunes cases riques perquè també anessen elegants sobre tot en el que es refira als cabells, ja que això era considerat un gran luxe.

També es va generalitzar el costum d’adornar les estàtues dels ídols arribant a cubrirlas amb joies.


Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum
 

....

TESTIMONIS D’UN BON TREBALL

#Sabiesque... Com bé saben, ja hem parlat en articles anteriors sobre els treballs realitzats i la posada en valor tan important que s´ha realitzat a prop dels jaciments, tant en Lucentum com en la Illeta dels Banyets.

Però hui els volia comentar quelcom curiós i es que al visitar estos jaciments, si vos fixeu un poc, poden trobar en algunes de les muralles o vivendes, entre les lloses de pedra, unes plaques identificatives amb unes fletxes i uns anys concrets. 

Estes plaques son testimoni dels treballs d´intervenció realitzats on estan les plaques situades, matisant amb les fletxes i els anys, tot eixe treball realitzat i inclús diferenciant els distints materials entre els del treball d´intervenció i els dels vestigis originàriament trobats, que serviran per a assenyalar en futures intervencions tant el realitzat fins ara garantint la seva reversibilitat, com la necessitat de conservació i integritat dels elements originals.

Beatriz Bueno Redondo, guia del MARQ a Lucentum.
....

EL FÒRUM

#Sabieuque… El fòrum romà es tracta d´un espai públic  on s’alberguen distintes edificacions publiques, amb entitats civils i religioses, és a dir edificacions dins del fòrum d´una gran importància per a la ciutadania en època romana. 

Sabies què la paraula “foro”, també es pot traduir com “plaça” i esta paraula “plaça”, prové del terme grec “plateia”, designant-la com un carrer molt ampli i un lloc de trobades i àmbit polític. 

En este lloc es decidien els assumptes de govern, també es realitzava part de la comercialització i intercanvis, per tant la plaça també s´utilitzaria com a zona de mercat (exactament igual que en l´actualitat), i com a lloc per a impartir justícia, o alliberar esclaus. 

En este mateix lloc, al tractar-se de l´eix central i punt neuràlgic de la ciutat, es podien realitzar a més actes i esdeveniments per a la resta de la població inclús a falta d´un amfiteatre en ciutat xicotetes , com podria ser l´exemple de la ciutat de Lucentum. En estos fòrums o places es construïen temples i inclús es podien decorar amb columnes que rodejaven el recinte i d´esta manera es fitava tot el fòrum, i com en l´exemple de la ciutat de Lucentum, es posaven estàtues de bronze de gran grandària representant a algú important de la ciutat., donant pas a la plaça perquè la població al passejar per la zona central i veure la dita estàtua, recordara que la representació que es feia, era d´una persona amb un paper destacat en la ciutat romana. 

En el fòrum de Lucentum, curiosament a part de les restes de bronze d´una estàtua, de la qual afortunadament es conserva un unicum arqueològic “La Ma Romana de Lucentum”, també es pensa que sobre uns pedestals podria haver existit un arc del triomf just a l ´entrada de la dita plaça.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum

....

ELS FESTIVALS A LUCENTUM

#Sabieuque… Al jaciment del Tossal de Manises, LUCENTUM, es va convertir fa anys en un lloc cultural, no només per la possibilitat de visita accessible a les restes arqueològiques, si mes no per les activitats que van arribar a realitzar-se en ell, promogudes per la Diputació Provincial d’Alacant, sobre tot a l’estiu.

Entre les troballes i les restes de la ciutat de Lucentum, s'han arribat a realitzar concerts de Jazz, Zarzuela, Dansa, Teatre a l’Aire Lliure entre altres i festivals d'estiu, els quals han generat una enorme difusió i acceptació entre els ciutadans alacantins i els turistes que ens visiten.

No sols en eixe moment, sinó que a hores d'ara, inclús anys més tard encara acudeix gent al jaciment, preguntant pels concerts o les “famoses gales”, com van ser conegudes per molts; per al seu gaudi, projecte que a l’actualitat es treballa per les àrees de cultura i arquitectura de la Diputació d’Alacant junt a l’equip tècnic del MARQ per a poder programar-les de nou,  mes enllà  de les Jornades de Recreació Històrica Lucetum Reviviscit que anualment se celebren amb l’Associació  Hispana Romana i que enguany compliran la seva Cinquena Edició i d'esta mateixa forma atraure la cultura en tots els sentits, en un enclavament espectacular i dels més importants jaciments en la Comunitat Valenciana.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum.

....

LES PORTES DE LUCENTUM

#Sabieuque… Al jaciment de Lucentum s´han trobat dos entrades, una d´elles es tracta de l’anomenada “porta oriental”, que donava a un camí secundari que arribava fins a la Via Augusta per a comunicar amb la resta d´accessos a altres ciutats i viles romanes. Esta via recorre per les nostres terres la vall del Riu Vinalopó. Des de la zona de Novelda i Aspe naixia un ramal que anava a través d´Agost i Sant Vicent del Raspeig fins a arribar a l´antiga Lucentum. L´altra porta encara pendent dels treballs exhaustius d´excavació, donava a un port pesquer per a l´aprovisionament, aprofitament dels recursos naturals pròxims a la ciutat i per a la seua posterior comercialització que comunicava amb la badia, encara que amb una gran competència com va ser el Portus Ilicitanus, per això, passats uns anys, l’ancoratge de Lucentum va a entrar en crisi amb la desaparició de la ciutat.

Encara que, es diu que en època Ibèrica ja existia en eixe mateix lloc un xicotet embarcador. 
A l´època musulmana i davall medieval- cristiana, l´activitat portuària és traslladava a un nou enclavament on estaria situada la nova urbs, és a dir en les faldes de la muntanya Benacantil. A través de la via marítima es van intercanviar no sols productes alimentaris i productes ceràmics o altres materials, sinó que s´han intercanviat idees, costums, religions i cultures, al llarg de tota la història. De manera que la ciutat anava creixent, també el cap al seu port. El Mediterrani i les necessitats van modificant i creant la ciutat i el seu port.

Al llarg de totes les etapes històriques per  les que ha anat passant la ciutat de Lucentum, es mostra en cada racó dels vestigis trobats, com esta ciutat costanera sempre ha aprofitat i ha tingut una relació molt important amb el Mar Mediterrani. És a dir que la ciutat d´Alacant sempre ha estat, lligada al mar no sols per a l´oci com es coneix hui en dia, sinó per al seu aprofitament i enllaç clau amb altres ciutats i viles a través del Mare Nostrum.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum.
 

....

XARXES DE CLAVEGUERAM

#sabiesque...

A l'antiga Roma es va construir la "cloaca máxima", una de les xarxes de clavegueram més antigues del món que s'utilitzava per drenar els aiguamolls locals i eliminar les restes residuals d'una de les ciutats més populars. Este sistema portava un afluent cap el riu Tíber, el qual fluïa al costat de la ciutat.

El nom significa, literalment, “el clavegueram major" i d'acord amb la tradició la seua construcció degué iniciar-se al voltant de l'any 600 a. C. per ordres del rei de Roma Tarquini Prisc.

A la ciutat romana de Lucentum, gràcies a les excavacions realitzades sota la supervisió del director del MARQ, Manuel Olcina Domenech, sabem que la xarxa de clavegueram era modesta i que circulava subterràniament pel centre d´alguns dels carrers més importants o cèntrics del jaciment.  Només es coneix part del sistema de clavegueram, el qual discorre per la meitat del carrer de Popili i connecta amb el carrer que desemboca al fòrum. A més, té un ramal transversal que recull les aigües pluvials i les restes residuals de la zona central: la plaça. També el recorregut final de la Domus del peristil i el del carrer de la xambrana connecta amb un tram més ample, que ha rebut el nom de gran col·lector. Finalment, es coneix també una sortida d’aigües a la muralla al nord de la porta Oriental.

Les parets estaven fetes de maçoneria i morter de calç, amb recobriment de grans lloses amb formes irregulars. Aquestes lloses tenien forats circulars tapats amb una pedra encaixada que funcionava com a registre.

Un tret significatiu és que al reconstruir el sistema de clavegueram de Lucentum, es fa una modificació arquitectònica i urbanística en un tram situat just davant de les termes de Popili. Per aquest motiu, es troben diferents altures que donen lloc a que alguns habitatges o tabernae hagueren de modificar els seus llindars, construint-se escales de pedra d'accés per poder accedir al nivell inferior. Mitjançant aquesta solució, no s´havia de modificar tot el pis després de l'elevació del carrer produïda per la construcció de la claveguera a la via principal.

Gaudeix del MARQ a casa:
 >>#joemquedeacasaambelmarq

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum
 

....

CALÇAT

#sabiesque... A època romana, no hi havia gran diferència entre el calçat masculí i femení? Malgrat que les sabates de les dones estaven fets amb pells més suaus, de colors variats i més adornades. 

El calçat, com ara, s´utilitzava segons el clima i la activitat que s´havia de fer, és a dir, hi havia una gran varietat al contrari del que es pensa, hi havia des de bótes i sabates, fins a les famoses sandàlies. 

Molts dels calçats utilitzats per part dels romans van ser en part adaptacions provinents d´altres cultures. Per exemple, les sabates “calcei” provenien de tribus etrusques i les sandàlies de pobles grecs. El material que més s´utilitzava era el cuiro per la seua resistència i flexibilitat. 

Igual que a la vestimenta, hi havia dissenys al calçat per a la quotidianitat i per al més extraordinari (mostrant l´elegància i classe social). 

Era habitual veure les dones amb sandàlies decorades amb fines perles i ornaments d´or al llarg de tota la història de Roma.

TIPUS:

Les sandàlies “soleae”, es portaven a casa o quan feia bon temps o també per als soldats i treballadors. 

Els socs, “socci”, quan plovia.

Les sabates “calcei”, es reservaven per a grans ocasions (els ciutadans els havien de portar sempre amb la toga).

I les sandàlies per a l´exèrcit anomenades “caligas”

Un alter tipus de calçat menor era el dels esclaus, una espècie de soc, “soccus”.

El calçat era confeccionat pel “calceolarius”, el sabater. Depenent de l´habilitat del treball que realitzava i de la qualitat dels materials, s´establia el preu igual que hui, a major qualitat, major era el seu preu. 

Com podem comprovar hi ha coses que no han canviat molt ja des d´època romana fins a l´actualitat. 

Disfruta del MARQ a casa en:

 >> https://bit.ly/2vTfJekk

Beatriz Bueno Redondo, guia del MARQ a Lucentum. 
 

....

MONEDES

#sabieque...La circulació monetària en el Tossal de Manises, a l’època de la ciutat romana de Lucentum, esta caracteritzat per la moneda de bronze pertanyent a l ´imperi d´August entre els segles XIX – XV a.C. amb emissions de diferent valor: 

Sestercis 

Dupondios (valor de mig sesterci)

Agarres (valor de mig dupondio)

Semises (valor de mig As) 

Quadrants (valor de mig semis) 

També existien monedes de plata, el Denari (valia quatre sestercis) i monedes D´or com l´Auri, que tenia un valor equivalent a 25 denaris.

Este sistema monetari va a estar vigent fins al segle III d.C. quan va aparèixer la nova moneda, l´Antoniniano, que va substituir als denaris i sestercis. 

Gaudeix del MARQ des de casa a:
 >> https://bit.ly/2vTfJek

Elena Noguera, guia del MARQ a Lucentum
 

............

TASQUES DE RECUPERACIÓ I REHABILITACIÓ

#Sabíeuque... A la dècada dels anys 90 del passat segle XX al Jaciment del Tossal de Manises a Alacant, antiga ciutat romana de Lucentum, s´iniciaren les tasques per a la seva recuperació i posada en valor, com anteriorment hem referit, tot i convertint-lo hores d’ara en un dels jaciments més importants de la Comunitat Valenciana.

Tal com poder observar també a la Illeta a Lucentum, es col·loquen graves de diferents colors per identificar àrees ja excavades i així protegir-les. Estratègia que permet diferenciar-les unes d´altres. No obstant açò, els colors i els seus significats varien d´un jaciment respecte a altre.

Els colors a Lucentum són:

- Groc per a la zona defensiva, és a dir, per a representar la muralla i les torres.

- Blanc per distingir zones públiques, com ara els carrers i algunes tabernae.

- Blaus per identificar les cisternes i el sistema de clavegueram /cloaca.

- Grisos per a la Maqbara (necròpolis islàmica).

- Vermell per identificar les cases romanes.

- I marro o vermell fosc per a representar la zona incendiada (habitatge preromà d'origen cartaginès).

Si comparem el codi de colors als jaciments esmentats, comprovarem que aquests coincideixen en el blau per representar l'emmagatzematge d'aigua, mentre que la resta són diferents.

Gaudeix del MARQ a casa:

>>#joemquedeacasaambelmarq

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum

.....


PAISATGE RURAL

#Sabíeu que... El paisatge rural en època romana que es trobava al voltant d'algunes ciutats presentava una divisió parcel·lària de trama ortogonal?

Les parcel·les estaven incloses en extensions quadrades anomenades centúries (d'ací el nom genèric de centuriació) d' aproximadament 50,5 ha. Els límits es materialitzaven en camins o cunetes.

La centuriació va ser un instrument de repartiment de terres (deductio). Els eixos principals de tot l'espai dividit eren el Kardo (eix N-S) i el decumanus (eix E-O).

El sistema de coordenades que generava la quadrícula centuriada va ser utilitzat com a denominador de les possessions rústiques, constituint un document de gestió cadastral de les propietats.

S'han localitzat centuriacions en diferents punts de la província d'Alacant, però la millor conservada es situa en les rodalies d'Ilici.

Gaudeix del MARQ a casa:

 #joemquedeacasaambelmarq

Beatriz Bueno, guia del MARQ al jaciment arqueològic de Lucentum


..........

RECREACIÓ HISÒRICA

#sabiesque... En Lucentum, una vegada a l´any, fem les Jornades Lucentum Reviviscit. Una recreació històrica dirigida a tots els públics i molt especialment a la família.

En Lucentum Reviviscit, es fa una recreació històrica de la vida quotidiana dels romans que vivien a la ciutat de Lucentum. Els participants de l’Associació Cultural Hispania Romana, recreen escenes que realitzaven els romans a les seues ciutats i viles, d´una forma  fidel a la realitat i molt didàctica, per a que els més menuts també pugen gaudir-ne. Normalment duren un cap de setmana, i els nostres romans de Hispania Romana, munten el seu campament i dormen al jaciment.

Fan tallers, cerimònies religioses, judicis, etc., ensenyant els objectes que els romans utilitzaven al seu dia a dia. La part favorita dels més menuts sol ser la lluita de gladiadors, escena que agrada també als més majors.

I tu?. Vols passar-ho igual de bé? Només has de estar atent a les nostres xarxes socials per a assabentar-te de quan es celebraran enguany, mentrestant:  #quedateencasaconelmarq.

Gaudeix del MARQ a Casa:

 >> https://bit.ly/2vTfJek

Alexis Becerro, atenció al públic a Lucentum.

...

LIBERTOS

#sabieuque... En l’Antiga Roma un liberto era un esclau que havía sigut alliberat però seguía lligat alseu antic amo. S’aconseguia la llibertat mitjantçant l’anomenada manussió, açó era el procés d’alliurament que l’amo donava a l’esclau.

Un esclau podía ser alliberat per afecte, per mèrits o favors realitzats, per la predisposició de l’amo o per la mort del seu propetari, el qual en el testament solia alliberar al seu esclau com a mostra de generositat.

Com a dad curiosa en el jaciment de Lucentum es trova en una de les excavaions, una inscripció en què diu que “Marco Popilio Onyx ho va fer del seu dinero”; (ampliant la reforma d’una de les termes i deixant constancia d’això).

El seu cog-nom “Onyx” és d’origen Grec,i ens indica l’estatus social, açó no significa que fora Grec, sinó que era habitual que els propietaris donaren als seus esclaus un nom hel·lé ja que açó eels atorgava més valos.

Un dada molt curiosa ¿veritat?

Si os ha agradat, continueu amb nosaltres a les xarxes socials.

Gaudiu amb el MARQ des de casa: >> https://bit.ly/2vTfJek

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum.

...

COM ES VA SALVAR LUCENTUM

#sabiesque… Solveig Nordstrom és una arqueóloga sueca que va aconseguir que el jaciment arqueològic de Lucentum o també conegut com Tossal de Manises (parcel·la d´uns 25.000 m2 aproximadament) se salvara de la seua destrucció.

Solveig es va tombar davant de les excavadores després d´avisar a la prensa internacional de látropell que s´estava a pnt de cometre amb el patrimoni cultural mès importat d`Alacant, salvant-lo així de l´espoli.

Existia la possibilitat d´un gran projecte urbanistic, un complex hoteler en els anys 60 en eixe mateix enclavament.

Va haver d`intervindre una perona de fora de la nostra ciutat, per a poder conservar part de la nostra historia i patrimoni per a donarnos compte de l´important que era i és a hores d´ara este lloc.

Cinquanta anys més tard, en Marc de 2011 es va fer un homenatge inaugurant el parc que porta el seu nom.

Beatriz Bueno, guia a Lucentum

-------------------------Tornar a menú >>

 

----------------------------------------------------------------NEWS

EL MARQ CON EL DÍAMUNDIAL DEL SÍNDROME DE DOWN


 

El 21 de marzo se celebra el Día Mundial de las personas con Síndrome de Down. El MARQ se une a esta iniciativa reafirmando la colaboración que durante siete años mantenemos con la Asociación Alicantina Síndrome de Down. 

Desde aquí os animamos a que apoyéis esta magnífica campaña, con el optimismo y la fuerza, que nos trasmiten las personas con síndrome de Down, como José Manuel y Jesús del IES Mediterrània de Benidorm, que se han unido  nuestro hastag #quedateencasaconelmarq.

Puedes ver el contenido completo en:

https://www.marqalicante.com/Noticias/es/El-MARQ-con-el-Dia-Mundial-del-Sindrome-de-Down-N1199.html

volver al menú >>

 

-----------------------------------------------------------------------------------------NEWS

 

 

SALA DE CULTURA ROMANA

 

LA DONA I LA RELIGIÓ EN LA CULTURA ROMANA

Hola a tots! 

Quan recorrem l'exposició permanent del MARQ, hi ha moltes peces que ens fan reflexionar sobre el nostre passat i per tant sobre el nostre present i futur. A més ens ajuden a imaginar com vivien els nostres avantpassats, gràcies als objectes que van utilitzar en el seu temps. Això ens succeeix quan visitem la sala de cultura romana i ens topem amb unes figuretes femenines que s'atribueixen a la deessa Venus, ja que en veure-les ens fan pensar en el paper de la dona en la religió romana. A priori podríem pensar que el seu paper seria molt actiu en la religió, ja que el panteó romà compta amb nombroses deesses, però com veurà si continua llegint poc té de real aquest pensament.

