Cap al 1904, el sacerdot jesuïta Julio Furgús va realitzar un espectacular descobriment a l'anomenada “vessant de Sant Antoni”, situada a alguns quilòmetres al nord de la localitat d'Oriola: la tomba d'una dona vestida amb espirals de plata, un ganivet de coure embolicat en un mocador de lli, un punxó de lli, un punxo de petitíssims cons d'or perforats.

Furgús ja havia extret d'aquest lloc una gran quantitat d'objectes antics, amb els quals havia conformat una extraordinària col·lecció al proper Col·legi de Santo Domingo, on exercia com a professor. Tot i que sempre va creure que era un cementiri –hi va trobar més de 600 tombes, segons va deixar constància en els seus escrits– ja en la seva època altres insignes arqueòlegs, com Luís Siret, es van adonar que San Antón era realment un gran llogaret de l'anomenada Cultura de l'Argar.

Fa 4000 anys, l'argàrica es podia considerar una de les societats de l'Edat del Bronze més avançades de l'Occident d'Europa. Als grans poblats com Sant Antoni residien i rebien sepultura les elits, distingides de la resta de la població per les armes de coure i bronze i els adorns d'or i plata amb què eren enterrats. Connectat amb els circuits comercials de la Mediterrània de l'Edat del Bronze, Sant Antoni ocupava un lloc estratègic enmig de la vall del riu Segura, que ja llavors servia de principal via de comunicació entre la costa i l'interior. Per això no és estrany la gran quantitat d'armes de bronze i adorns de plata i també d'or que Furgús hi va trobar durant les seves excavacions.

Furgús va morir sobtadament el 1909, i el petit museu de Santo Domingo es va desmantellar a la dècada del 1930. La col·lecció es troba avui repartida en diversos museus: el Museu d'Arqueologia de Catalunya, a Barcelona, el Museu Comarcal d'Oriola i el MARQ d'Alacant.

Els 75 petitíssims cons d'or perforats (avui només se'n conserven 42) descoberts per Furgús en aquella sepultura són extraordinaris, ja que més d'un segle després de la seva troballa continuen sent únics a la península ibèrica. En canvi, llavors eren molt corrents a Europa oriental, on s'elaboraven en bronze o en or i es cosien per adornar robes de gala. També és així com van haver d'arribar fins aquí des d'algun lloc dels Carpats: cosits al coll d'un vestit lliurat com un obsequi luxós i exòtic, o potser cobrint el cos d'una jove d'alt rang, procedent de l'altra punta d'Europa.

Avui no ho podem saber. Tot i això, l'ADN antic ha demostrat que la societat argàrica, com moltes altres a l'Europa de l'Edat del Bronze, era exogàmica i patrilocal: les dones abandonaven els seus llogarets d'origen per casar-se i residir al costat dels seus marits, establint així llaços entre famílies i, en el cas de les elits, procurant aliances comercials internacionals.

VEURE LES PONÈNCIES DE LA JORNADA "DEL SEGURA ALS CÀRPATS"

18 DE MAIG DE 2023