Per a entendre la posició de la dona en el món religiós romà cal destacar que la religió romana té un caràcter públic i per tant és una religió dirigida, administrada i organitzada des de l'estat així que està fortament vinculada a la vida política i ciutadana. La vida política era una cosa exclusiva per als homes i per tant les dones quedaven excloses d'aquest poder. A causa d'això el cap de la religió romana sempre ha sigut un home. En època monàrquica era el rex; en l'època republicana el Senat es va convertir en la màxima autoritat religiosa; i amb la instauració del sistema de govern unipersonal a les mans d'Augusto, el poder religiós va ser ostentat per l'emperador, pontifex maximus de la religió publica romana i, al mateix temps es va convertir en una divinitat.  

No era diferent en l'àmbit privat o domestique, ja que tant els membres de la família, com el culte domèstic estaven baix el màxim poder de la família, el pater familias, que era el sacerdot del culte privat, i l'encarregat de dur a terme els ritus i fer-los respectar.

Malgrat tot el comentat, cal destacar que la dona va tindre un espai reservat per a expressar el seu sentiment religiós, i fins i tot va arribar, en alguns casos, a ostentar el sacerdoci.

Un dels sacerdocis que podien exercir les dones era el sacerdoci a la deessa Vesta. El culte a Vesta requeia en sis dones de famílies nobles que consagraven la seua virginitat, de fet la perduda de la virginitat suposava un greu crim, el delicte de incestum, de contaminació, sent les culpables condemnades a ser enterrades vives. Aquestes dones dedicaven la seua vida a la deessa des dels 6-10 anys fins als 36-40, durant els seus anys fèrtils. Aquestes dones podien exercir el sacerdoci perquè jurídicament eren considerades com a homes, ja que en ingressar en el sacerdoci, la jove vestal eixia de la pàtria potestat del seu pare, i ja no necessitava un tutor per a realitzar els actes derivats de l'activitat civil, i així deixava de ser considerada una menor, com la resta de les dones. 

Al marge de les vestales trobem la presència femenina en el sacerdoci, però en aquest cas com a complet dels seus marits; ja que les dones dels flamines maiores i del rex sacrum, tenien com a comesa ajudar-los en els actes sacerdotals, encara que no gaudien dels privilegis jurídics que tenien les vestales, sinó que estaven sota el poder dels seus marits. Aquestes dones representaven el model de matrona romana a la qual se li podrien aplicar, els qualificatius de casta, púdica, lanifica, univira i unicuba.

A més d'aquests sacerdocis trobem  a la dona en un lloc destacat en el culte a l'emperador, en el qual es van establir funcions sacerdotals femenines i masculines. A més les esposes i mares dels emperadors es convertien en divar imperials i després de la seua mort es convertien en divinitats que simbolitzaven la maternitat, sent assimilades a les deesses-mare fecundes que portaven prosperitat a l'imperi i protegien als seus habitants.

Dins de la religió romana trobem déus estrangers a causa dels contactes romans amb el món grec i oriental, així sorgeixen a Roma altres sacerdocis femenins vinculats a divinitats orientals: Bacus-Dioniso, Magna Mater-Cibeles, Isis i el culte hel·lenitzat de la deessa Ceres, Demeter. Els casos de Cibeles, Isis i Demeter representaven formes particulars de maternitats que van resultar atraients a les dones romanes al presenten elements comuns amb els tradicionals cultes matronals, encara que un culte que s'eixia d'aquesta percepció de la dona casta, és el culte mistèric a Bacus, al principi culte exclusiu de dones, encara que amb el temps es van permetre homes, sobretot joves. 

A més del sacerdoci femení, hem de destacar la participació d'aquestes en cultes i rituals, com per exemple els litúrgies matronals i cultes que practicarien futures matrones com el  Fortuna Virginalis, en aquest la xiqueta que entrava en l'adolescència, normalment en tindre la primera menstruació, entregava els seues robes infantils a la deessa fortuna i és col·locava l'estola pròpia de la matrona. Era un ritu de transició que situava a la jove romana en la posició de casadera, resultant evident als ulls de la gent a causa del canvi de vestimenta.

Però les dones no sols participaven en cultes relacionats amb la fertilitat, també, encara que en moments destacats, la dona participava en cultes a les advocacions mes polítiques i guerrera de la deessa Juno, o fins i tot durant a etapa republicana rendien culte a Hercules. 

Per tant veiem que l'encara  que participava en cultes i rituals, tenia un paper molt limitat en el poder polític i per tant en el poder religiós.

Recorda que si vols més informació sobre el passat queda't en les nostres xarxes socials, i molt prompte ens veiem en el MARQ.


Davinia Llopis, guia del MARQ.


..........

Hola a tots!

Hui vos parlaré sobre la sala que més m'apassiona del MARQ. La veritat, vos he de confessar que gaudisc molt en cadascuna d'elles, tant per la riquesa de peces que contenen com per la forma en la qual es mostren al públic. Però si haguera de quedar-me amb una, sense cap dubte, triaria la Sala de Cultura Romana. 

Com a guia, gaudisc molt mostrant aquesta sala als visitants, ja que en ella és molt fàcil entendre com es desenvolupava la vida diària dels habitants d'una ciutat romana. A la sala, tenim dues grans pantalles, que ens permeten “viatjar en el temps”, per a conéixer com era la ciutat romana de Lucentum i en què consistien els treballs que es realitzaven quotidianament en els diferents tipus de vila. Els visitants poden observar les peces caminant pels carrers de la ciutat, entrant a l'interior de les “termes de la muralla” de *Lucentum, veient com es batollen les olives a una vila agrícola o com criaven peix a la “*Illeta *dels *Banyets”. Viles en les quals produïen alguns dels productes estrela de l'Antiguitat, com l'oli d'oliva, el salat de peix o el famós “*garum”, una salsa de peix fermentat que, segons deien, tenia propietats curatives i afrodisíaques. 

A més,esta sala alberga una peça única al món: la “mà de bronze de Lucentum”. Que va ser trobada durant la campanya d'excavacions realitzada l'any 2005, dirigida pel nostre actual director del MARQ, En Manuel Olcina Domenèch. Es tracta del fragment d'una escultura feta en bronze, amb la tècnica de la cera perduda, que degué mesurar entre 2,20-2,30 m. d'alçada i que es situava en el fòrum de la ciutat. La mà sosté l'empunyadura d'una espasa molt especial, un “parazonium”, símbol de poder militar i polític, que es caracteritza per la representació d'un cap doble d'àguila. Este detall converteix l'exemplar que tenim en el museu en un “unicum”, en una peça completament insòlita i extraòrdinaria. 

Així que amics i amigues, únicament dir-vos una cosa… Amb un museu com el nostre, com no quedar-se amb aquest meravellós continent de saviesa, catalogat fins i tot com un dels “IMPRESCINDIBLES” per part de National Geographic? 

Això és tot per hui però ens veiem prompte. I, per descomptat… “Jo em quede a casa amb el ‘’MARQ”!!

Mª Paz Gadea, guía.

....

EL CULTE DEL PEINAT

Hola a tots i a totes!

Hui vull parlar-vos de la quotidianitat en l'època romana, en concret d'un aspecte essencial per al dia dia de les classes més altes, ja que parlarem de modes, dels pentinats utilitzats per dones i homes des de l'època republicana fins a l'arribada del cristianisme; i és que a Roma realment va existir un gran culte al pentinat.

Partint de la base que les romanes sempre han sigut de portar els cabells llargs, la seua forma va anar variant segons l'època. Començarem parlant de l'època republicana, moment en el qual la tendència va ser per a les dones, la de pentinats senzills, generalitzant-se les trosses amb la ratlla al mitjà. Ja en aquest mateix perيode va aparéixer el tupé que, a partir de llavors, va estar molt present i va evolucionar progressivament.

En època imperial i, especialment amb el canvi d'era, es comença a deixar darrere la sobrietat del perيode anterior i comencen a ser comuns els pentinats més sofisticats, en els quals s'incorpora el trenat i es comença a jugar amb perruques, volums i rيnxols. Per a aconseguir els rيnxols, s'utilitzava el calamistrum, un ferro candent que funcionava com una espècie de tenacilla. El pentinat més antic que es coneix en els primers anys de l'Imperi és el “pentinat Octavia” que consistia en un copete sobre el front i una trena recollida en una trossa en el clatell.

Durant la dinastia dels Flavis va sorgir una nova tendència, pentinats alts de diversos pisos; els cabells eren recollits formant un semicercle (orbis) i deixant-los caure en rيnxols (anuli), mantenint a cadascun en el seu lloc mitjançant una agulla gruixuda (acus).  De fet a la sala cronolٍgic-cultural del MARQ dedicada a Roma podem veure mostres d'aquelles agulles i  també agulles per a sostindre els pentinats. Cada pentinat tenia un nom, com el tutulus que era el pentinat que reunia els cabells a la part alta del cap formant una espècie de con i sobre ell es posava un vel. Aquests pentinats no es portaven diàriament, a causa de la seua complexitat, sinَ que es reservaven per a les grans festes, i moltes vegades era necessària l'ajuda de dones expertes i fins i tot, a vegades, s'usaven postissos per a augmentar el volum del pèl i també es posaven unes redencilles que mantingueren bé subjecte el pentinat.

Durant l'època de l'Imperi era molt comْ l'ْs de perruques, postissos, tints i fins a ungüents de color per al tint del cabell eren d'ْs molt corrent. Utilitzant agulles i cintes de porpra, a les quals moltes vegades s'afegien flors per a decorar-ho, aixي com pَlvores d'or, de rosa, i perfums.

Com a curiositat, una moda exclusivament femenina era la d'aparentar tindre el cabell ros; la dona romana solia tindre el cabell negre, i l'efecte ros s'aconseguia amb l'ْs d'una tintura que tenyia els cabells d'aquest color, complementant l'efecte amb l'ْs de postissos formats per cabells nٍrdics.

Perٍ aquests pentinats tan elaborats van veure el seu declivi amb l'arribada del cristianisme influint també en la manera de pentinar-se en fomentar l'austeritat i la discreciَ femenina, tornant a la senzillesa, deixant arrere els tocats, perruques i bucles i tornant a posar de moda les trosses senzilles i baixos amb la ratlla al mig, com durant la Repْblica.

En el cas dels homes els talls de pèl  i la manera de portar la barba, també va anar canviant amb el temps.

Fins al segle III a. C., els homes no s'afaitaven ni tallaven els seus cabells, perٍ a partir d'aquest  segle, es difon el costum d'afaitar-se, moda que perdura fins a la Segona Guerra Pْnica, quan es va generalitzar el costum de llevar-se la barba passats els quaranta anys d'edat com a senyal de vellesa; quan començaven a notar-se els primers cabells blancs, les llevaven amb les pinces i amb el temps optaven per afaitar-se el rostre definitivament. Durant aquest perيode els adolescents portaven els cabells curts i dret, és a dir, deixat al seu aire, el tallaven per pectinem o strictim, a rap.

En l'època d'Adriano torna la moda de la barba, que dura fins als primers decennis del segle IV quan arriba en poder Constantino, llavors es torna de nou al costum d'afaitar-se; encara que havien excepcions. Els homes que estaven de dol es deixaven créixer la barba, igual que el cabell. El mateix feien els que tenien pendent un procés penal per a fer sentir compassiَ al jutge, presentant-se mal vestits, bruts i despentinats. També portaven una barba espessa els filٍsofs, singularitat que es remunta al costum grec de l'edat hel·lenيstica, quan tots van començar a afaitar-se i ْnicament els filٍsofs van mantindre l'ْs antic de la barba llarga. Durant l'època de Constantino existia una altra varietat de pentinat masculي, que era caracterيstic de joves romans que es preocupaven per mantindre un bon aspecte, aquest pentinat consistia a arrissar els cabells amb el calamistrum.

En veure aquest desig per seguir les modes, i de cuidar el cabell, també per part dels homes, podem entendre que un greu problema per a ells era la calvicie, i els causava grans preocupacions. Julio Cèsar va ser un dels quals va sentir aqueixa preocupaciَ, igual que Calيgula, els quals intentaven tapar la calvicie amb perruques, diademes i fins i tot corona de llorers, un altre dels mètodes per a dissimular l'alopècia era pintar el cap, imputant cada pèl.

Per tant no hi ha dubte que Ovidio tenia raَ en dir: “ni jo em sent capaç d'explicar tantes modes diverses, nْmero que augmenta amb unes altres cada dia que passa”, i és que la moda del pentinat anava canviant constantment i coincidint amb els emperadors que estigueren en el poder en aqueix moment, a més influïa sobre manera també la famيlia d'aquest.

#quedateencasaconelmarq

Davinia Llopis, guيa del MARQ.
 

 

....

ELS RITUALS FUNERARIS A ROMA

Hola a tots! 

Al nou post del nostre espai #queda’tacasaambelMARQ, m'agradaria parlar-vos dels rituals funeraris d'època romana.

Els costums i ritus funeraris a Roma van tindre una llarga i variada evolució al llarg de la Història. En els seus orígens, no existia una unificació de sistemes d'enterrament o tradicions a seguir, i serà, amb el pas del temps i fruit dels intercanvis culturals amb altres civilitzacions, quan desenvolupen els seus rituals fúnebres propis i reconeguts a nivell mundial.

Però, abans d'avançar, hem de plantejar una qüestió, què significa la mort per a la societat a Roma?. Potser, la resposta es resumeix en una sola paraula: tot. La mort era un aspecte molt present i més encara, quan l'esperança de vida era molt curta. Per aquest motiu, des d'inicis de la República es va començar a creure en la permanència de l'ànima en el cos del difunt i no en la seua separació, com ocorria en cultures anteriors. 

D'aqueixa manera, era necessari d'un lloc subterrani cobert de terra perquè ànima i cos romangueren units. La por a què la seua ànima estiguera destinada a tornar al món terrenal per atemorir als seus sers estimats per no haver seguit les cerimònies fúnebres estipulades de dol i enterrament va portar a qualsevol romà, amb capacitat econòmica, a deixar per escrit abans de morir els ritus funeraris que els seus familiars i hereus havien de proporcionar-li, així com la ubicació de la tomba. 
La preparació dels funerals de les altes classes socials se celebrava de dia i les famílies competien entre si per la grandesa de l'esdeveniment. Quant al trasllat del cadàver a la tomba, sempre era a la nit perquè la mort era impura a més ser associada a la contaminació, per tant, havien de fer-se fora de les ciutats.

En el cas que no es tingueren els suficients diners per a comprar un terreny destinat a la inhumació o un nínxol per a la cremació, existia la possibilitat d'integrar-se en el que es va denominar collegia funeraticia, associació de caràcter gremial o religiós, que, mitjançant un pagament anual d'una quota, es comprometien a vetlar perquè els seus socis tingueren un funeral digne. Era l'única manera que les classes més empobrides pogueren tindre un lloc d'enterrament, excepte en els moments en els quals certs emperadors es van encarregar d'assegurar-los un funeral adequat.
Molt diferent era la situació per als més pobres, els quals eren recollits, en fosquejar, als carrers, llançats en fosses comuns a les afores de les ciutats perquè els seus cossos es podriren i, posteriorment, ser incinerats en aqueixes mateixes fosses. 
La preparació del cadàver, per a les classes adinerades requeria d'una sèrie de complexos processos que passaré a comentar a continuació. Quan una persona moria, el familiar més afí recollia en un got el seu últim sospir per a retindre el seu esperit abans d'abandonar el món terrenal; després, se li feia una besada, li tancava els ulls i se li llevava els anells per a evitar qualsevol tipus de robatori en la sepultura. Per a confirmar que la persona havia mort, se'l nomenava, en veu alta, tres vegades amb la finalitat de retindre l'ànima fins al seu enterrament i per descomptat, per a comprovar la mort real. Del següent pas s'encarregaven els esclaus, els quals llavaven, perfumaven i vestien amb els seus millors gal·les, el cos del difunt. En alguns casos, el difunt també podia anar acompanyat d'una màscara, que portaria posada el temps que durés el seu enterrament. Per contra, els seus familiars anaven abillats amb els seus pitjors vestits, com era el cas de les dones, que estripaven i tacaven els seus vestits durant el ritu cerimonial com a demostració d'aflicció i pena.

L'esdeveniment següent, en el cas de poder costejar-lo, seria la pompa funerària o festeig fúnebre. Per a això es contractaven a músics encarregats d'entonar melodies fúnebres, a continuació, portadors de torxes i després d'ells, les planyívoles acompanyant al fèretre. Les famílies nobles fins i tot podrien incorporar les imatges dels avantpassats que havien ostentat càrrecs públics, mitjançant les màscares d'aquests familiars portades per homes. Després d'ells, arribava el taüt i els familiars vestits de dol.

Quant a la duració dels funerals, com és evident, també depenia de la classe social que aqueixa persona ocupés. En el cas dels pobres, eren sepultats en el mateix dia o com a molt l'endemà per tant l'exposició del cadàver era més aviat nul·la; les classes mitjanes i altes durava de tres a sis dies, i, finalment, els emperadors, que, arribaven a estar exposats tota una setmana. 

Una vegada que el difunt ja havia sigut vetlat, segons el temps estipulat, ja només quedava el lloc d'enterrament: les necròpolis. Espais funeraris, col·locats extramurs però pròxims a les vies d'entrada i eixida de la ciutat, es van convertir en un lloc d'ostentació a través de la seua decoració en els monuments funeraris. Però, per damunt de qualsevol cosa, l'objectiu primordial serà el de garantir la memòria i el prestigi social del difunt.

Lorena Gomis, guia del MARQ.
 

....

L’ARRANJAMENT PERSONAL A L’ANTIGA ROMA

Hola a tots i totes!

Hui vull parlar-vos de la cura del cutis i dels productes de maquillatge que s'utilitzaven en època romana, i és que a la sala de cultura romana de l'exposició permanent del MARQ, trobem una vitrina dedicada a objectes utilitzats per a l'arranjament personal. Potser a pesar que la cultura romana és una de les més conegudes, encara hui és objecte de sorpresa per la seua arquitectura, pel seu vast imperi i sempre anem descobrint nous detalls sobre aquesta cultura fascinant, ja que hi ha temes, com el que tractarem hui que encara continuen sent desconeguts per a molts.  

L'arranjament personal i l'aparença era una cosa molt important tant per a la dona com per a home a Roma i es donava encara més importància si cap al cutis. La cura de la pell va ser una autèntica obsessió per a les romanes de classe alta, i entorn d'ell es va desenvolupar un autèntic art del maquillatge no menys sofisticat i luxós que el de la nostra època.

 La majoria de les dones es pintaven quan eixien de casa, sobretot els ulls, les celles i les parpelles seguint uns concrets i acurats cànons de bellesa. Cànons que aconsellaven a la dona una pell lluminosa, rosada i, sobretot, blanca. Aconseguir una pell blanca va arribar a ser una autentica obsessió, ja era un tret de distinció. Per tant, per a aconseguir aqueix efecte de blancor s'utilitzaven diverses substàncies, moltes d'elles poc recomanables, que s'aplicaven sobre el rostre a la manera del maquillatge actual. Per a això i per a suavitzar la seua tonalitat s'utilitzaven cremes en les quals destacaven els ingredients com lanolina de la llana d'ovella sense desgreixar, midó i òxid d'estany. La lanolina servia de base per a la mescla; el midó suavitzava la pell, funció per a la qual continua usant-se hui dia en els productes cosmètics; l'estany era l'element que blanquejava la pell, i va començar a utilitzar-se durant l'Imperi en substitució de l'acetat de plom, que tenia efectes molt nocius. També s'emprava una base de maquillatge elaborada amb vinagre, mel i oli d'oliva, així com les arrels seques del meló aplicades com un cataplasma i els excrements de cocodril o estori.  Altres ingredients utilitzats com a blanquejadors van ser la cera d'abella, l'oli d'oliva, l'aigua de roses, l'oli d'ametla, el safrà, el cogombre, l'anet, els bolets, les roselles, l'arrel del lliri i l'ou. Amb el mateix propòsit, es deia que les dones ingerien comins en gran quantitat. Per a dotar a la pell d'una major lluminositat s'usaven pols de mica.

Una vegada aconseguit aqueix color en la pell es passava al següent pas, acolorir els pòmuls amb tons rojos molt vius, com a símbol de bona salut. Per a això s'aplicaven terres roges, allenya o cinabri, encara que hi havia alternatives més econòmiques, com el suc de mora o els pòsits de vi. D'altra banda, per al roig de llavis, també s'utilitzaven tons rojos molt vius, s'aconseguia amb l'ocre procedent de líquens o de mol·luscos, amb fruites podrides i fins i tot amb mini. A més, segons Propercio, estava molt difosa la moda que les dones es marcaren les venes de les temples a la cara en blau.

Segons l'ideal de bellesa romana, la dona havia de posseir grans ulls i llargues pestanyes. I per a obtenir este efecte s'utilitzava un xicotet instrument arrodonit d'ivori, vidre, os o fusta, que prèviament se submergia en oli o en aigua, s'aplicava el perfilador d'ulls, que s'obtenia amb la galena, amb el sutge o amb la pols d'antimoni. L'ombra d'ulls havia de ser vistosa i els colors preferits eren el negre o el blau, i per a obtenir-los eren imprescindibles la cendra i la zurita. Així mateix, i per influència egípcia, existien les ombres verdes elaborades amb pols de malaquita. Les celles es perfilaven sense allargar-les i es retocaven amb pinces. En aquest sentit existia una preferència per les celles unides sobre el nas, efecte que s'aconseguia aplicant una mescla d'ous de formiga picats amb mosques seques, una mescla que també s'usava com a màscara per a les pestanyes.

Tots els cosmètics utilitzats es podien comprar als mercats, i es podien trobar en diferents formats; els que eren líquids es col·locaven en xicotets recipients de terracota, en gots de vidre verd i blavós o en xicotets envasos realitzats amb diferents materials; el coll del recipient estava tancat de tal forma que el maquillatge podia abocar-se gota a gota. De fet, al MARQ podem trobar alguns recipients de vidre.  Els cosmètics espessos es venien en xicotets cofres de fusta de talla egípcia, acompanyats amb petxines per a mesclar, espàtules, llapis, pinzells o bastonets per a aplicar el maquillatge.

Per a maquillar-se era indispensable disposar d'un espill, com l'espill de bronze que trobem en la vitrina, trobat en Lucentum i que data dels segles I i II.  Espills que podien tindre forma arrodonida, d'acord amb la tradició etrusca, o quadrada, model molt difós i comú durant tot l'Imperi. Tradicionalment, els espills es fabricaven en metall (ja fora de bronze, coure, plata o or) i tenien mànecs finament treballats, tant en metall com en os o ivori. 

Però per a lluir un cutis perfecte no sols val el maquillatge, sinó que també ha de rebre cures i les romanes per a estar lliures d'arrugues, pigues o taques es valien de màscares que utilitzaven a la nit. Existien màscares de bellesa contra les taques, com una realitzada amb fenoll, mirra perfumada, pètals de rosa, encens, ix gemma i suc d'ordi. Per a contrarestar les arrugues era molt comuna una màscara composta d'arròs i farina de faves; també es recorria a la llet de ruca, amb la qual hi havia dones que es llavaven fins a set vegades al dia, segons referia Plinio el Vell.

El mateix autor recull un altre sorprenent remei contra les arrugues: el astràgal (os del peu) d'una vedella blanca, bullit durant quaranta dies i quaranta nits, fins que es transformava en gelatina i s'aplicava posteriorment amb un drap. Per a tractar les pigues es recomanava l'aplicació de cendres de caragols. Per a allisar la pell era molt comuna una màscara a base de nap silvestre i farina d'erb, ordi, blat i tramús. Així mateix, existien màscares facials per a anul·lar l'acne, les ulceracions oculars i les ferides labials.

Pel que hem vist les romanes dedicaven molt de temps i recursos per a embellir-se convertint-se això en una vertadera obsessió fins al punt d'utilitzar fins i tot productes tòxics, repugnants i exòtics.

#quedateencasaconelmarq

Davinia Llopis, guia del MARQ.


....

A LES TERMES

Hola a tots!

Al post de hui en #quedateencasaconelMARQ, m'agradaria parlar-vos d'un dels llocs més freqüentats pels romans: les termes.

Abans d'entrar en matèria, hem de fer una distinció entre banys públics i privats. Les termes fan referència al primer tipus i és, per tant, el que analitzarem en esta publicació, mentre que, per al segon cas, són denominats balmes o balneum i són els banys que es trobaven en les antigues viles romanes.

El propi nom de les termes prové del grec thermos (calent). I és ací, a Grècia, on té el seu origen, concretament del tradicional gimnàs, compost per una palestra, un bany i una exedra (construcció de planta circular amb seients), on els filòsofs grecs discutien amb els seus deixebles. Després de la realització d'exercicis físics, passaven a banyar-se amb aigua calenta i posteriorment a la exedra on es rebia educació filosòfica. Seguint este exemple, i tenint en compte que, a Roma, les activitats d'oci més importants eren l'esport i la pràctica col·lectiva del bany, la combinació d'ambdues va donar lloc a les anomenades termes.

Inicialment, es van crear en llocs on era possible utilitzar aigua calenta procedent dels brolladors naturals fins que, ja en època imperial començaran a estendre's a les ciutats, gràcies als avanços tècnics que van permetre calfar l'aigua. Posteriorment, l'aigua arribarà a través de construccions com ara els aqüeductes o les cisternes.

A pesar que els habitants de les ciutats ja començaven a usar xicotets balnearis situats als voltants de les cases, no serà fins a finals del segle I a. C. quan vegem les primeres grans termes amb l'emperador Agripa. Este serà el punt de partida, perquè, amb la successió d'emperadors vegem construccions molt més grandioses amb la finalitat de superar als seus predecessors. 

Les termes o banys públics es van convertir en llocs de reunió de totes les classes socials i sexes. Eren un dels principals llocs per a fer vida comunitària o fins i tot, tancar negocis de qualsevol tipus, inclòs, les qüestions polítiques. Però, encara que homes i dones compartien en alguns moments certs espais, les hores de bany eren diferents per als uns i els altres: les dones solien acudir al matí, mentre que els homes ho feien al cap vespre. No obstant això, amb l'arribada del cristianisme es va determinar que les dones no tingueren accés al bany a les termes. 

Un altre dels matisos de l'ocupació de les Termes era el gaudi d'alguns serveis dins d'elles com per exemple massatges o l'ús d'ungüents i perfums, sols aptes per als més privilegiats, perquè eren productes cars i, per tant, no estaven a l'abast de qualsevol butxaca; o bé perquè era necessari disposar d'esclaus per al seu gaudi.

Quant a la construcció del lloc, sabem que, un conjunt termal havia de tindre almenys, tres estades bàsiques: frigidarium (sala d'aigua freda), tepidarium (sala temperada) i caldarium (sala d'aigua calenta), però va haver-hi unes altres, com les construïdes en la mateixa Roma, en les quals podem trobar vestuaris, sauna, pati d'exercicis, biblioteca i fins i tot, piscina.
Quant a les sales principals, la persona que accedia a les termes havia de començar el recorregut pel tepidarium fins a arribar al caldarium i repetir el procés al revés per a donar per finalitzat el seu bany. En el cas de les termes de major extensió, es duplicaven el tepidarium i el frigidarium perquè el recorregut anava en una única direcció sense haver de retrocedir.

L'interior de les estades i piscines d'aigua calenta utilitzaven un sistema conegut com hypocaustum, que consistia a repartir la calor per davall dels sòls d'estes estades a través de túnels i tubs d'aigua calenta, per una sèrie de forns situats en els soterranis.

En definitiva, les termes van ser elements essencials en la vida romana quant a educació física, higiene i salut es refereix. Però també, podem dir que va ser un enriquiment de l'art, reflectit en les seues parets mitjançant la pintura al fresc i en els seus sòls decorats amb mosaics. Desgraciadament, després de l'època romana, les termes van perdre la seua esplendor, potser per l'excessiu cost que suposava mantindre-les o pels canvis als costums socials amb el cristianisme. 

En qualsevol cas, malgrat el seu abandó de manera gradual, encara podem gaudir de la seua essència a través de les seues restes arqueològiques, en molts llocs de la nostra geografia espanyola, però especialment, als nostres jaciments de la Illeta dels Banyets al Campello i de Lucentum a Alacant. 

Lorena Gomis, guia al MARQ.
 

....

LA DONA A ROMA


Hola a tots!

Hui vull parlar-vos del paper de la dona a Roma dins de l'àmbit privat, és a dir dins de la família en la societat romana. Cal destacar que el seu paper va anar canviant des de l'època dels reis fins a l'Imperi, evolucionant així fins a adquirir nous costums que mai hagueren estat permeses en temps antics. Al post de hui ens centrarem a la vida de la dona romana a partir del final de la República, ja que a la sala de cultura romana del MARQ trobem restes d’este moment, després de la Segona Guerra Púnica moment en el qual els romans  van ampliar el seu territori fins a la Península Ibèrica.

Abans de continuar aclarir que encara que des de l'inici ens estem referint de manera genèrica a la dona, per desgràcia parlarem dels drets de la dona privilegiada i de classe alta, ja que la majoria de la informació que ens ha arribat als nostres dies a través de les fonts contemporànies, ens parlen de la dona d’esta classe social. 

La societat romana es va caracteritzar per una enorme desigualtat de classes, i també entre homes i dones, sobretot si la comparem amb altres societats com l'egípcia,. Encara que si és cert que la societat romana, estava molt més avançada que altres cultures com la grega, ja que el paper de la dona grega era el de quedar-se reclosa a la seua casa. 

Les lleis romanes dictaven que la dona era inferior a l'home i romania sempre com una menor o impuber, és a dir, jurídicament era igual que els xiquets. Per tant depenia de l'autoritat d'un pater familias, que primerament seria el seu pare i, si contreia matrimoni seria el seu espòs. Així doncs sota la direcció del pater familias, el paper fonamental de la dona, dins de la família, era el de la custòdia de manera formal de les claus de la casa i el de controlar la vida diària dels xiquets i esclaus, encara que és cert que les dones riques no tenien obligacions com a mestresses de casa. 

No obstant això, cap al principi de la nostra era, van començar a canviar les coses i la dona va emprendre un procés d'emancipació gràcies als seus assoliments, encara que també cal destacar, que en part va ser gràcies a la influència de la societat egípcia, entre altres factors. Així les dones van superar el rol tradicional que els havia sigut imposat i va començar a aconseguir certa llibertat respecte als vincles familiars; ja que va aconseguir  la independència tant del pare i la patria potestas com de l'autoritat absoluta del marit sobre ella (in manu), la qual cosa va anar desapareixent gradualment. Encara que mai va poder adquirir certs drets com els polítics, una cosa exclusiva per als homes, per la qual cosa mai va tindre dret al vot.  En este moment ja  veiem que les dones tenien llibertat de pensament i certa llibertat d'acció i fins i tot disposaven de llibertat econòmica, de fet trobem exemples de dones que van aconseguir grans fortunes, com va ser el cas de Livia i Mesalia. Malgrat els canvis, que s'obtenen amb el temps, el paper de la dona pertanyent a l'aristocràcia, continua sent quasi en la seua majoria, el de supervisió de la casa i de les persones que formen part de la llar, pel fet que el treball en l'antiga Roma no es veia com un dret o una prova d'alliberament. Encara que les cròniques ens parlen de dones de condició social més privilegiada que van ser poetesses com Melinno, que va escriure un poema sobre la grandesa de Roma (edat imperial); escriptores de triaves com Sulspicia (edat augustea); fins i tot advocades com Afrania o Carfania, una cosa sorprenent a causa de la prohibició expressa que per a exercir este ofici o professió els ho impedia. A més havien dones de condició humil que van ser venedores, copistes, sastresses, pedagogues o metges, treballadores en llocs d'esplai o teatres, comerciants, entre moltes altres professions.

També veiem aqueix canvi als drets de la dona en les activitats socials dins de la llar, ja que encara que les dones podien participar dels banquets, veiem grans diferències entre l'època Republicana i el període que li va seguir a Augusto. Ja que al principi la dona als banquets s'havia de quedar fora dels llits o lectus (triclinium) i havia d'estar retirada, asseguda en cadires juntament amb els xiquets, en canvi a partir del segle I a. C. Ja es va començar a veure a la dona com una part mes activa d'estes recepcions, ja que  se li permetia recolzar-se als lectus  com als homes que  havien sigut convidats als banquets, fet que veiem representat a la sala de cultura romana del MARQ, on trobem una imatge que recrea una escena d'un banquet dut a terme a l'habitació del triclinium on veiem a dones reclinades al lectus.

Després d'este breu repàs sobre el paper de la dona dins de la llar, podem veure una evolució des de ser considerada en termes legals com una impuber o una menor, malgrat aconseguir la majoria d'edat, fins a poder aconseguir certs drets com el de disposar del seu propi patrimoni conseqüència d'aconseguir que el pater família deixara de tindre dret absolut sobre ella.

Recorda que si vols mes informació sobre la cultura romana, #quedateencasaconelmarq

Davinia Llopis, guia del MARQ.
 

...

El món del calçat en època romana és extens i pràcticament desconegut. Tot i que ja vos vaig parlar sobre els tipus de calçat que s'utilitzaven per a cada ús a un post anterior, hui continuaré amb este tema aportant algunes dades molt curioses. 

Les parts del calçat eren les següents:

- Vincul- equivaldrien a les nostres cordoneres actuals. 
- Corriagi eren cordes utilitzades per sostenir també la peça al peu.
- Lingul era l'equivalent a les nostres llengüetes.
- Lunula eren bandes platejades en el calçat d'alguns magistrats d'importància i antiguitat que indicaven el prestigi.

Un fet curiós és que quan els patricis i ciutadans d'un nivell econòmic elevat sortien al carrer, solien portar sabates de cuir. En canvi, si anaven de visita a un banquet o eren convidats per un amfitrió important, solien anar acompanyats d´un esclau que transportava les seues sandàlies. Quan arribaven al seu destí tornaven a calçar-se novament les sandàlies. Era habitual que per al menjar s'utilitzaren les sabates i una vegada acabat el banquet, i ja asseguts a les seues butaques o en els parcs i jardins de la vila, els esclaus s'encarregaven de canviar unes per altres.

D'altra banda, segueix existint la incògnita sobre l'ús o no dels mitjons de manera regular. Es sap que solien utilitzar-se tires de cuir o de llana en temps de molt de fred amb l’objectiu de cobrir les articulacions i dits dels peus. També les classes socials me pobres utilitzaven peces de cuir però sense adobar amb l´objectiu de protegir els seus peus durant els difícils i durs treballs que realitzaven.

Algunes troballes arqueològiques fora d'Espanya confirmen que els legionaris romans utilitzaven mitjons en climes hivernals. No obstant, no serien com els actuals, sinó que probablement s'assemblarien més als que portaven els antics egipcis, amb separacions entre els dits dels peus per poder ubicar les cintes de les sandàlies d´una manera més còmoda.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum.
....

L’ART DELS MOSAICS

Hola a tots! 

A la publicació de hui a #joemquedeacasaambelMARQ, m'agradaria parlar-vos dels mosaics en època romana.
La paraula mosaic prové etimològicament del grec “musa”. En la mitologia grega, les muses són, segons els escriptors més antics, les divinitats inspiradores de les arts. Per tant, un treball tan precís i de tanta magnificència, com és la realització d'un mosaic, havia d'estar inspirat per elles. 

Els mosaics no són originaris dels romans, ja que s'han trobat en altres llocs com Creta o Mesopotàmia, però, serà amb la cultura romana on es convertiran en elements importants de tots els edificis, tant públics com privats. Tal serà la seua importància i el seu nivell artístic, que es van promulgar decrets per a fixar el preu que els artistes podien donar a les seues obres, seguint un barem de qualificació per a cadascuna d’elles. El preu del mosaic depenia de la complicació del disseny, de la seua policromia i dels materials utilitzats (importats o locals). Per tant, la possibilitat de tindre un mosaic a casa, no estava a l'abast de qualsevol.

A nivell general, el mosaic era una obra composta per pedres de xicoteta grandària, terracota o vidres de diversos colors, que, estratègicament col·locats, van formant diferents dibuixos i dissenys. La seua tècnica prové d'un perfeccionament del primitiu paviment que es feia amb cudols i es denominava amb el terme grec lithostrotos (“preparat amb pedres”), en la qual, l'àrea a pavimentar s'excavava a una profunditat de dos metres i es compactava; sobre ella s'estenien aqueixos cudols en tres capes, sent la més profunda els de major grandària fins a arribar a la capa superior la mescla de la qual seria pols de rajola i arena fina per a una major fixació de les graves o cudols. 

Esta pràctica va deixar d'utilitzar-se a partir del segle II a. C., moment en el que les graves, vidres o cudols donen pas a les tessel·les, facilitant l'aplicació dels materials, de forma més ràpida i fàcil, a més de tindre a l'abast una gamma de colors molt més àmplia. Les tessel·les són xicotetes pedres de manera cúbica, fetes de roques calcàries o material de vidre i ceràmica, tallades, amb especial cura, en diferents grandàries i depenent d'això, de les temàtiques triades o del lloc on anaren a ser col·locades, els mosaics van adoptar diferents noms.
Tant en els paviments de mosaic com als murals, abans d'aplicar les tessel·les, es feien marques sobre l'espai a decorar, per a indicar les àrees que havien de tindre un mateix color. Per a la seua col·locació, era necessari un disseny previ, realitzat a grandària natural i es pintava amb els colors reals que anaven a usar-se. Una vegada realitzat això, es passava a inserir les tessel·les i els espais que quedaven entre elles s'emplenava amb morter i es polia amb arena.

Seguint estes pautes, són tres els tipus de mosaics més comuns. En primer lloc, el tesselatum a base de cubs de marbre o calcària que componen figures en blanc i negre o policromes, en segon lloc, el sectile que s'utilitzava per a representar composicions geomètriques i està realitzat amb trossos de marbre de colors i, finalment, el opus signinum el qual alterna, tessel·les incrustades en morter amb trossos ceràmics formant figures geomètriques o animals. En alguns casos, podien aparèixer noms propis als mosaics que feien referència orgullosa a l'artesà pel treball ben fet i a tot el grup que havia format part d'aqueixa activitat artesanal, encara que no tots reberen el mateix reconeixement.

Inicialment els mosaics es van utilitzar per a decorar fonamentalment parets i sostres, amb el pas del temps i la millora de les tècniques, van començar a usar-se també per a cobrir la superfície del sòl, elaborant així uns espectaculars paviments que proporcionaven a les viles i palaus una majestuositat addicional, mostrant la posició social i econòmica dels seus inquilins. Amb l'arribada de l'època imperial el mosaic es va popularitzar i va començar a utilitzar-se també en els temples, teatres, banys públics i fins i tot a les tendes.

Els temes representats als mosaics eren molt diversos, a més varien segons la destinació del seu lloc de col·locació i el context de la seua elaboració. Per als edificis públics eren més comuns els temes referents a successos històrics i jocs del circ o amfiteatre. En el cas de les termes, qualsevol imatge marina relacionada amb el déu Neptú, animals o escenes quotidianes entorn dels ports o les viles marineres. D'altra banda, als mosaics domèstics es triaven escenes quotidianes (representacions de caça i treballs agrícoles) i elements relatius a la prosperitat i protecció de la llar. Finalment, a nivell decoratiu, es va recórrer a dos temes, que, encara que van ser més minoritaris, van cridar l'atenció igualment, l'obsessió pel temps, representat amb els signes zodiacals o les estacions, i la seua preocupació per la geografia amb mapes de diferents parts de l'Imperi Romà.

Amb el pas del temps l'art musivari es va anar desenvolupant i cada època va aportar un estil i uns materials diferents, encara que mantenint sempre l'essència original. Les cultures que van continuar aqueixa herència romana seran els bizantins o la cultura islàmica, grans amants del mosaic com a element decoratiu.

Lorena Gomis, guia del MARQ.
 

....

L’AUGUR

#Sabiesque…  Els àugurs eren uns sacerdots de l´antiga Roma que practicaven l’endevinació. Els àugurs existien des de la fundació de Roma, exercint una pràctica presa de grecs i etruscs. La seua corporació constiüia un dels quatre prestigiosos col·legis sacerdotals de l´Antiga Roma. Era un càrrec oficial, encara que també hi havia àugurs particulars. Únicament els magistrats podien consultar als àugurs oficials, en recintes especials. El càrrec oficial era vitalici, compatible amb magistratures o amb altres càrrecs sacerdotals. 

Disposaven per a la seua llavor de dos tipus de llibres: rituals, que contenien formules fixes; i de comentaris que arreplegaven els resums de les seues actuacions . 

Hi havia dos classes d àugurs:

Els que impetraven als déus i manifestaven la voluntat d´estos per mitjà de rituals.
Els que desxifraven els signes de la voluntat dels déus, manifestada sense cap sol·licitud prèvia. Estos van ser els més importants, fins al punt que només declarant que els auspicis eren desfavorables, podien anul·lar assemblees, eleccions o qualsevol resolució dels magistrats.

Este càrrec en principi estava reservat als patricis però a partir de la Lex Ogulnia va quedar accessible als plebeus. En els temps de la monarquia eres triats pel rei. Amb la República, al principi eren triats per cooptació en el col·legi sacerdotal i més tard l´elecció d´estos residia en el poble, excepte durant el periode de la dictadura de Sila, en que es va tornar al sistema primitiu. 

Finalment, en l´imperi van ser anomenats per l´emperador. El càrrec va quedar suprimit per l´emperador Teodosio. 
El bon àugur, se li representa davall la forma d´un jove ágil, templat, vestit amb una túnica verda, simból de  l´esperança i el cap cobert amb un vel blanc assegurat per mitjà d´una estrela. En la mà dreta té el bastó augural (lituo), amb una forma retorçuda i amb la mà esquerra podem veure- ho acariciant un cigne. El mal àugur, és la figura d´un home sever en l´aspecte i de sinistra mirada. La túnica que porta és color de full seca.

Hi havia diferents tipus d’endevinació:

Senyals del cel. En el cas de rajos i rellamps, estimaven l´auguri favorable, si mirant al sud, queien a la seua esquerra (dreta de Júpiter).

  1. Crits i vols d´aus. Analitzaven el grall de corbs, graules i òbiles. També el vol d´àguiles, voltors i falcons.
  2. Ingesta dels pollastres sagrats. S´estimava auspici favorable si tenien gana i desfavorable si estaven inapetents. 
  3. Posicions i actituds de mamífers i rèptils. 
  4. Esdeveniments imprevistos extraordinaris. En general considerats de mal auguri.
  5. Endevinació en la disposició dels budells dels animals.

Elena Noguera, guia del MARQ a Lucentum.
 

 

-------------------------Tornar a menú >>


 

SALA DE CULTURA ÍBERA

....

Hola a tots i totes!:

Hui vull parlar-vos dels ibers i així introduir una de les sales més espectaculars del MARQ, la sala que ens parla d'esta cultura. Introducció que ens permetrà tindre un coneixement general sobre els ibers i així poder-los conèixer i comprendre d'una manera òptima les publicacions relacionades amb esta cultura que ja poden llambregar a les nostres xarxes socials i que s'aniran publicant en els pròxims dies. 

El món iber constitueix un univers complex i molt ric que es va desenvolupar en el segle VI a.C perdurant fins al segle III a. C. La cultura ibera va veure la seua final amb la segona Guerra Púnica, entre romans i cartaginesos que va tindre com a escenari la Península Ibèrica. Així amb la victòria dels romans, la resistència ibera va durar poc i el seu territori va quedar annexionat a l'imperi romà. Destacant que el segle V a.C va ser el moment del seu major apogeu. Els ibers van ocupar diversos territoris de la Península
Ibèrica, els que s'estenien pel vessant mediterrani, incloent també l'Occident d'Andalusia, fins a arribar a Cadis i fins i tot el sud de Huelva. 

Després de conèixer el territori que varen ocupar i el període cronològic de la seua implantació no podem retardar a resoldre la qüestió del sorgiment d'esta cultura i com va ocórrer. Es clar que sorgeix amb l'arribada de diferents pobles com els fenicis vinguts de Tir a partir del segle IX a.C, així mateix com els grecs i els cartaginesos. Que arribaren amb este ordre a la nostra Península amb intenció d'estendre els seus assentaments al llarg del Mediterrani, aconseguint fundar ciutats com per exemple al cas dels Fenicis, a Cadis, i en el cas dels grecs Emporion, a la costa de Girona. Tot i aprofitant els rics recursos de la península per a explotar-los i enriquir els seus nous assentaments, així com ajudar als seus territoris d'origen. En el cas dels grecs van aprofitar la seua nova localització per a comercialitzar amb tota la costa mediterrània amb la regió que ja podem dir ibera. 

Estos pobles van aconseguir marcar i influir als indígenes i així van ajudar al naixement d’una cultura pròpia: els ibers. Influències que podem trobar en l'escultura, religió i escriptura, entre altres factors culturals. Encara que en l'actualitat denominem de manera global als pobles que van habitar els territoris esmentats anteriorment com a ibers, de fet, en l'escrit que ens ocupa els denominem d'esta manera, malgrat que els seus contemporanis no els anomenaven així. 

Els escrits cridaven ‘ibers’ a diferents rius de la península ibèrica, com el riu Ebre, el Negre i el Tajo i cridaven Iberia al territori que ocupa hui la península ibèrica que en el món romà es traduiria com a Hispània. Però no cridaven amb esta nomenclatura, ibers, als grups humans que es trobaven de manera unificada, sinó que tal com comenten les fonts, els anomenaven de forma distinta segons on es trobaren, així podem observar-ho al mapa (figura 1).



Part del territori d'Alacant, segons els textos de Ptolemeu i Plinio i pel que fa a la part que s'estenia des del Segura, Xúquer i Vinalopó es denominava la Contestania. Per tant, no hi havia un nom que englobés a tots els grups. Llavors si esta nomenclatura no ve de l'antiguitat, per què els denominem així, com a  Ibers?. Perquè això ve de la investigació del segle XX, és un nom generat pels investigadors per a englobar a tots estos pobles, perquè tenien elements en comú formant així part d'una cultura homogènia, com ara l'escultura, llengües no indoeuropees o la ceràmica pintada amb figures. Encara que si bé és cert que hi ha diferències entre territoris i aspectes propis, per exemple, a la Contestania veiem trets propis com la ceràmica d'estil Elx-archena (figura 2) o la utilització del signari grec jònic (figura 3). 

 

Malgrat els estudis realitzats, encara hui desconeixem diferents aspectes dels ibers com el seus sistema d’escriptura i ací ens trobem davant una gran problemàtica: els ibers van realitzar escrits en una llengua pròpia, però, encara que la sabem llegir, no la sabem traduir, perquè no hem trobat una espècie de Pedra Roseta que ens ajude a resoldre este enigma, però en canvi sí que la sabem llegir gràcies a que utilitzaven diferents signaris coneguts. Per a conèixer com sonava esta llengua en el MARQ, a la sala de cultura Ibera, comptem amb un àudio on es reprodueix la lectura d'un escrit realitzat en esta llengua que ens fa sorprendre'ns i així en visitar-la ens podem fer una idea de com sonava. 

Per tant pel fet que no comptem amb fonts pròpies que puguem entendre, la investigació d'estos pobles es basa en les fonts clàssiques (gregues i romanes), en les restes arqueològiques i en els dibuixos narratius que trobem a la ceràmica ibera, un recurs excepcional ja que trobem representacions que ens mostren escenes quotidianes, de treball en el camp, de caça, o fins i tot guerres i rituals, i així mitjançant estoss relats, podem conèixer com era el dia a dia d'estes persones. 
A la sala trobem un audiovisual que ens mostra escenes animades trobades en les ceràmiques, que s'han trobat a la província d'Alacant i així podem veure a manera d'introducció el que s'explica al llarg de la sala, a través de diferents restes arqueològiques entre els quals trobem algunes d'aqueixes ceràmiques en les quals s'han trobat aqueixes representacions. 

Una vegada presentats els ibers ací vos deixe el link del vídeo de la sala de cultura Ibera del MARQ, on trobem alguns detalls de la seua vida quotidiana, religió, societat o món funerari i també vos recorde que podeu trobar diferents publicacions sobre esta i la resta de sales del museu arqueològic provincial d'Alacant, a les nostres xarxes socials pel que recorda #quedateencasaconelmarq.

>> https://vimeo.com/4743114 

Davinia Llopis Martínez, guia del MARQ.

 

....

Hola a tot el món!

Hui en #*QuedataEnCasaConElMARQ escriuré sobre quina és la meua sala favorita de la col·lecció permanent del Museu.

Primer que tot, dir-vos que gaudisc molt guiant l'exposició permanent del MARQ, ja que ens ofereix una visió global sobre totes les cultures que han passat pel nostre territori al llarg dels temps, permetent-nos conéixer i valorar la riquesa històrica i arqueològica de la Província d'Alacant.

D'entre totes les sales del recorregut, em quedaria amb la dedicada a la cultura dels Ibers. Al meu parer, és una sala molt didàctica i atractiva; el muntatge expositiu és espectacular (audiovisuals, sons, interactius), i té unes peces arqueològiques magnífiques (escultura funerària, ceràmica, objectes d'ús quotidià, armes…) que ens acosten perfectament a les diferents formes de vida d'esta cultura tan fascinant que va habitar la Península Ibèrica abans de l'arribada dels romans.

Si t'animes a viatjar en el temps per a conéixer com van viure els ibers… Has de visitar aquesta sala! Vos esperem!

Carlos Pérez Soler, guía del MARQ

....
 



Hola a tots i totes! 

Hui a #joemquedeacasaambelMARQ vos parlaré sobre l'escultura funerària al món ibèric, destacant tres exemples que es troben exposats a la Sala de la col·lecció permanent que el MARQ dedica a esta cultura, concretament a la zona final de la mateixa on es posa l'accent al món funerari d'esta cultura.

Un dels aspectes més cridaners de la societat ibèrica és l'ús de l'escultura com a element de decoració a l'àmbit funerari. Gràcies als treballs arqueològics, s'han trobat moltíssims exemples d'escultures de diferents tipologies a l'interior de les necròpolis dels principals poblats d'esta cultura; éssers humans, animals (bous, cavalls, ocells, etc.) o monstres fantàstics són representats amb un gran mestratge per esta cultura autòctona del Sud-est peninsular que ens apropa així, mitjançant la seua manera de fer art a l’escultura, amb el món del mes enllà.

Moltes d'estes escultures flanquejarien els accessos als espais funeraris (necròpolis) de les poblacions amb l'objectiu de protegir als seus difunts i  també per a senyalitzar tombes a mode de pilars i monuments turriformes) pertanyents a individus de l'aristocràcia local, ja que estem davant una societat molt jerarquitzada i perfectament estructurada. La immensa majoria d'estes escultures estan realitzades en pedra calcària, un material òptim per a tallar però feble per a sobreviure davant les inclemències del temps o davant els enfrontaments que segurament van existir entre els habitants dels diferents poblats d'esta cultura, tal i com l’arqueologia i la investigació ens ha demostrat. És per això que moltes d'estes escultures es troben fragmentades, dificultant així les tasques d'investigació.

En la zona final de la sala dedicada a la cultura ibèrica del MARQ, es troben exposats alguns exemplars d'estatuària funerària espectaculars. Trobem dos bous treballats en pedra calcària trobats a la Província d'Alacant. Totes dues escultures incompletes, però molt importants des del punt de vista iconogràfic i funerari ja que el bou és un animal molt representat a l'estatuària ibèrica, sent un animal associat al món funerari vinculat a la protecció dels difunts. Un dels bous va ser trobat a un pou de la necròpoli de la Albufereta (Alacant) i l'altre es va documentar en la necròpoli ibèrica del Molar (Sant Fulgenci). En aqueixa mateixa zona de la sala, també trobem un altre magnífic exemple d'escultura ibèrica, el cap d'una aixeta (animal fantàstic representat per moltes societats del Mediterrani durant l'Antiguitat, sobretot pels grecs) que es va trobar en la necròpoli de Cabezo Lucero (Guardamar del Segura) i que posa de manifest les influències gregues en l'escultura ibèrica, que es van donar gràcies a l’intens intercanvi comercial  existent entre totes dues cultures, facilitant així l'adopció de trets característics de l'art grec a la societat ibèrica. Totes estes escultures tindrien una cronologia similar (S. V  - IV a. C.), corresponent als moments de màxima esplendor cultural.

En definitiva, gràcies a l'arqueologia funerària hem pogut traure conclusions generals sobre la importància de la producció escultòrica destinada als espais d'enterrament, així com analitzar i estudiar les principals característiques de l'escultura funerària ibèrica.

A continuació, vos deixe un enllaç per a descarregar una publicació dedicada a la necròpoli ibèrica del Molar (San Fulgencio)  que forma part del Catàleg dels fons del Museu Arqueològic Provincial on s'explica la troballa i les característiques de l'escultura amb forma de bou esmentada a este article, així com, altres elements d'aixovar (joies, ceràmiques, copes gregues, àmfores, etc.) trobats en tombes:

https://www.marqalicante.com/Publicaciones/es/LA-NECROPOLIS-IBERICA-DE-EL-MOLAR-SAN-FULGENCIO-GUARDAMAR-DEL-SEGURA-P33.html 

Carlos Pérez, guia del MARQ.

....

L’ESCRIPTURA IBERA
 

Hola a tots/totes!

Hui vull parlar-vos del que encara hores d’ara és un misteri, la llengua i l'escriptura dels ibers. 

La cultura ibera deixa constància de la seua llengua en diferents escrits, plasmats en nombrosos suports, hui en dia coneixem més de 2.300 textos ibèrics, encara que continuen sent intraduïbles i per tant les paraules, que en un moment parlaven, hui callen als nostres ulls. Però cal destacar que, des del Renaixement, moment en el qual es comença a estudiar aquesta llengua, fins als nostres dies, s'han produït notables progressos en el seu coneiximent.

Segons les restes trobades fins al moment, esta escriptura es va utilitzar entre finals del segle V a.C i mediats del segle I d.C,, d’este moment s'ha trobat una inscripció ibera a un banc del teatre romà de Sagunt. Durant este ampli període de quasi 5 segles es va escriure en iber a un extens territori que va des de Rosselló (França) fins a Almeria, mesclant-se a Andalusia amb altres escriptures. 
Tot l'estudiat fins ara sembla indicar que en tot aqueix territori s'utilitzava una única llengua, encara que això suposa “un problema lingüístic”, ja que segons les fonts clàssiques i les restes arqueològiques tot aqueix territori, que hui diem iber, va ser ocupat per pobles independents cadascun denominat amb un nom propi, per la qual cosa és estrany que tots tingueren una mateixa llengua, fins a dia de hui es desconeix el com i per què d'este fenomen. Així encara que puga semblar que es tracte d'una mateixa llengua, es van utilitzar diferents sistemes d'escriptura, en concret tres: L’anomenat nord-oriental, utilitzat en la zona septentrional, el sud-oriental, usat a la zona meridional i finalment s'han trobat inscripcions amb un sistema que és l'adaptació a la llengua ibera de l'alfabet grec-jònic (Figura 1). Escriptura anomenada grec-ibèrica va ser utilitzada des del segle IV a.C al territori comprés entre El Comtat-Alcoià (Alacant) i Mula (Múrcia), és a dir, a la Contestania, que excepcionalment utilitzava per a escriure el propi alfabet grec i el llatí. 

Un dels avanços més extraordinaris i dels primers que es van realitzar va ser el que va tindre lloc en 1940 per Gómez-Moreno. Qui va establir els valors fonètics del conjunt dels signes d'escriptura, i gràcies a això hui sabem com es pronuncia aquesta llengua, és a dir, com es lleig. Això és gràcies a l'estudi que va dur a terme, tant aquest investigador com els col·legues que li van precedir, de les inscripcions greco-ibèriques i de l'estudi de les llegendes ibèriques que procedien de monedes de la mateixa seca que altres monedes amb llegendes llatines, que presentaven el mateix tipus d'imatges. Això va ser un grandiós avanç en la investigació de la llengua i escriptura dels ibers, encara que encara hui hi ha moltes incògnites que respondre, algunes de les respostes a aquestes qüestions estan començant a veure la llum, com per exemple la funció de la llengua Ibera, i que guarda relació amb els diferents suports emprats per a transcriure-la, en ceràmica, en escultures (mostrant-nos la possible funció de narració de la història que hi ha darrere) en fusaioles, en aixovars funeraris (encara que apareixen en una època tardana i per influència romana) i en els suports més comuns, sobretot de l'escriptura greco-Ibèrica, les plaques de plom. Per tant, malgrat tindre un caràcter narratiu, també tindria una funció comercial.

Moltes de les coses que es saben sobre esta llengua li les devem a escrits o documents externs, com per exemple la inscripció romana en bronze escrita l'any 89 a.C, on Neo Pompeu, després d'una victòria bèl·lica, llicència a unes tropes que han lluitat a les seues ordres i enumera als personatges que formaven part de la tropa, per sort es tractaven de personatges ibers i així s'ha pogut veure una sèrie de noms propis i com estan formats, la majoria compostos i amb formacions comuns, això és un gran avanç ja que ara en els escrits ibers ja podem identificar, els noms propis. Per comentar un altre avanç recent en la investigació, dir que també se sap el nom de tres déus, que molt possiblement són ibers, i també es coneixen gràcies a textos en llatí, ja que, en tres llocs diferents, Jaén, Cartagena i Girona s'han trobat inscripcions demanant el favor o invocant a un déu local, en cadascuna d'estes se cita el nom d'un déu diferent, Betatvun, Salaeco i Sertundu. 

A més a més, s'estan tantejant traduccions per a algunes de les paraules més oposades en les inscripcions iberes, això és gràcies a les comparacions al llatí, ja que van acompanyades de noms propis o topònims que es coneixen gràcies als cronistes i historiadors romans. El que resulta clar és que l'iber no és una llengua indoeuropea i que encara estem a l'espera de trobar una “pedra roseta” que ens ajude a traduir-la i així conèixer millor esta cultura que encara hui està plena d'enigmes.

Si t’ha agradat este article, pots trobar més publicacions relacionades amb les investigacions i excavacions recents dels jaciments mes importants de la cultura ibera a les terres alacantines, a la nostra web i xarxes socials, així que #quedateencasaconelmarq

Davinia Llopis Martínez, guia del MARQ.
 

......

Hola, amics i amigues. Voleu aprendre alguna cosa més sobre les característiques de l'escriptura Ibera? Anem allà.

El tret més característic de la Contestania és l'adopció de l'alfabet grec-jònic per a escriure la llengua Ibèrica, se'l coneix com a escriptura Greco-Ibèrica i és una de les tres variants d'escriptura en el món ibèric.

L’alfabet Greco-ibèric que es desenvolupa durant els segles VI i III a.C apareix només en el territori de la Contestania i únicament en punts molt concrets a la província d'Alacant. S'han trobat en els jaciments de la Serreta d'Alcoi, la Illeta dels Banyets al Campello de la nostra província i en altres llocs de la regió de Múrcia. 

Vull destacar que els Ibers escrivien amb un punxó de metall sobre una placa de plom, ja que és mes bla que el ferro i els seria menys costós per a poder gravar sobre ell.
Este alfabet s'ha documentat en forma de breus inscripcions sobre ceràmica a la Illeta dels Banyets i en forma de textos sobre làmines de plom a la Serreta d'Alcoi, que eren documents comercials.

La Contestania és com se'l denomina hui al territori de la província d'Alacant que va ser ocupada pels contestans, ells van ser la tribu que van ocupar les nostres terres en època ibera.

Gràcies, amics i amigues, espere que vos haja agradat. 

Ens veiem prompte!

Verónica Gregorio, atenció al public del MARQ.
 

....

RELIGIÓ ÍBERA

Hola a tots!

Hui vull parlar-vos de la religió a la cultura íbera.

La Illeta dels Banyets va ser un veritable mosaic de cultures Les empremtes de la religió ibèrica no són tan nombroses si les comparem amb les que van deixar altres pobles del passat. Malgrat tot, gràcies a les excavacions realitzades en distints jaciments de la província d'Alacant (L'Albufereta a Alacant, el Tossal de la Cala a Benidorm...), ha sigut possible recopilar alguns testimonis fonamentals per a la seua comprensió, la major part dels quals s'exposen a la sala que el MARQ dedica a la cultura ibèrica.

La religió a la cultura ibèrica tenia una funció social indiscutible, actuant sovint com a nexe d'unió dins de la pròpia comunitat. Molts dels objectes sagrats que han arribat a nosaltres procedeixen d'espais religiosos i funeraris documentats tant a l'aire lliure com en coves-santuari. Tots plegats, ens ajuden a entendre les creences i els rituals de quants varen habitar i vuire a estes terres des de finals del segle VI a. C fins al canvi d'era.

A la Illeta (El Campello) s'han trobat unes figures de terracota buides per dins conegudes com a peveters. Totes guarden relació amb altres peces trobades en distints àmbits del mediterrani. 
Estos elements tenen forma de cap femení i recorden a una deïtat associada a la fecunditat (probablement Deméter o Tánit). Cal afegir que alguns presenten restes de policromia (tonalitats clares per a la pell, marrons per a les pestanyes i les celles, i tons rogencs per als llavis), encara que els que han arribat a nosaltres, lamentablement, a penes si conserven els pigments originals.

El procés mitjançant el qual distintes religions es reconeixen en un culte comú s'anomena sincretisme religiós. D'esta manera, els navegants que arribarien a la Illeta veurien representades les seues creences per mitjà d'este procés d'assimilació i coexistència pacífica entre creences i cultes. Els peveters i exvots recuperats son el millor testimoni d'això. 

A més, a la Illeta es conserva un xicotet altar de pedra procedent del temple B que recorda a altres figures semblants localitzades al món púnic i que demostra, una vegada més, que la Illeta va formar part d'eixe mosaic de cultures que va ser el mar mediterrani al llarg de la història.

#joemquedeacasaambelMARQ

Anabel Castro, guia del MARQ a la Illeta dels Banyets.
 

....

Hola a tots i totes! 

Al post de hui a #queda’tacasaambelMARQ, m'agradaria parlar-vos de la dona en època ibera. Per a poder estudiar este tema, podem basar-nos en tres possibles fonts complementàries entre si. En primer lloc, els textos d'historiadors grecs i llatins, que, davant la falta de poder traduir textos ibèrics per desconeixement de la llengua, són els únics en els quals ens podem basar per a extraure informació. En segon lloc, tenim les representacions de la dona en escultures i decoracions en ceràmica, i finalment, els objectes femenins trobats als depòsits funeraris.

Un bon punt de partida seria la infància i l'adolescència, però tant les fonts com les restes arqueològiques donen molt poca informació sobre estos moments vitals. Això és degut al percentatge tan alt de mortalitat infantil que hi havia durant el període iber a causa de problemes al part i als dies posteriors, malnutrició i, fins i tot, malalties. Encara així, ha quedat constància d'un moment clau per a qualsevol individu: els ritus d'iniciació. I, és que, com és habitual, tant en la cultura ibera com a tantes altres, se celebraven qualsevol tipus de cerimònies, i, en este cas, durant l'adolescència, els joves (del sexe masculí i femení) eren sotmesos a ritus d'iniciació per a donar-los la benvinguda a la comunitat o entrada en la vida social activa. Al cap i a la fi, ells eren els que anaven a garantir la successió de generacions futures. 

Quant a l'edat adulta, són moltes més les evidències que manifesten un gran protagonisme de la dona i, per tant, un dels pilars més fonamentals per a la cultura ibera. Potser, hauríem de començar pel seu paper en la vida domèstica. La funció principal de la dona era la protecció de la llar i en situació de guerra, elles havien de prendre al seu càrrec tota la casa, fins i tot l'agricultura i la ramaderia, independentment de la seua condició social. És possible, que les freqüents situacions bèl·liques, afavoriren la importància social de la dona, que vela per la família i el poblat mentre l'home està combatent. També van formar part del món del comerç i la producció de teixits, ja que les activitats com la costura constituïen una tasca exclusivament femenina. Fruit d'aqueixes tasques, dins dels depòsits funeraris s'han trobat objectes com a agulles, plaques d'ossos o fusayolas, entre altres instruments.

Quant al matrimoni, l'edat mitjana per a casar-se era de 15 anys. Fins a aqueix moment, la dona ibera depenia del pare de família, i, una vegada que s'havia produït la cerimònia matrimonial, passava a dependre del marit, però, malgrat aqueixa dependència, les dones podien conservar, administrar i transmetre la seua dot. Al cap i a la fi, eren elles, els qui rebien les herències i planejaven els matrimonis dels seus fills.   
La vida de les dones depenia molt del seu estatus social, en la majoria dels casos, la seua funció era purament domèstica.  Però, a les classes socials altes, la dona era associada a la participació en el món religiós, deixant constància de la seua actuació com a sacerdotesses i fins i tot, en alguns casos la prostitució sagrada, pràctica consentida a l’època, i aquelles dones que l'efectuaven tenien un gran prestigi social. 
D'altra banda, gràcies a les escultures trobades, podem conèixer la vestimenta de les dones d'elit. Sempre anaven amb el cap cobert amb un vel que li arribava fins a la cintura, on a vegades podien anar complementats amb adorns, diademes o fins i tot capells.  El vestit solia ser llis i sempre acompanyat d'alguna túnica superposada o un mantell brodat; i els seus complements més comuns eren els collarets, anells, pendents i rodetes per a recollir els seus cabells trenats. Exemples d'estes importants dones els trobem en la Dama de Baza, Dama d'Elx o la Dama Cabeço Lucero, aquesta última es troba exposada al MARQ.
Dins del món religiós, sembla ser que les dones van adoptar diversos papers: fidels, sacerdotesses o fins i tot, divinitats. Als santuaris, apareixen exvots amb forma de dona en actitud suplicant o d'oferent, embarassades, vinculades a la maternitat i representacions de pits o fal·lus. En el Turó dels Sants (Albacete) es van trobar grans escultures de dames que semblen sacerdotesses realitzant algun ritual de libació.
A estos llocs, considerats sagrats, s'han associat a divinitats femenines relacionades amb la fertilitat i la naturalesa, assimilant-la, en el nostre cas més pròxim, a la deessa Tanit fenícia. Amb la imatge d'aquesta deessa, es van fabricar peces de terracota per a cremar perfums o per a col·locar les primeres mostres de la collita, com a espigues de blat. 
En definitiva, la dona era un element imprescindible a l'estructura familiar, transmetent-se amb ella el llinatge i el vincle sanguini de generació en generació. La seua funció a la societat no era tant una qüestió de gènere sinó d'estatus, és a dir, si la dona pertanyia a l'aristocràcia o posseïa suficient riquesa, el seu poder i influència als àmbits sociopolítics i econòmics igualava al de l'home. 

Lorena Gomis, guia del MARQ.
 

....

L’ORANT




#sabiesque…

Al món religiós de la cultura ibera, l'orant intenta acostar-se als déus a través de ritus que impliquen reverència, adoració i agraïment?. 

En la majoria d'ells, es realitzen ofrenes i sacrificis de major o menor índole. Ambdós fan possible la comunicació entre els homes i els déus. 

Este gest d'Ofrena de Got també s'ha relacionat amb el ritual de la libació del Mediterrani antic (realitzat per Fenicis, grecs, ibers). La libació consistia en una “Ofrena Liquida” vessada sobre el sòl, foc, al final d'un sacrifici, o sobre un difunt.

L'exemple més representatiu de la nostra Península Ibèrica quant a gots i libacions, és la “Dama de Galera” de Granada, una figureta fenícia que va aparèixer a una tomba, d'una persona d'un rang alt de l'aristocràtic i sacerdotal, en la necròpolis de Tútugi. Es tracta d'una figureta femenina antropomorfa que sosté entre les seues mans una safata d'ofrenes, il·lustrant un ritual de libació sobre un tron flanquejat per esfinxs. Esta peça a pesar de ser molt prestigiosa es diferència de les altres, perquè podem observar com brolla i liba al mateix temps. Este “exvot oferent” formaria part d'un aixovar funerari.
 
El Santuari Cerro de Santos (Montealegre del Castell- Albacete) ofereix els millors i més abundants exemplars on s'han trobat exvots oferents amb gots de cultura ibera, la major part d'ells figures femenines amb braços estesos; ocults davall el mantell; mans rígides subjectant el got oferent amb els dits de les mans en paral·lel. Els peus quasi sempre separats i les cames ocultes davall els vestits.

En el cas de les figures masculines, podem observar com els exvots porten un bol amb la mà dreta i amb l'esquerra sostenen el bord del mantell.

També s'ha trobat un exvot de Parella; encara que normalment estes ofrenes eren privades, en este cas, l’home i la dona apareixen units a través de l'ofrena conjunta del got.

A causa de la qualitat i la quantitat d'estos exvots amb “gots oferents” estaríem parlant del santuari de Cerro de Santos, com un dels llocs de culte i pelegrinatge més importants de la cultura ibera.

Estos gots caliciformes (en forma de calze) són representats amb un gest, en què són acurada i cerimonialment portats i protegits pels exvots, segons sembla estos gots pertanyerien a una vaixella molt fina, no destinada a l'ús domèstic sinó més aïna per a un ús cultural i de culte (gots per a ofrenes). 

La “ Ofrena de gots” pot tindre múltiples significats que dependran del contingut del got; com a llet, hidromel, vi o aigua (molt comuns a la cultura ibera) ; del material del got oferent (pedra, bronze o terracota) i el gest de l'exvot. En les peces femenines s'ha pogut observar que la majoria presenten el got als déus, però no realitzen l'acció d'abocar el líquid que contenien, gest representatiu de la libació. Encara que açò, podria definir-se com una doble ofrena als déus.


#joemquedeacasaambelMARQ

Elena Noguera, guia del MARQ al Jaciment de La Illeta.
 

-------------------------Tornar a menú >>

 

JACIMENTS: ILLETA


 

......

VISIÓ GENERAL

Hola a totes i tots!

En la publicació de hui volem, a nivell general, presentar-vos un dels jaciments més emblemàtics que tenim a la província d'Alacant. Parlem, concretament, de la Illeta dels Banyets, a El Campello. 

El nom d'aquest jaciment fa referència a dos factors. En primer lloc, a la seua morfologia, ja que es tracta d'una xicoteta illa, unida a la costa mitjançant un istme artificial, que la converteix en península. I, en segon lloc, a les piscifactories d'època romana, localment conegudes com “Els Banys de la Reina”, a causa d'una llegenda local.

Esta illa, malgrat ser esmentada ja des del segle XVII, romandrà intacta fins que, Figueras Pacheco, il·lustre cronista i prohom de la ciutat d'Alacant, va dirigir les primeres excavacions a La Illeta als anys 30’ del passat segle XX. Però, no serà fins als anys 70’ quan, el valencià, arqueòleg i investigador Enrique Llobregat, director del Museu Arqueològic Provincial d’Alacant a les hores,  va emprendre una sèrie de campanyes arqueològiques per a la preservació del jaciment, origen de la seva compra per la Diputació d'Alacant a 1999 i de la seva posada en valor continuada des de llavors, amb la seva apertura al públic a 2003. En 2016 el Ministeri de Cultura la declara Paisatge Cultural d’Espanya, junt a altres 100 indrets a tot el país.

La Illeta dels Banyets va ser un important port comercial, de més de 5.000 anys d'antiguitat, que controlava no sols les vies marítimes, sinó també el comerç amb l'interior de la província. En ell podem fer un recorregut per tres cultures essencials per a entendre els nostres orígens. Començant per una cabanya circular neolítica i unes cisternes argàriques, arribarem a tot un assentament iber, en qual es va desenvolupar la major part de l'activitat productiva de vi, oli, espart i ceràmica. I, per a acabar, podrem contemplar uns vivers d'època romana dedicats a la elaboració de peix salat.

Finalment, vull dir que, el jaciment acull diverses activitats per a visitants, escolars i famílies, entre les que cal destacar els tallers didàctics per a fer entendre l'arqueologia als més xicotets i visites teatralitzades que acosten la manera de vida dels nostres avantpassats als homes i dones del segle XXI.

Espere que este article vos haja servit per a conèixer un poc mes este emplaçament únic i vingueu a visitar-nos pròximament, però, encara no, perquè “JO EM QUEDE A CASA”.

Lorena Gomis, guia a la Illeta dels Banyets.

....

LA ILLETA I EL SEU EMPLAÇAMENT

Un dels majors inconvenients i reptes que presenta l´Illeta dels Banyets per als arqueòlegs i conservadors de MARQ, és la seua composició geomorfològica. Nombrosos estudis realitzats a la costa de El Campello, revelen que el relleu experimenta una sèrie de canvis no només en les seues formes, molt més abruptes, sinó també degut a la presència de certs materials vulnerables al vent, l'erosió marina i la intervenció de l´ésser humà. 

Tal com es veu a la imatge, la Illeta es troba formada per tres nivells de roques diferents. Un primer estrat de roques calc-arenoses, caracteritzat per una tonalitat marró-grisenca; un segon grup, format per arenera altament degradable; una tercera crosta calcària sobre la qual es recolzen els estrats de terra solta i els nivells pròpiament arqueològics.

Este tipus de formació geològica afavoreix l'erosió i contribueix a que a poc a poc l'antic illot es vaja enfonsant. El nivell que més es veu afectat és l'intermedi, fàcilment recognoscible durant la visita tant per la seua textura porosa, com pel seu color ocre-groguenc.
 



Les contínues modificacions realitzades per la mà humana juntament amb les tasques dels arqueòlegs, han accelerat aquest procés de degradació, sense que hi haja de moment una solució efectiva capaç de frenar els despreniments. 

Per tot l’esmentat, tots els esforços es dediquen a la seua conservació. Cuidem-la. Cuidem-la.

Gaudeix del MARQ a casa 
>> #joemquedeacasaambelmarq
Anabel Castro, guia del MARQ a la Illeta.
 

....

Hola a tots,

Amb l´article de hui vull parlar-vos de l´experiència que suposa per als visitants conèixer un jaciment arqueològic com La Illeta, i quina és la impressió s'emporten quan acaben el seu recorregut.

Potser, resulta una mica complicat focalitzar-ho des d'un aspecte concret, ja que qualsevol que desitge passejar per aquest indret pot fer-ho de manera lliure o, si ho prefereix, sol·licitant les nostres explicacions guiades. És per això que les reaccions finals són completament diverses, però sempre positives.

Entrant en matèria, son nombrosos els racons que fan d´aquest entorn cultural un espai sorprenent, començant pel seu propi emplaçament. Aquesta illa, unida artificialment a la península en diferents períodes, ens permet gaudir de vistes úniques a la Mediterrània, al temps que en ajuda a entendre la importància comercial que va tindre en el passat.

Seguint aquest passeig per les zones més sorprenents del nostre jaciment, arribaríem a la zona enjardinada. En aquesta àrea s'han plantat diverses espècies autòctones que absorbeixen la sal de l'aigua marina, contribuint així a protegir les restes arqueològiques pendents d´excavar que es troben al subsòl. Algunes d´aquestes plantes són el “raïm de pastor” (molt útil per a fer licors i infusions) i el fenoll marí (que s'utilitzava per evitar l'escorbut, malaltia que ataca l'organisme degut a la deficiència de vitamina C).

A continuació, arribem al mirador, on podem trobar el que possiblement és el punt més visitat per tots: les piscifactories d'època romana. Aquestes basses van ser excavades en la pròpia roca formant compartiments separats amb portes de plom, les quals permetien l'entrada de l'aigua que havia d´oxigenar l'habitacle on es trobaven els peixos. Pels veins de Campello este indret també és conegut com els “Banys de la Reina”,  una llegenda d'època islàmica.

Per acabar, a nivell informatiu són molts els visitants que es sorprenen amb l'evolució que aquest paratge ha sofert al llarg de la nostra història més recent. Parlem, per descomptat, de la construcció de restaurants i altres edificacions que provocaren temporalment la transformació de l´illa. No obstant això, gràcies a les campanyes arqueològiques portades a terme, entre altres, per part d'Enric Llobregat, i, posteriorment, per la compra i valorització projectada des de la Diputació d'Alacant, ha estat possible protegir este enclavament únic i imprescindible per a conèixer la nostra història.

Estigueu ben atents a les nostres xarxes socials perquè “JO, TAMBÈ, EM QUEDE A CASA AMB EL MARQ”

Lorena Gomis Asín, guía a l’ Illeta dels Banyets.

....

Hola a tots i totes!

Seguim a #joemquedeacasaambelMARQ! Hui vos parlaré sobre la producció  ceràmica a la Illeta dels Banyets (El Campello). La zona de la terrisseria d'este jaciment va produir grans quantitats de recipients ceràmics que es van distribuir pels diferents poblats ibèrics a través d'una intensa xarxa comercial. A un dels panells de la sala de cultura ibèrica del MARQ dedicats a la ceràmica ibèrica, apareix una imatge de la recreació de la zona de la terrisseria de la Illeta dels Banyets. Al costat d'aquest panell, es troben exposades una infinitat de tipologies ceràmiques procedents dels jaciments ibèrics més importants de la Província d'Alacant.

La Illeta dels Banyets és un dels jaciments que millor conserva les estructures dels forns de producció ceràmica de tot la zona ibèrica de la Província d'Alacant. La zona de la terrisseria se situa en terra ferma, al costat de la torre guaita del segle XVIII (coneguda com la Torre de la Illeta), així que la zona de forns per a la producció ceràmica es troba allunyada del que seria el centre neuràlgic del jaciment.

La primera publicació que parla sobre la zona de la terrisseria i els forns de producció ceràmica del jaciment és de Francisco Figueras Pacheco l'any 1943. També s'ha publicat un treball de Nuria Álvarez en el qual es tracten les àmfores de la terrisseria del Campello a propòsit de les oposades en el magatzem del temple A de la Illeta. Per descomptat, En Manuel Olcina (Director del MARQ) ha realitzat diferents excavacions i treballs en relació a les zones de producció ceràmica. A principis del segle XXI es van publicar treballs referents a la distribució ceràmica que posaven de manifest la importància que degué tindre aquest enclavament com a punt d'importació i exportació de ceràmica en la Península Ibèrica.

La producció ceràmica dels forns de la Illeta dels Banyets va ser molt prolífica i a través de l'activitat comercial es van distribuir un gran nombre d'àmfores per tot el territori circumdant entre el segle V a. C. i l'III a. C. La Illeta no sols va exportar la seua pròpia producció ceràmica, sinó que també va importar ceràmica grega, com ens indiquen les troballes arqueològiques que s'han realitzat al jaciment.

Molts exemplars ceràmics procedents de l'àmbit grec trobats a la Illeta dels Banyets es troben exposats a la sala de cultura ibèrica del nostre museu. Per descomptat, cal destacar l'activitat comercial entre grecs i ibers en els moments previs a l'arribada dels romans al territori peninsular.

En conclusió, cal destacar que el nivell d'ocupació ibèric de la Illeta s'ha interpretat com un gran emporium costaner, és a dir, un destacat lloc de producció i intercanvi comercial, i és que el comerç ha sigut, al llarg de tota la seua història, un dels senyals d'identitat del territori alacantí.

Carlos Pérez, guia del MARQ.
 

....

L’EDAT DEL BRONZE EN LA PENINSULA IBERICA

L'Edat del Bronze és un període de la Prehistòria o de la Protohistòria que s'estén, segons les zones, entre el 1700 i el 800 a. C. Es denomina així perquè es comencen a fabricar armes i utensilis amb l'aliatge del coure i l'estany, resultant un metall més dur que el coure.

El trànsit entre el Calcolític i el Bronze es manifesta a través d'uns signes de crisis que es produeixen durant la segona meitat de l'III mil·lenni a. C. i que són, entre altres:

-  Abandó d'assentaments i construcció d'altres nous. Els Millares (assentament prehistòric de l'Edat del bronze) van entrar en clara decadència, recloent ha xicoteta població en la part més alta de la fortificació.
-  Substitució dels enterraments col·lectius per altres individuals, que van passar a situar-se a l'interior dels poblats.
-  Augment de la riquesa i de la diferenciació social.

El Bronze antic (2250-1900 a. C.) es constata inicialment en el sud-est peninsular: Almeria, Múrcia, altiplà de Granada i alt Guadalquivir, àrees en les quals comença a desenvolupar-se la denominada cultura argàrica, una de les quals van aconseguir major rellevància a Europa durant l'Edat del Bronze.

En el jaciment arqueològic de la “Illeta dels Banyets”, s'han trobat tombes de la cultura argáica, una excepció excepcional en aquesta zona d'Alacant. Que ens mostra clars indicis que aquesta cultura es va estendre fins a les nostres terres, a pesar que els estudis arqueològics ens parlen que aquesta cultura tan sols es desenvolupava en el sud peninsular.

Tot això prova l'existència d'un alt grau d'especialització laboral i d'una complexa organització de la distribució de la producció, unides a un accés desigual a la riquesa, constatat en els depòsits funeraris.

La utilització del got campaniforme (el seu nom és la conseqüència de les especials característiques d'aquests atuells o  gots) amb forma de campana invertida i profusament decorades, com a objecte de luxe i lligat al món funerari perdura durant aquests moments inicials del Bronze encara que el seu ús és més freqüent en el nord que en el sud de la península.

#JoemquedealMARQ

Elena Noguera, guia del MARQ a la Illeta dels Banyets
 

....

Enterraments argàrics a la Illeta dels Banyets


 

Hola amics i amigues!

En aquesta ocasió, parlaré d'un dels grans protagonistes del jaciment arqueològic de la Illeta. Es tracta del depòsit funerari trobat a l'interior d'un dels habitatges prehistòrics, concretament en aquella fase pertanyent a l'època argàrica. 

Com hem vist en altres post, l'anomenada cultura del l´ Argar es va desenvolupar en el llevant peninsular entre el 2300-1500 a.C, principalment al sud de la província d'Alacant, Múrcia i part d'Andalusia. Els habitants d'aquestes terres fonamentalment de l'agricultura i la ramaderia. Així mateix, van desenvolupar el seu propi univers funerari, creient en els ancestres i en la vida després de la mort.

La pèrdua d'un membre de la comunitat era considerada un moment de màxima importància. Solia acompanyar-se d'una sèrie de ritus que no han pogut documentar-se, però que s'intueixen a través de diversos indicis que ens brinda el registre arqueològic. 

Les primeres fosses es van localitzar durant les excavacions realitzades en els anys trenta per Figueras Pacheco. Temps després, es van ampliar amb nous descobriments a les rodalies, revelant l'existència d'una zona amb una vintena d'enterraments, simples i dobles.  

Normalment, els difunts eren soterrats en cistes o gerres sota el sòl de les cases amb alguns dels seus objectes personals. De fet, el model ideal d'enterrament argàric es compon d'armes, adorns i peces ceràmiques amb ofrenes comestibles en el seu interior.

En una d'aquestes obertures en el sòl es van introduir dos cossos (una anciana i un xiquet) acompanyats de dos vasos, un punyal de coure i quatre botons d'ivori, símbols, ambdós, de riquesa i estatus social.

A la sala de Prehistòria del MARQ, disposem d'una recreació parcial d'un enterrament argàric trobat en el jaciment arqueològic de El Tabayá, a Asp. Tot i que es troba en un espai diferent, comparteix trets culturals amb les restes arqueològiques de la Illeta, la qual és considerada l'expressió més septentrional d'aquesta cultura mil·lenària.

#joemquedealmarq

Anabel Castro, guia del MARQ a la Illeta dels Banyets
 

 

....

Els Bessons idèntics de la Illeta dels Banyets

Quan pensem en el museu i en els seus jaciments, automàticament ens vénen a la ment algunes de les seues peces més importants. No obstant això, i degut a les mesures de conservació d'algunes d'elles, no sempre tenim la possibilitat de veure-les en el mateix lloc on van ser trobades. A causa de diferents factors naturals i humans, molts dels objectes recuperats ni tan sols poden ser exposats al públic general en les vitrines de les sales temàtiques; de fer-ho es farien malbé i mai més podríem gaudir d'ells. 

Aquest és el cas dels dos grans contenidors o sitges trobats en l'interior de la coneguda com a cabanya 3, datats en el sector més antic de la Illeta dels Banyets. 

Ambdós estaven fets de fang no cuit i s'alçaven directament sobre el paviment de l'habitacle. D'ells es van recuperar diversos fragments sobre la superfície excavada, els quals posteriorment foren units per un equip de restauradors en els laboratoris del MARQ com si formaren part d´un trencaclosques. Entre les seues funcions, probablement es trobaria la d'emmagatzemar vivers i aliments. 

Actualment, en el mateix lloc on es van documentar els originals, s'han instal·lat dos rèpliques com si de bessons idèntics es tractés. 

Així doncs, els jaciments arqueològics del MARQ en realitat són una prolongació del propi museu, però també un complement essencial per a conèixer millor com era la vida de les persones en el passat a través dels seus objectes. 


Anabel Castro, guia del MARQ a la Illeta dels Banyets
 

....

LES CASES DURANT L’ÈPOCA IBÈRICA

La majoria de les cases ibèriques eren d'una sola planta, encara que la presència d'escales en un bon nombre d'assentaments ens podria indicar l'existència d'un segon pis o, fins i tot, la presència de terrasses. De fet, en altres espais s'han trobat soterranis o semisoterranis.

La seua mida podia variar, així com el nombre d'habitacions. Normalment estaven formades per dos dependències. En una es realitzaria la major part de la vida quotidiana, mentre que a l´altra s´emmagatzemarien els vivers.  

A l´Illeta dels Banyets trobem un cas de casa complexa. Aquest habitatge es relaciona amb els cups. En ell distingiríem les restes d'una escala dins d´un pati interior que conduiria a un segon pis. La planta baixa s'utilitzaria per a realitzar tasques quotidianes, mentre que al pis superior s´habitaria. 



El teler normalment s'utilitzava en vertical, i solia recolzar-se sobre un mur. Els objectes més importants que s’associen a ell són dos: els pesos i les fusaioles. Les fusaioles són petites peces de ceràmica o pedra perforades per la part central. S'usaven per passar una vareta i servien de contrapès en el filat per torsió. Algunes d'elles tenien decoracions o fins i tot inscripcions en llengua ibera. Les peses de teler o ponderals, tenien una o més perforacions transversals i servien per mantenir tensos els brins de fil. Generalment, aquest treball era desenvolupat per dones i xiquetes. 
Probablement estudiarien la posició i el lloc idoni on col·locar el teler, amb l´objectiu d´aprofitar millor la llum exterior que entrava per l’accés a la casa.

Tanmateix, també es van trobar altres materials, com per exemple molins giratoris de pedra, els quals servirien per moldre cereals o elaborar farina de peix. Per altra banda, també s'han enregistrat objectes de ceràmica d'ús domèstic (gots o bols).
Aquest habitatge és conegut popularment com la "Casa del Capellà" ja que en el seu interior es van localitzar peveters de la deessa Tanit. Aquestes troballes ens permeten deduir que aquest edifici pertanyia a un membre de l'alta societat constestana. 

Disfruta del museu a casa

#joemquedeacasaambelmarq

Elena Noguera. Guia del MARQ en la Illeta dels Banyets.
 

....

 

LA MERAVELLOSA EXPERIENCIA D’UNA VISITA GUIADA

Sabíeu que....Quan visitem els jaciments del Tossal de Manises a l'Albufereta, la Illeta dels Banyets a El Campello, o el propi MARQ, podem i hem de fer un recorregut de forma circular al llarg d´un camí prèviament senyalitzat.

El públic pot veure com durant les visites guiades, nosaltres, els guies, seguim un ordre cronològic amb l´objectiu que tot aquell que ens visite puga posar-se en situació i entendre tota la història que ens acompanya, els vestigis, totes les peces trobades i l'entorn arqueològic d´aquestes troballes.

D'aquesta forma és més senzill que qualsevol persona puga entendre millor tant la situació geogràfica de el lloc, com el perquè d'una construcció o altra, així com el motiu dels diferents salts a la història que s´han anat succeint al llarg del temps. Així mateix, els panells ens donen la informació de forma especifica sobre cada construcció. Juntament amb els guies, tot aquell que ens visite, podrà gaudir amb una mica d'imaginació d'una explicació més detallada i completa.

D´aquesta manera, amb aquesta imaginació i una animada i agradable explicació dels guies acreditats i en constant formació, s´aconsegueix que “un grapat de pedres o peces", es transformen en una cosa grandiosa i espectacular a ulls de tot aquell que pare atenció durant la visita. Al capdavall, aquestes restes han format part de la història de la nostra ciutat fins als nostres dies. 

Aquestes visites, a més, poden acompanyar-se amb fullets informatius, sol·licitant-los prèviament a l'oficina. Per exemple, podem demanar un mapa del recorregut amb els punts més importants que es transitaran durant la visita.  

Però el més important de tot, és que quan es visiten els museus de la nostra ciutat, tant el MARQ com els jaciments, tot aquell que vinga, ha d'estar predisposat a gaudir d'un recorregut ple d'història i llegendes complementat amb una agradable companyia.

Beatriz Bueno, guia del MARQ a Lucentum


....

#Sabiesque... La majoria de les cases ibèriques eren d'una sola planta, encara que la presència d'escales en un bon nombre d'assentaments ens podria indicar l'existència d'un segon pis o, fins i tot, la presència de terrasses. De fet, en altres espais s'han trobat soterranis o semisoterranis.

La seua mida podia variar, així com el nombre d'habitacions. Normalment estaven formades per dos dependències. En una es realitzaria la major part de la vida quotidiana, mentre que a l´altra s´emmagatzemarien els vivers.  

A l´Illeta dels Banyets trobem un cas de casa complexa. Aquest habitatge es relaciona amb els cups. En ell distingiríem les restes d'una escala dins d´un pati interior que conduiria a un segon pis. La planta baixa s'utilitzaria per a realitzar tasques quotidianes, mentre que al pis superior s´habitaria. 

El teler normalment s'utilitzava en vertical, i solia recolzar-se sobre un mur. Els objectes més importants que s’associen a ell són dos: els pesos i les fusaioles. Les fusaioles són petites peces de ceràmica o pedra perforades per la part central. S'usaven per passar una vareta i servien de contrapès en el filat per torsió. Algunes d'elles tenien decoracions o fins i tot inscripcions en llengua ibera. Les peses de teler o ponderals, tenien una o més perforacions transversals i servien per mantenir tensos els brins de fil. Generalment, aquest treball era desenvolupat per dones i xiquetes. 

Probablement estudiarien la posició i el lloc idoni on col·locar el teler, amb l´objectiu d´aprofitar millor la llum exterior que entrava per l’accés a la casa.

Tanmateix, també es van trobar altres materials, com per exemple molins giratoris de pedra, els quals servirien per moldre cereals o elaborar farina de peix. Per altra banda, també s'han enregistrat objectes de ceràmica d'ús domèstic (gots o bols).

Aquest habitatge és conegut popularment com la "Casa del Capellà" ja que en el seu interior es van localitzar peveters de la deessa Tanit. Aquestes troballes ens permeten deduir que aquest edifici pertanyia a un membre de l'alta societat constestana. 

Elena Noguera, guia del MARQ a la Illeta.


....


EL GARUM

#Sabiesque... El Garum es unproducte molt benvolgut pels romans, la fabricació dels quals va ser elaborada, entre altres llocs a la costa mediterrània, en les piscifactories de la Illeta dels Banyets, al Campello. El garum, es una salsa o pasta de peix, molt cobejada a l’època.

El garum, té el seu origen en el segle III a. C. a Mesopotàmia, on va ser coneguda sota el nom de siqqu o shippu. Aquest condiment, de sabor i aroma extremadament fort, serà utilitzat en tot l'espai mediterrani durant l'Antiguitat i part de l'Edat mitjana, quan comence a desaparèixer la seua elaboració i consum. En l'actualitat, es coneixen certes variacions d’esta salsa en llocs com Vietnam o Laos, encara que amb noms diferents.

Però, com arriba a les nostres costes? Serà al primer mil·lenni a. C. quan tant els grecs com els fenicis inicien la seua expansió comercial pel Mediterrani, sent els propis fenicis els que introduïsquen en la Península Ibèrica la tècnica d'explotació de la sal, empleada per a les seues salaons i per a la fabricació de la salsa de peix, coneguda com gariflos. 

Este comerç va generar que, les salaons com les salses de peix ibèrics foren els més venuts i difosos durant prop de huit segles, per tota la franja mediterrània. 

Així doncs, durant l'assentament romà a les nostres costes, estos productes seran adquirits en la seua dieta convertint-los en part de la seua rutina industrial. Van existir diversos centres de producció de garum, però serà a Hispània on es desenvolupe el millor garum de l'Imperi. 

El procés d'elaboració era mitjançant la mescla de diverses parts del peix com el fetge o els intestins amb sal. Alguns dels peixos utilitzats per a la seua elaboració van ser el verat, la sardina o la tonyina, entre altres. Pel que respecta a la sal, permetia potenciar el sabor a més de previndre qualsevol tipus de putrefacció, de manera que, es podia obtenir un producte per a ser conservat durant llargs períodes de temps.

La mescla es realitzava normalment en un recipient de fusta o terracota i es deixava fermentar al sol durant mesos. El període de fermentació podia anar des d'uns pocs dies fins a molts mesos en funció del tipus i grandària dels trossos de peix emprats. 

El resultat final era una espècie de líquid que, abans de ser col·locat en àmfores per al seu transport i emmagatzematge, era filtrat, quedant un residu sec que no es dissolia en la salsa, similar a la pasta d'anxova que podem conèixer a l'actualitat i que també podia ser utilitzat per al seu consum i comerç, el qual, es llavava amb una solució d'aigua salada repetides vegades, obtenint-se una salsa similar al garum anomenada liquamen. 

Si traslladem aquestes idees a l'època actual, podríem apuntar que el liquamen seria la salsa de peix utilitzada pels cuiners com a adreç durant l'elaboració del menjar, mentre que el garum podria comparar-se a la salsa de soja, utilitzada com a condiment de taula. Encara que, amb el pas del temps, tots dos termes es van considerar sinònims sense cap mena de distinció.
El garum s'afegia a tota mena de menjars com un substitutiu de la pròpia sal, pel fet que, com a salsa que era, aportava humitat als aliments a més de certes propietats com a minerals, proteïnes o vitamines. 

Però, el garum, no sols tenia una funció alimentosa o culinària, també, segons certs estudis, era usat en medicina o en cosmètica. Dins de l'àmbit de la medicina resultava ser un bon remei per a úlceres o el restrenyiment, mentre que, en cosmètica s'usava per a eliminar pigues o el propi borrissol.

Malgrat la seua importància comercial, el garum trobarà la seua decadència en els moments finals de l'època imperial romana, així entre altres motius, s'atribueix la seua desaparició a la introducció de forts impostos sobre la sal durant la caiguda de l'imperi romà, que potser, van dificultar l'enorme producció i per tant el seu encariment de forma continuada i, per tant, es redueix el seu consum. A més, una vegada que els ports van deixar d'estar protegits pels romans, el transport i la distribució de mercaderies per via marítima es va tornar més complicat i insegur. 

Lorena Gomis, guia del MARQ.

....

EL MON DE LES CREENCES A LA CONTESTANIA

#Sabiesque… Dels déus ibers coneixem ben poc, encara que apareixen representats molts animals mitològics fantàstics a les ceràmiques. Un d'estos animals són les aixetes. 
L'aixeta és una criatura mitològica, la part frontal de la qual és la d'una àguila gegant, amb plomes daurades, esmolat pic i poderoses urpes. La part posterior és la d'un lleó, amb pelatge groc, musculoses potes i cua llarga. L'Àguila en el cel i en Lleó en la terra.

Els guerrers ibers s'enfrontaven a ells passades les portes de la mort, segons la mitologia ibera. Apareixen aixetes en representacions, en tombes i en llocs sagrats per a custodiar i cuidar. 

Es creu que poden estar representant la voluntat o destí del guerrer, el que porta a la realització de les proves. És el protector i el guia, però també l'implacable jutge.

#JoemquedeacasaambelMARQ

Elena Noguera, guia del MARQ a La Illeta.

....

LA ILLETA UN JACIMENT ACCESIBLE

#Sabíeuque… L´Illeta dels Banyets és un jaciment que es troba obert a tots els públics. Disposa de rampes que faciliten l´accés a aquelles persones amb mobilitat reduïda, a més de panells en Braille, Qr i audioguies. 

Tanmateix, des del MARQ, en col·laboració amb el Departament de Didàctica de la seua Fundació, també es dissenyen visites pensades per aquells usuaris amb algun tipus de discapacitat intel·lectual.

Motiu pel qual es considera completament accessible, complint així amb els preceptes de la nova museografia inclusiva. 

#joemquedeacasaambelMARQ

Anabel Castro, guia del MARQ a La Illeta.

....

EL PA DE CADA DIA

#Sabíeuque... El pa és un dels aliments més importants de les cultures prehistòriques i antigues del Mediterrani i del Pròxim Orient. Va ser un dels primers productes processats de la humanitat, i juntament amb el vi i l'oli d´oliva va formar part de la famosa "tríada mediterrània".

A la Illeta dels Banyets, s'han trobat diversos espais dedicats a l'elaboració i emmagatzematge d'este producte. Es tracta d'un hipotètic forn de pa situat entre l'almàssera i el Temple A, dins l'àmbit iber. En el seu interior, els arqueòlegs van trobar un forn de forma bovejada, molt semblant als actuals. Dins d´este espai, es va recuperar un segell de plom, probablement usat per marcar la propietat de la massa quan encara estava tendra. La funció productiva d'este edifici es veu reforçada per la proximitat d'altres dependències destinades a l'emmagatzematge i comercialització de cereals.

A més del seu valor nutricional, el pa també ha tingut un rol simbòlic al llarg de la història, trobant-se present a diferents cerimònies religioses i funeràries a través d'ofrenes alimentàries i donatius. Ibers, púnics, grecs i romans consumirien pans àzims i fermentats de manera habitual. 

Gaudeix del MARQ a casa:
 >> #joemquedeacasaambelmarq
Anabel Castro, guia del MARQ al Jaciment de La Illeta dels Banyets.

....

#Sabíeuque... Tenim poques evidències del mobiliari que es trobava a l'interior de les termes a la Illeta mitjançant les restes d’objectes de fusta com ara seients, tamborets o cadires plegables.
Per mantenir la temperatura de les sales s´instal·laven brasers, tal com s´ha pogut confirmar mitjançant les restes arqueològiques encontrades.

D'altra banda, caldria destacar l'existència de lluernes o llànties a l'interior de les estàncies. Articles que viatjaven per tota la Mediterrània juntament amb la càrrega habitual dels vaixells, i podien ser de ceràmica o de metall. De fet, una part de l'oli produït es destinava al seu funcionament, tot i que tampoc es descarta l'ús d'altres greixos combustibles.

Gaudeix del MARQ a casa:

 >> #joemquedeacasaambelmarq

Anabel Castro, guia del MARQ a la Illeta.

 

....

#sabíaisqué la mayor parte de los elementos que se pueden ver en el recorrido son réplicas exactas de los originales que se encuentran en las Salas del MARQ? 
Entre estas cabe destacar:

Dos contenedores cerámicos encontrados en el interior de la cabaña neolítica.
Un pequeño altar documentado por los arqueólogos dentro del Templo B.
Una ventana romana utilizada como reja de horno en las termas.

Además, todos los visitantes tienen la posibilidad de conocer mejor cada uno de estos objetos con su visita a las salas de exposición permanente del MARQ, donde se muestran contextualizadas en un cuidado discurso museográfico que nos permite conocer distintos aspectos de la vida cotidiana de nuestros antepasados en cada período de la Historia. 
 

Anabel Castro, guía del MARQ en los yacimientos arqueológicos.

....

#sabiesque… Des que es van iniciar les obres de consolidació, restauració i posada en valor de La Illeta, el jaciment no ha deixat de ser excavat i estudiat per part de l'equip d'arqueòlegs i conservadors del MARQ.
Les tasques que anualment es realitzen la Illeta s’anomenen campanyes arqueològiques. En elles participen des de l’equip tècnic del MARQ a estudiants en formació. Gràcies a elles ha sigut possible documentar nous espais que no es coneixien fins a la data (productius, d'emmagatzemament, religiosos o d'hàbitat). Entre els sectors pendents d'estudiar, es troba l'ampli solar enjardinat que s'estén A l'Est.

Durant la campanya de l’any passat, es va excavar parcialment la zona situada junt a la zona en què veiem l'única vivenda coneguda al jaciment (per ara). Els materials rescatats estan sent analitzats als laboratoris del MARQ, i pròximament tindrem els primers resultats.
No deixeu de seguir-nos ni d’aprendre amb el MARQ.

#JoemquedeaCasaambelMARQ.


Anabel Castro, guia del MARQ als jaciments arqueològics.
 

....

#sabiesque…  El paratge de La Illeta no sols ha sigut escenari per al rodatge de diferents pel·lícules, també ha estat i continua sent un punt de trobada de molts fotògrafs i afeccionats a la fotografia de la província. Així, no és estrany veure a parelles de nuvis que trien els voltants del jaciment per a recordar el seu gran dia. Compten els pescadors més assidus que algunes es van donar el “sí, vull” als també anomenats Banys de la Reina.
També és un lloc de meditació per a alguns veïns i visitants, que busquen pau i tranquil·litat a  un entorn privilegiat.
Per això, a la importància històrica i natural de La Illeta se suma el seu valor emocional.
Gaudeix del MARQ a casa:
> > #joemquedeacasa
Anabel Castro, guia del MARQ als jaciments arqueológics.

....

MUSEALITZACIÓ

#Sabiesque...La museïtzació d´un jaciment arqueològic, és un treball prou elaborat, perquè consisteix a crear un espai en qual es puga excavar, estudiar els seus restes, conservar el patrimoni, preparar-ho per a poder mostrar- ho a les visites i acompanyar-lo d´un circuit amb informació específica o personal qualificat per a explicar- ho i que siga entès correctament.

Al jaciment arqueològic de la Illeta dels Banyets es van realitzar diverses campanyes d´excavació, les més destacades van ser dirigides per Figueras Pacheco, una es va desenrotllar entre els anys 1931 i 1933, i la segona en 1935. Però va ser a partir de 1999 quan la Diputació d´Alacant va decidir adquirir este jaciment quan es va continuar de manera sistemàtica i continuada amb el treball d´excavacions, estudi, conservació i difusió d´este lloc.

Gaudeix del MARQ des de casa 

>> https://bit.ly/2vTfJek

Elena Noguera, guia del MARQ a la Illeta dels Banyets.

...

CONTESTANIA

#Sabiesque...Contestania és el nom que li donen les fonts antigues (Estrabón, Plinio y Ptolomeo) a esta regió. Els contestans va ser un dels pobles ibers amb la cultura més rica i variada de la Península, durant els segles VI i I a.C.en la provincia d´Alacant. Van viure organitzats en tribus dedicats al pasturatge i a l´agricultura. La base de l´organització social era la gentilitas, grup format per un conjunt de famílies unides per un llaç de parentiu religiós i de dret i eren grups tancats.

Les formes de govern variava d´unes tribus a altres (senats, aristocràtrics, cabdills). Les clases socials van ser dos (plebeus i nobles) i esclaus. La societat ja es trovaba fortament jerarqitzada. Fóra el que fóra el representat, actuava com a cap militar i única autoritat representativa. Existia una classe noble formada per grans propietaris i la classe dels llauradors. La casta guerrera i noble era la que comptava amb més prestigi i poder.

A banda de poseïa armes i cavalls. Una altra de les castes era la dels artesans, apreciats perquè d´ells eixien les vestidures amb què es vestien i resguardaven del fred, els que elaboraven calçat, els que modelaven atuells en què guardar aigua i aliments, i sobretot, per ser els que feien a mesura armes i armadures amb què es distingien de les altres castes més baixes.

Finalment estaba ”el poble llano” gente de distints oficis que es dedicaven als treballs més durs.

Elena Noguera, guia al jaciment de la Illeta dels Banyets

...

QUE ENS DIUEN LES GRAVES DE COLORS

#Sabiesque... les graves de colors repartides per tot el jaciment ens indiquen la funció que va tindre cada espai? 
El codi és el següent


a)    Groc per a les zones per excavar
b)    Marró per a les dependències productives d´època ibérica.
c)    Roig per a usos domèstics.
d)    Groc i roig per als dos temples.
e)    Blau per a estructures destinades a emmagatzemar líquids i canalitzar aigües.
f)    Negre per a les sepultures.

Ací va una curiositat: sabíes que les graves blaves dels trepitjadors ens indiquen que allí s´emmagatzemava vi?

Disfruta del museu a casa >> https://cut.ly/WtmQSIK

#joemquedeacasa

Anabel Castro, guia del MARQ als jaciments.
 

-------------------------Tornar a menú >>

JACIMENTS: Barranc dels Garrofers

Otro yacimiento interesante de la provincia de Alicante es el Abric II del Barranc dels Garrofers, donde se representó una figura humana de cuerpo recto con los brazos en asa. La cabeza, de gran tamaño porta un penacho de siete plumas; por debajo, dos trazos paralelos y curvos se identifican con adornos o exagerados tatuajes faciales. Esta singular imagen, única en el arte esquemático, ha sido adoptada por el MARQ como mascota en sus actividades didácticas, LLUMIQ, que además da nombre  al Club de sus Amig@s más Jóvenes, el Club Llumiq, que en la actualidad cuenta con más de 13.000 niños y niñas inscritos, hasta los 16 años. 

 

Mª Paz Gadea, guía del MARQ
 

-------------------------Tornar a menú >>
 

JACIMENTS

Cova de la Pastora

Port Guia 0604 from MARQ Arqueológico de Alicante on Vimeo.
 

-------------------------Tornar a menú >>

JACIMENTS

Cova d'en Pardo

Port guia 1304 from MARQ Arqueológico de Alicante on Vimeo.

-------------------------Tornar a menú >>

JACIMENTS

Penya Negra

Hola a tots i totes!

Hui a #yomequedoencasaconelmarq vaig a parlar-vos sobre la importància del Jaciment de Penya Negra (Crevillent, Alacant) en l'estudi dels moments finals de la Prehistòria en el nostre territori i sobre algunes de les peces que s'han trobat i que actualment, es troben exposades a la Sala de Prehistòria del MARQ.
El jaciment de Penya Negra se situa en la Serra de Crevillent, a la Comarca del Baix Vinalopó. Es tracta d'un dels jaciments més importants del nostre territori per extensió i pel valor de les restes arqueològiques trobades. Cronològicament, se situa en el trànsit entre l'Edat del Bronze i el Ferro I, també conegut com a període orientalitzant (S. IX – VII a. C.) ja que en estos moments és quan els fenicis procedents del Mediterrani Oriental s'estan assentant a les costes llevantines del territori peninsular i estan començant a comerciar amb les poblacions autòctones de la zona, com per exemple amb les gents de Penya Negra que vivien a la zona nord del territori crevillentí. A nivell cronològic i a manera de resum, estem en aqueix període intermedi de transició entre la Prehistòria i la Història que rep el nom de Protohistòria, clau en la formació de la cultura ibèrica com després comentarem.

L'assentament va ser un gran centre urbà productor de metalls que, a més, tenia un gran activitat comercial tal com les troballes arqueològiques ens indiquen. La ciutat estava emmurallada i comptava amb una societat fortament jerarquitzada i perfectament organitzada. Els colonitzadors fenicis assentats en la zona litoral del Sud de la Província d'Alacant, prompte es van fixar en aquesta ciutat productora de metall per a complir els seus objectius comercials. Probablement en Penya Negra es van realitzar grans transaccions comercials entre autòctons i fenicis, és per això que s'han trobat articles i objectes orientals de luxe segurament portats pels fenicis des del Mediterrani Oriental. Entre els objectes més cridaners i exòtics trobats al jaciment, podem destacar anells, collarets, plata, escarabeigs egipcis i una espectacular làmina d'or decorada mitjançant la tècnica de repujat que posa en relleu aqueixa intensa activitat comercial entre els fenicis i les poblacions autòctones de les nostres terres. La majoria dels objectes trobats a Penya Negra estan exposats en la zona final de la sala de Prehistòria del MARQ, on es tracta aqueixa transició entre l'etapa orientalitzant que marca el final de la Prehistòria i la formació de la cultura ibèrica que marcarà l'inici de l'Edat Antiga.

A partir d'aqueixos intercanvis comercials i culturals entre fenicis i poblacions autòctones sorgirà la cultura ibèrica entorn del segle VI a. C., que es nodrirà en molts aspectes (social, artístic, religiós) de les cultures colonitzadores del nostre territori com la fenícia i posteriorment la grega. És per tot això que el jaciment de Penya Negra ens ofereix, a través de l'arqueologia, una radiografia perfecta d'aqueixos moments de transició entre l'etapa final de la Prehistòria i l'eclosió de la cultura ibèrica en el territori de l'actual Província d'Alacant, sent un dels assentaments protohistòrics de caràcter comercial més importants i millor coneguts des del punt de vista arqueològic al territori alacantí.

Carlos Pérez, guia del Marq
 

-------------------------Tornar a menú >>

JACIMENTS

La Sagra

Hola amics!

Hui vull parlar-vos del jaciment arqueològic de La Sarga, a Alcoi.

El 19 d’agost de 1951, diversos membres del Centre Excursionista d’Alcoi aficionats a l'arqueologia, van visitar un lloc caracteritzat per la seua riquesa arqueològica, en el que anys enrere havien estat localitzats diversos enterraments: la Cova Foradada. Quan varen arribar, ràpidament es van adonar de la grandiositat de l'entorn i de l'existència, a l'altre costat del barranc, de grans abrics rocosos, decidint aproximar-se per a poder visualitzar-los de prop. En arribar, un crit va inundar el lloc…EUREKAAAAA!; acabaven de realitzar una de les troballes arqueològiques més destacades de la província d'Alacant, un excepcional conjunt de pintures rupestres.

El jaciment arqueològic de la Sarga (Alcoi) constitueix un conjunt únic d'art parietal, considerat pels arqueòlegs i investigadors com un enclavament excepcional pel seu bon estat de conservació, per la gran quantitat i diversitat d'imatges que acull i per l'entorn privilegiat en el que es troba. En ell estan representats els tres estils artístics del Neolític identificats en l'Arc Mediterrani: Macroesquemàtic, Llevantí i Esquemàtic, la qual cosa converteix este Jaciment en el “santuari” neolític més complet i complex de la façana oriental de la Península Ibèrica, on diverses generacions d'agricultors i ramaders van deixar testimoniatge de les seues idees, creences i comprensió del món.

Per tot això, el jaciment va ser inclòs en 1998 per la UNESCO en la llista de Patrimoni Mundial, com a part del gran conjunt d'Art Rupestre de l'Arc Mediterrani de la Península Ibèrica, que inclou 705 conjunts, dels quals 305 es localitzen a la Comunitat Valenciana.
Dels tres abrics que conformen el lloc arqueològic, potser el més destacat i paradigmàtic siga l'Abric I, en aportar una valuosa informació sobre la seqüència cronològica de les diferents manifestacions pictòriques que es desenvolupen al llarg del Neolític en el territori alacantí. Concretament, en aquest abric podem diferenciar entre motius macroesquemàtics i altres propis de l'Art Llevantí. La superposició dels segons sobre els primers ens permet confirmar la major antiguitat de l'horitzó macroesquemàtic.

Als motius macroesquemàtics de l'Abric I, destaquen els serpentiformes -motius sinuosos que pugen cap amunt-, així com la representació d'un “orant” -figura humana amb el cap circular, els braços alçats i els dits indicats- . A part de l'orant representat al santuari neolític de Pla de Petracos (Castell de Castells), altre Jaciment
alacantí extraordinari inclòs a la llista de l’UNESCO de Patrimoni de la Humanitat, existeix un paral·lel moble que ha permés confirmar la datació de l'Art macroesquemàtic en el Neolític Antic: el got de la Cova de l’Or (Beniarrés), amb una cronologia d'entre el 5.600 i el 5.000 a. C., per la qual cosa les pintures han pogut ser datades a la mateixa cronologia. Per tant, ens trobem davant manifestacions artístiques que ens permeten aproximar-nos a la mentalitat d'aqueixes primeres comunitats d'agricultors i ramaders que es van assentar en el nostre territori fa més de 7.000 anys. En l'orant del got de la Cova de l’Or es va indicar la vulva mitjançant la impressió sobre l'argila del natis d'una petxina d'escopinya (ceràmica cardial), la qual cosa ens fa pensar que es tracta de la representació d'una dona, potser una deessa de la fertilitat, divinitat que presideix el panteó en diferents cultures mediterrànies del Neolític, el culte de la qual sembla estar directament relacionat amb rituals de fecunditat de la terra, dels animals i de la dona.

Temps després, no podem precisar quant, encara que probablement estem parlant de diversos segles, un altre grup va arribar a aqueix lloc que ja havia sigut utilitzat pels seus avantpassats com a santuari, per a pintar un altre tipus d'imatges completament diferents, molt més realistes i naturalistes, que ens mostren escenes més mundanes relacionades amb la seua vida quotidiana: escenes de caça, de recol·lecció, amb xiquets…; estem parlant de l'Art Llevantí. En l'Abric I, van representar una escena de caça en la qual apareixen diversos cérvols ferits per fletxes i amb sang, que semblen ser aguaitats per un grup de caçadors que segueixen el rastre, portant arc i fletxes, i abillats amb un plomall de plomes sobre el cap. Es tracta també de pintures neolítiques, relacionades amb comunitats d'agricultors i ramaders de l'entorn, però posteriors a aquelles que van realitzar els motius macroesquemàtics. És curiós comprovar com aquest lloc va continuar sent venerat com un lloc sagrat generació rere generació.

En conclusió, podem concloure afirmant rotundament la importància simbòlica, no sols religiosa sinó també social, que va tindre aquest singular lloc durant diverses generacions entre diferents col·lectius neolítics de l'entorn. Un gran santuari neolític, un lloc de cohesió i agregació social, al qual acudien periòdicament per a celebrar activitats religioses però també per a intercanviar coneixements, per a buscar parella i evitar els problemes derivats de la consanguinitat, per a realitzar intercanvis comercials… En definitiva i segons les paraules de la UNESCO, cal entendre La Sarga com “el major conjunt d'art rupestre que podem trobar a Europa”, el qual “ofereix un retrat excepcional de la vida de l'home en un període essencial de l'evolució cultural humana”.

Mª Paz Gadea, guia del MARQ.

-------------------------Tornar a menú >>

 

JACIMENTS

Cova del'Or



Hola a tots i a totes!

Seguim amb més articles en #yomequedoencasaconelmarq, hui vaig a parlar-vos d’un Jaciment impressionant: la Cova de l’Or (Beniarrés, Alacant), un dels indrets del Neolític Antic (VI - V mil·lenni a. C.) més importants de tot el llevant espanyol, tant per la seua rellevància arqueològica com per la riquesa i varietat dels objectes arqueològics documentats a la cova. El jaciment guarda una estreta relació amb el nostre museu ja que el MARQ ha realitzat diverses campanyes d'excavació dirigides per Jorge Soler (Conservador de Prehistòria i arqueòleg del MARQ). Actualment, la majoria dels objectes trobats en el jaciment es troben en el Museu de Prehistòria de València, i en menor mesura en el MARQ i el Museu Arqueològic Municipal Camil Visedo Moltó d'Alcoi.

La cova es troba en el terme municipal de Beniarrés, a l’alacantina comarca de El Comtat i va ser descoberta per Rafael Pardo Ballester en els anys 30 del passat segle XX. Entre les restes arqueològiques descobertes a la Cova de l’Or destaquen les culleres fetes en os, útils treballats en pedra polida, elements d'adorn personal, ceràmiques, molins de mà fets en pedra, restes de cereals carbonitzats i d’animals domèstics que documenten a la perfecció les pràctiques agrícoles i ramaderes de les gents que van ocupar este jaciment situat a la Vall del Serpis. Els estudis de les troballes arqueològiques documentades en la zona han revelat la seua ocupació per part dels primers agricultors i ramaders que van poblar la façana mediterrània del territori peninsular entorn del VI mil·lenni a. C., procedents segurament de Pròxim Orient tal com indiquen les últimes investigacions i interpretacions sobre la difusió del Neolític a la nostra província.

Un dels aspectes a destacar del jaciment és la gran quantitat de ceràmiques trobades amb decoració impresa cardial. Aquesta tècnica consisteix a elaborar motius decoratius sobre la superfície ceràmica encara sense coure. Per a això, es realitzaven impressions amb la vora de la petxina dentada del cardium (escopinya). L'origen d'aquesta mena de ceràmica es documenta al Pròxim Orient (costes del Líban i Síria). Des d'eixe àmbit del Mediterrani Oriental, la tècnica de la ceràmica cardial es va difondre per tot el Mediterrani, passant per la Península Itàlica i el Sud de França arribant fins a la façana llevantina de la Península Ibèrica. Estem davant un procés de difusió cultural llarg i complex que es va iniciar en l'àmbit oriental i va arribar fins a l'extrem occidental del continent europeu. Un altre aspecte fonamental de les gents que van habitar a la zona és l'avançada indústria òssia, visible als objectes treballats a partir d'este material. A la Cova de l’Or s'han documentat des de culleres, fins a comptes de collar treballades en os amb un alt grau de sofisticació i una perfecció mil·limètrica.




La gran quantitat d'objectes i l'excepcionalitat del jaciment han donat lloc a nombroses interpretacions sobre la seua funcionalitat, la proposta més versemblant (segons investigacions) és que la cavitat fora utilitzada com un lloc de significació social que a més, comptaria amb un espai reservat per a emmagatzemar l'excedent de cereal de les gents que van habitar l'entorn més immediat de la cova.

En definitiva i com a conclusió, la Cova de l’Or és un jaciment emblemàtic del neolític antic del territori peninsular, cavitat que va assistir al desenvolupament de les primeres comunitats agrícoles i ramaderes en el territori alacantí. El MARQ i l’Ajuntament de Beniarrés el 28 d’Abril de 2007, dins de no rés es complirà el seu 13é. Aniversari, inauguraren la Sala d’Interpretació del Jaciment, just al costat de la Casa Consistorial, que pot ser visitada des de les hores, així com el Museu Municipal del Clima, a la planta superior de mateix edifici. Actualment l’Ajuntament i la Diputació d’Alacant mitjançant les àrees d’arquitectura i cultura, amb l’equip tècnic del MARQ, estan duen a terme la musealització i posada en valor de la cova per tal de permetre en un futur pròxim la seua apertura al públic.  

Carlos Pérez. Guia del MARQ.
 

-------------------------Tornar a menú >>
 

JACIMENTS

l'Albir


IMATGE: http://comunitatvalenciana.com/

Hola a tots i totes! 

Continuem parlant d'arqueologia i continuem parlant del nostre patrimoni arqueològic. Hui parlaré sobre el jaciment romà del Albir (Alfàs del Pi, Alacant). En la zona final de la sala d'època romana del MARQ, podem trobar dues recreacions d'enterraments (un adult enterrat sobre teules i un xiquet enterrat a l'interior d'una àmfora d'origen africana tallada per la meitat), amb recipients litúrgics i un parell de soles de sandàlies romanes (caligae) que es van trobar en la zona de la necròpoli del jaciment.

Este assentament forma part d'un gran conjunt arqueològic del Baix Imperi (Segles IV d. C. – V d. C.). El jaciment es va conèixer a principis de la dècada dels anys 80 del segle passat i consta d'una vila de producció, les termes vinculades a la vila i una extensa necròpoli en la qual destaca un mausoleu privat on s'enterraria la família del domini (amo de la vila). Mausoleu molt singular dins de l'arquitectura funerària romana a les nostres terres, existint només un exemple similar en el Camí del Molí de Frares (Orriols, València). L'estudi de la necròpoli del jaciment ens aporta molta informació sobre els costums funeraris de l'etapa final de l'Imperi Romà, moment en el qual ja existia una transició entre els costums funeraris romans i les cristianes.

En les excavacions realitzades l'any 2010 es va executar el projecte de posada en valor de les termes de la vila. Així el museu a l'aire lliure Vila Romana de l’Albir va obrir les seues portes a la primavera de 2011, després dels treballs de recuperació i posada en valor del jaciment duts a terme per l'Ajuntament de l'Alfàs del Pi i la Universitat d'Alacant, junt a l'entorn en el qual es troba l’han convertit en un enclavament únic que potència i dinamitza el turisme, el patrimoni i l’oferta cultural del municipi. Gràcies a l'àmplia varietat de recursos didàctics del jaciment (reconstruccions 3D, guia virtual amb realitat augmentada, maquetes, panells), el visitant pot conèixer com funcionaven les termes d'una vila romana en el Baix Imperi.

Actualment el jaciment segueix en procés d'excavació, per la qual cosa no es descarta que en un futur s'incloguen noves dependències de la vila al seu projecte de museïtzació. La vila romana del Albir és un dels jaciments d'època romana més importants de tota la Província d'Alacant, sent un assentament clau per a l'estudi de la població rural romana de les nostres terres. Gràcies a l'ampli conjunt d'aixovar que tenim exposat a les vitrines del MARQ procedent d'este jaciment, podem oferir un poquet de la història rural en època romana d'esta preciosa localitat de la Marina Baixa.

Carlos Pérez Soler, guia del MARQ. 

-------------------------Tornar a menú >>

JACIMENTS

La Pobla de Ifach

IMATGE: http://www.calpe.es/ver/206/la-pobla-d-ifac.html

¡Hola a todos y a todas!

Hola a tots i a totes!

En l'article de hui vos parlaré sobre la Pobla Medieval d´Ifach (Calp) i l'excepcional capitell gòtic que es va trobar a la campanya d'excavació de l'any 2016 dirigida pel Doctor José Luis Menéndez Fueyo (Tècnic d'exposicions del MARQ i Arqueòleg – Director del Jaciment Medieval de la Pobla de Ifach). Este capitell gòtic es va exposar de manera temporal per primera vegada al públic al vestíbul principal del MARQ durant l'any 2017. >> Ampliar informació



La Pobla d’ Ifach va nàixer com a assentament de caràcter urbà a la fi del segle XIII per iniciativa en aquell temps del Rei de la Corona d'Aragó Pere III.  Uns anys després, serà l'Almirall de la Corona d'Aragó Roger de Llúria, qui reba el privilegi regi (encarregat pel Rei Jaume II) de poblar este territori amb gents cristianes dels llogarets rurals circumdants. Roger de Llúria i, posteriorment la seua segona esposa, Saurina d’Entença van ser els encarregats d'administrar el territori i construir les diferents parts d'aquest enclavament urbà amb caràcter defensiu situat al Penó d'Ifach (tómbol rocós, declarat Parc Natural per la Generalitat Valenciana des del 19 de gener de 1987, situat enfront de l'actual localitat de Calp). Aquest assentament va ser destruït parcialment en ple conflicte castellà-aragonés (1359) i, posteriorment (entorn del 1400), l'enclavament va ser abandonat.

Com s'ha esmentat amb anterioritat, a la campanya d'estiu de l'any 2016 per l'equip d'investigació dirigit per José Luis Menéndez Fueyo es va descobrir un capitell gòtic de palmes que estaria situat en un dels finestrals de l'edifici de dues plantes destinat al poder feudal que allotjava a l’autoritat local i a l'administració de la Casa de Llúria, batejat per l'equip d'excavació del MARQ com Domus Llúria. Est edifici de dues plantes també tindria una funció domèstica i d'allotjament per a les tropes en el seu nivell inferior. Els capitells de palmes amb roseta són habituals en les construccions gòtiques vinculades al poder feudal de la Corona d'Aragó entre els segles XIII, XIV i XV. Capitells que s'han documentat en nombroses construccions gòtiques de l'actual Catalunya (principalment Girona i Barcelona), València, Mallorca i com ja hem comentat anteriorment en la Domus LLÚRIA de Ifach a Calp, sent l’última i única troballa d'este tipus a les terres de l'actual Província d'Alacant.

El descobriment i estudi del capitell de Ifach suposa una peça més dins del constant estudi d'investigació realitzat per l'equip d’excavacions del MARQ a la Pobla, un assentament únic i genuí que es troba emmarcat dins del procés de consolidació del Regne de València a la fi del segle XIII.

Carlos Pérez, guia del MARQ.

 

-------------------------Tornar a menú >>

 

JACIMENTS

LA COVA DEL BARRANC DEL MIGDIA



Hola a tots i totes! 

Hui en #joemquedeacasaambelMARQ us parlaré sobre la Cova del Barranc del Migdia, una xicoteta cavitat natural que se situa en el Montgó (Marina Alta). L'any 2013, el MARQ va recollir a través d'una exposició els treballs i troballes més importants realitzats en aquesta cova prehistòrica entre els anys 2009 i 2012. En aquest article us parlaré sobre les característiques de la cavitat, els elements arqueològics trobats i les pintures rupestres que s'han documentat a l'interior d'aquesta.

La Cova del Barranc del Migdia es troba a certa altura, per la qual cosa el seu accés s'ha de fer realitzant una escalada d'uns 20 o 30 metres. La seua troballa va ser fortuïta i relativament recent ja que es va descobrir l'any 1989. Gràcies a les condicions excepcionals de conservació de la cova, estem davant un dels jaciments prehistòrics més importants de les nostres
terres.

La cova es va usar com a lloc d'enterrament pels habitants d'aquesta zona al llarg de l'III mil·lenni a. C. (Edat del Coure) Posteriorment va ser abandonada fins que en els segles III – IV de la nostra era va ser utilitzada com a lloc de refugi ocasional per als romans que practicaven el pasturatge en aquestes terres. També s'han documentat restes materials associats a l'edat mitjana, però ja no va existir un ús continuat de la cova en aquests temps.

Quant al seu ús funerari, la cova es va utilitzar com a lloc d'enterraments col·lectius que podrien indicar certs vincles familiars o de pertinença a un mateix clan. Pel que respecta als materials arqueològics, s'han documentat innombrables elements d'aixovar que acompanyaven als difunts en les sepultures. Els materials arqueològics més abundant són les fletxes i les làmines de sílex, encara que també s'han documentat instruments de pedra polida, ceràmiques i algun objecte de metall. En les excavacions realitzades a l'interior de la cavitat, s'han recuperat restes de fusta cremada, aquests elements possiblement procedien de focs que es van realitzar en la cova per a il·luminar-se mentre es realitzaven els enterraments.

Un altre aspecte important a destacar és que en la part més profunda i inaccessible de la cavitat hi ha una sèrie de pintures rupestres realitzades en roig i negre que pertanyen a l'estil esquemàtic, realitzades segurament a la fi del Neolític i inicis de l'Edat del Coure. També hi ha un motiu incís en ziga-zaga en una de les seccions de la part final de la cavitat. Possiblement aquestes pintures tindrien un sentit religiós per a aquestes societats prehistòriques, encara que és complicat traure una conclusió clara perquè la majoria de motius són representacions abstractes, tenint un significat desconegut per a nosaltres.

Carlos Pérez, guía del MARQ

 

-------------------------Tornar a menú >>

 

JACIMENTS

El Tossal de la Cala

 

EL JACIMENT IBÈRIC DEL TOSSAL DE LA CALA

Hola, amics i amigues del MARQ.

El Tossal de la Cala és un jaciment de cronologia ibèrica, un oppidum o poblat fortificat amb un període d'ocupació situat entre els segles IV i I a. C., que va ser triat per aquestes gents com a lloc d'hàbitat i punt de refugi per a la navegació, a causa de la seua posició estratègica. En aquest sentit, el jaciment s'alça en una ubicació privilegiada, concretament sobre un promontori situat en la cala de Finestrat o de Morals, flanquejat per la mar i per la desembocadura del barranc de la Cala,  que constituïa una via de comunicació de primer ordre cap a l'interior, per on transitaven tant els productes que arribaven per mar com aquells de caràcter agropecuari procedents de les muntanyes de l'interior.

Desgraciadament, en l'actualitat el jaciment és pràcticament invisible, a causa de la voraç especulació immobiliària duta a terme en la zona, principalment a partir dels anys 60 i 70 del segle passat, que va provocar que quedara completament envoltat d'edificis i que fora mutilat, ja que gran part del jaciment ha desaparegut. A més, va quedar completament desconnectat de la seua raó de ser, la mar, per la qual cosa és molt difícil obtindre una visió general i objectiva sobre l'ocupació i funció d'aquest enclavament en el passat.

L'assentament va ser creat sobre la base d'una trama urbana organitzada, on els habitatges es disposaven seguint les corbes de nivell, mitjançant la creació de terrasses a diferents altures. L'accés al mateix es realitzava per una entrada en L situada en un dels laterals de la potent muralla, d'un metre de grossària, que envoltava i protegia l'assentament. La majoria dels habitatges documentats constaven de dues estades i sembla que estaven dotades d'una segona planta, donada la recurrent aparició de restes d'escales a l'interior d'aquestes. Totes elles, estaven construïdes mitjançant la creació d'un sòcol de pedra, sobre els quals s'alçaven parets de toves fetes d'unes característiques argiles de color verdós; la sostrada estava composta per troncs i branques travades amb fang, i els sòls elaborats mitjançant una pavimentació de terra piconada.

Gran part de les restes arqueològiques que van ser trobats durant les diferents campanyes d'excavació es troben actualment depositats en el MARQ: objectes de metall, recipients ceràmics, figures de terracota… L'anàlisi i estudi d'aquests materials aporta una valuosíssima informació que ens ajuda a comprendre millor com era el seu dia a dia, en què es basava la seua economia, així com diferents aspectes relacionats amb el seu món espiritual i funerari.

Entre els diferents objectes recuperats i exposats en el MARQ, destaca una gran serra de ferro que seria utilitzada molt probablement per dos individus, cadascun situat en un extrem, amb la finalitat de talar arbres, potser per a la fabricació de vaixells, donada la quantitat de claus que s'han trobat i de ploms que funcionaven possiblement com a pes en xarxes de pesca. També van aparéixer hams, llançadores o agulles per a xarxes que, de nou, ens remeten a la idea de l'existència de pescadors en el lloc i  que vinculen a aquest jaciment amb una profunda vocació marinera.

Si volen saber més sobre aquest jaciment els recomane el llibre “El jaciment ibèric del Tossal de la Cala”, que poden trobar de la secció de publicacions de la nostra pàgina web.

https://www.marqalicante.com/Publicaciones/es/YACIMIENTO-IBERICO-DE-EL-TOSSAL-DE-LA-CALA-Nuevo-estudio-de-los-materiales-depositados-en-el-MARQ-correspondientes-a-las-excavaciones-de-Jose-Belda-y-Miquel-Tarradell-P84.html


Saluts.

Mª Paz Gadea, guia del MARQ.

-------------------------
Tornar a menú >>

te puede interesar te puede interesar

 

 

Localización | Horarios | Tarifas | Mapa web | Política de privacidad

 

SEDE ELECTRÓNICA | info@marqalicante.com | Tlf.: 965 149 000

síguenos en facebook síguenos en twitter Canal Vimeo del MARQ la tienda del MARQ reservas escolares  

Página diseñada y realizada por
CREHAZ COMUNICACIÓN Y TECNOLOGÍ